el millor de 2009, Paul Burch... i no és a les llistes

Per tancar l’any, una sorpresa, un personatge que segur no surt a cap de les llistes del millor de 2009 (bé, a les de No Depression és molt probable que sí hi aparegui, perquè la publicació nord-americana sí té criteri al marge de les modes).

Curiosament, a un altre grup que grava pel seu mateix segell (Ramseur Records) amb un àlbum que sí s’ha distribuït a l’estat espanyol -Nothing Gold Can Stay de Duke & The King- se li ha donat molt més de bombo sense merèixer-ho i ha acabat per convertir-se en un dels bluffs més sonats de l’any... al costat de The Pain Of Being Pure At Heart, Animal Collective i un llarg etcètera... però això ja és una altra història.

Paul Burch és el que els ianquis denominarien un “best kept secret”, un d'aquests músics en l'ombra –en el seu cas, com a bateria i vibràfon de Lambchop, encara que també toca guitarra, piano i harmònica– la carrera de la qual com a solista al capdavant de The WPA Ballclub –iniciada el 1998 amb Pan American Flash– supera amb escreix les seves aportacions als treballs d’altres.

I com sol succeir en aquests casos, és pràcticament un desconegut, encara que el seu setè àlbum, Still Your Man, hauria de descobrir-lo definitivament. Diguem-ho alt i clar: el cantautor establert a Nashville té similar talent (o més) que M. Ward o Joe Henry per a compondre clàssics que semblen d'un altre espai-temps.

Amb un gust i una elegància exquisides, Burch és un estilista del country i els sons que conformen això que anomenem americana, amb cançons tan esplèndides que semblen versions. No hi ha ni un sol tall de Still Your Man que sobri, cap que rebaixi l’estàndard de qualitat: del rockabilly de Like A Train al rhythm’n’blues de Nova Orleans de Honey Blue (basat en piano i percussions i amb picades d'ullet a Jerry Lee Lewis), del bluegrass de Still Your Man al cajun de Down To The Blackmarket i Saving All My Saturday Nights (amb el seu preceptiu acordió), del country-pop al’estil de The Mavericks de Little Bells i Waiting For My Ship (ambdues amb Kelly Hogan a les harmonies, la segona amb òrgan tex mex) al folk de Ballad Of Henry & Jimmy (amb Tim O’Brien al bouzouki), del romanticisme naíf com ho faria Jonathan Richman de Vena amore (on parla de “true love” i coses semblants) i Fallin’ al blues accelerat amb harmònica i òrgan de It Ain’t Right de Little Walter (l'única versió).

I si algú encara té dubtes sobre el talent de Burch, que escolti la balada de tremenda bellesa titulada Please Send For Me (només amb veu i guitarra elèctrica) o un Lead Me On que podria haver escrit Buddy Holly. Sí, d'aquesta classe de material estem parlant, gravat en un vell garatge prop de Music Row reconvertit en estudi (Pan American Sound), en directe amb la banda (Jim Gray, Fats Kaplin, Dennis Crouch, Jen Gunderman, i Marty Lynds) i sense gairebé mescles.

Paul Buch apareix en la portada ballant juntament amb la seva dona, abillada amb un vestit vintage: d'això es tracta, música per a seduir i ballar. Què més es pot demanar?

Si voleu veure un reportatge de la gravació del disc de Paul Burch, aquí el teniu:

I si el voleu escoltar en directe, aquí teniu tres cançons enregistrades als Stonewerks Studios de Hattiesburg (Mississippi) per al programa The Green Couch Sessions. La primera és Honey Blue:

La segona, Lovesick Blues Boy:

I la darrera, I’m A Takin’ It Home: