la publicitat discogràfica i l'enigma d'Enigma

Molta gent encara desconfia dels missatges publicitaris i ho considera una simple propaganda per a vendre coses que no són mai com es descriuen.

En el complex món de la publicitat hi ha un subgènere que mereixeria un apartat especial, la dedicada als discos. I en èpoques com el Nadal, els diaris i les revistes s'omplen d'anuncis amb els últims llançaments.

Qui redacta aquests anuncis de discos? Els encarregats de premsa? Els venedors? O algú que passava per casualitat? Aquesta tercera sembla l'opció més encertada, si tenim en compte algunes joies recopilades els darrers anys.

Cas 1: Com aprofitar un estil que està de moda per vendre un disc gravat fa vint anys. Per promocionar la reedició del debut de la cantant Sade, Diamond Life, un exemple de pop amb elements de jazz i soul, s'utilitzava la següent frase: "El primer àlbum de chill-out de la història". A qui se l'hi va acudir un deliri com aquest? Quina relació té Sade amb el chill-out? Seria com dir que Paraules d'amor del Serrat és la primera cançó rock'n'roll de la història. Una aberració.

Cas 2: Com intentar convèncer amb arguments definitius i irrefutables. L’àlbum d'Antonio Orozco El principio del comienzo utilitzava un motiu de pes contra el que no hi havia res a discutir: "No li donis més voltes: aquesta és la música". I un es pregunta: quina música? La que m'agrada? I si aquesta "és" la música, què és el que es ven a les botigues de discos?

Cas 3: Com utilitzar la coartada cultural per donar més importància a un disc. A-ha Shake Heartbreak, el segon treball dels Kings of Leon, va ser promocionat amb la següent frase: "El disc culturalment més important des de 'Definitely Maybe' d'Oasis". Així va definir un crític el primer disc de Kings of Leon". Impressionant, no? Què significa això del disc "culturalment més important"? Que és analitzat a les universitats i és objecte de tesis? Que fa més savis a aquells que l'escolten? Més que res, sembla una expressió de Chiquito de la Calzada, d'aquelles que diu "es un disco moralmente sexualmente importante."

Cas 4: Com adreçar-se al mateix temps a dos tipus de compradors. L'anunci de Posa'm un suc de les Macedònia n’era un clar exemple. D'una banda, un missatge dirigit als potencials oients, els nens: "Macedònia torna, i torna a parlar com tu". Però com si es dubtés que aquest públic s'interessaria pel grup, s’incloïa una altra frase entre parèntesi destinada als pares que potser comprarien el disc als seus fills (tot i que aquests en preferirien un d'Ojos de Brujo): "(Per fi, algú que parla com ells!!!)". Ara que, amb el malparlats que són alguns joves, això més que un estímul per comprar pot ser un fre.

Cas 5: Com aplicar les lleis de la natura per vendre les excel·lències d'un disc. L’àlbum en directe d'Evanescence, Anywhere But Home, va ser descrit com "el fenomen rock en estat natural". Només hi faltava la veu de Félix Rodríguez de la Fuente. De què es tracta: d'un grup musical o d'una raresa científica digna del National Geographic? Ja és exagerat qualificar la banda de "fenomen", però si es diu que el directe és el seu estat natural, vol dir que en disc són artificials?

Cas 6: Com inventar-se una etiqueta que engloba productes del tot diferents. Sota una foto en blanc i negre i estètica dels seixanta de fans embogides, el lema "Brithysteria. La música que arrasa al Regne Unit", per anunciar els discos de Keane ("pop emocional sense guitarres"), Hoobastank ("melodies energètiques"), Scissor Sisters ("bogeria, glam i descontrol"), Jamie Cullum ("la petjada més rebel del jazz") i The Killers ("una descàrrega d'electro rock"). Una col·lecció de vaguetats tan inútils que més valia no dir res.

I arribem al cas més recent i més espatarrant: el nou disc d’Enigma Seven Lives Many Faces. La nota promocional diu el següent (la deixo en castellà, tal com l’he rebuda, perquè no perdi efecte). Així que com diria un personatge de Muchachada Nui, "atiende":

"Con Michael Cretu como alma inspiradora, 'Seven Lives Many Faces' es su séptimo álbum y un nuevo capítulo de su particular universo creativo. Son 12 canciones que sobrepasan los límites del espectro del sonido conocido, ampliando el horizonte acústico para crear un mundo de sonido omnicultural."

Fins aquí, la típica descripció pretensiosa, rematada amb això del "so omnicultural". Però el veritablement bo ve ara:

"La experiencia demuestra que ENIGMA es algo más que sólo música. Sus composiciones pueden causar reacciones que van más allá del consumo normal de la música. El grupo de Michael Cretu afirma que una mujer inglesa envió un fax asegurando que 'Return to Innocence' le salvó del suicidio. En una clínica de Estados Unidos se expuso a un grupo de pacientes a la música de ENIGMA sin ninguna intención previa y tras esa experiencia se aumentaron en un 20 % las previsiones de recuperación. Y son miles los casos sin documentar de personas que se embarcan en un viaje musical con ENIGMA en el que encuentran inspiración y creatividad para sus proyectos artísticos. Aunque parezcan incidentes aislados, uno no puede dejar de sorprenderse: ¿Hay algún secreto escondido en esta música que toca las almas y emociones de la gente de todo el mundo?

Desafortunadamente, las emociones no son tangibles u homogéneas en su recepción o expresión. Reproducirlas y comunicarlas es algo difícil de conseguir. Científicos e investigadores en psicología, biología, neurología, medicina y música buscan desde hace tiempo respuestas a estas preguntas para poder desarrollar una teoría general. ¿Cual es el ingrediente activo producido por ENIGMA que causa estos efectos en todo el mundo sin importar la persona, su cultura, raza o religión? La respuesta es: emociones. ENIGMA produce emociones duraderas. Esto hace de ENIGMA el primer proyecto de música pop en la historia que ha suscitado el interés global de respetados investigadores científicos."

Bé, una simple pregunta: qui ha escrit aquest full promocional? L’Iker Jiménez? Perquè això, més que parlar d’un grup musical, sembla que parli d’un dels aberrants misteris que apareixen a Cuarto Milenio, el millor programa d’humor de la televisió actual, barrejat amb un d’aquells imaginatius email en cadena que comencen dient "la señora Jackson de Tucson, Arizona, descubrió un día que la suerte le había cambiado cuando, tras recibir la moneda de un dólar con la efigie de Homer Simpson, fue seleccionada por la NASA para participar en un experimento de reproducción asistida con óvulos de chimpancé..."

Dit d’una altra manera: qui són aquests científics que estudien els efectes de la música d’Enigma? Vull els noms ja!! I on ho estudien? Amagats en un laboratori supersecret al Pol Nord, vuitanta metros sota terra? Utilitzen persones per als experiments? A on et pots presentar com a voluntari per a les proves? Necessito més informació! Així que prego els autors del full promocional d’Enigma que em resolguin tots aquests dubtes. L’Iker Jiménez i jo els hi agrairem.