vampirs, Louisiana i Anna Paquin, mescla explosiva

Una de les millors sèries de la temporada... i dels darrers temps, perquè enganyar-vos, és True Blood. El seu creador és Alan Ball (responsable de la també excel·lent A dos metros bajo tierra) i es basa en la sèrie de novel·les escrites per Charlaine Harris.

I de què va True Blood? Doncs planteja una curiosa situació: els vampirs han "sortit de l’armari" i gràcies a una beguda de sang artificial fabricada pels japonesos (Tru Blood) conviuen amb els humans i fins i tot reclamen els seus drets com a ciutadans.

L’acció d’aquesta sèrie del canal HBO transcorre a Bon Temps, un poble fictici de Louisiana, i se centra en la relació entre Sookie Stackhouse, una cambrera de bar que pot llegir els pensaments dels altres, i un vampir amb aspecte a mig camí entre Jon Bon Jovi i Trent Reznor.

I per què m’apassiona True Blood? Per diversos motius: el primer, la protagonista, l’esplèndida Anna Paquin, una actriu a qui vam començar veient en papers infantils i que s’ha convertit en una dona d’una forta càrrega sexual... i més en una sèrie on –per la calor que se suposa fa a Louisiana- llueix unes minifaldilles i uns minivestits espectaculars i, a sobre, té somnis eròtics amb el seu estimat vampir. A més, treballa de cambrera en un típic bar de l’Amèrica profunda, i l’ambient que descriu (les seves companyes de feina, els clients), també és molt interessant.

Segon motiu: l’escenari. Com he explicat, True Blood està ambientada en un poble fictici de Louisiana. I no cal recordar que Nova Orleans és una de les ciutats on més tradició vampírica hi ha... i si no, que li preguntin a l’escriptora Anne Rice. Aquest escenari de bars de carretera, bayous, esglésies fonamentalistes i cossos suats per la xafogor és irrepetible.

Tercer motiu: els títols de crèdit i la cançó que els acompanya, I Wanna Do Bad Things With You de Jace Everett, sospitosament similar al Baby Did A Bad Bad Thing de Chris Isaak, com podreu comprovar més endavant. Però és igual, continua sent una cançó brillant, reforçada per unes imatges impactants. Per extensió, tota la música que sona a la sèrie, per a un amant de les arrels nord-americanes com jo, és impressionant: CC Adcock, Robbie Fulks, Southern Culture On The Skids, Lucinda Williams, Eleni Mandell, Wilco, Allen Toussaint... Fa falta que segueixi?

Quart motiu: l’enginyosa campanya publicitària per presentar la sèrie, que inclou la creació de webs com el blog BloodCopy, on els vampirs s’expressen lliurament, el de l’American Vampire League (l’associació que els aplega), el de Lovebitten (un lloc de cites entre humans i vampirs), o el de la beguda de sang sintètica Tru Blood. Aquí podeu veure un dels anuncis:

Cinquè motiu: els personatges secundaris, des del germà de Sookie (Jason), un tarugo que es passa el dia cardant, a la seva amiga afroamericana Tara, una noia amb un caràcter molt particular.

Segurament, em passaria molta més estona parlant de per què m’agrada True Blood. En qualsevol cas, és una altra prova que la veritable qualitat ja no es troba als cinemes, sinó a la televisió... això sí, de pagament.

confessions de principis d'any

No sé què em passa. Des que ha començat l’any no paro de somiar amb ella. El més recent, ahir: una rocambolesca història que començava quan venia per sorpresa a casa en plena nit i es ficava al meu llit –provocant-me una erecció com no crec que tingui mai a la vida-, i que acabava quan em salvava de morir ofegat. Bé, aquest tros del somni ja era més surrealista, perquè en realitat jo m’havia convertit en Prince, anava a fer un tomb per la Barceloneta amb la intenció d’anar a dinar, però un temporal d’aigua m’impedia tornar, si no era amb l’ajuda d’una experta nedadora. Les seves paraules eren una cosa així com: "Poses la teva vida en les meves mans? Això serà una demostració de com t’estimo". Sí, és una mica cursi però era el somni, què hi farem.

Crec que ja ho he dit en alguna ocasió, però ho repeteixo: per què tinc amigues que estan tant bones, però sempre estan compromeses? Què he fet per merèixer un càstig com aquest?

Recordo molt bé com vaig conèixer la Cristina. Era una nit d’aquelles que punxava a El Otro, el desaparegut bar del carrer València, i encara no hi havia gaire gent. De sobte va aparèixer el Jordi T. amb ella. Em va preguntar: "No la coneixes?" D’entrada, la seva cara no em sonava... i mira que és difícil oblidar-la! Després, vaig recordar poc a poc que l’havia vista en alguna ocasió a TV3 quan treballava al Sputnik. Ella s’encarregava de l’atrezzo i la decoració dels platós. Però la veritat és que en aquella època no hi tenia gaire tracte. Però aquella nit a El Otro se’m van obrir els ulls. No sé com, la vaig convidar a anar a un concert de Prince (cosa que va acceptar sense dubtar-ho). A partir d’aquell moment, ens vam convertir en grans amics... però res més. I en part, la culpa va ser meva: en aquella època estava liat amb una dona que em va enfonsar en tots els sentits, i només tenia ulls per ella. Però en el meu interior notava que alguna cosa no anava bé.

El 26 de setembre de 1995, després d’una de les nostres trobades, quan els meus sentiments ja començaven a trontollar, vaig escriure aquest text:

"Mentre estic fart d’esperar en aquest puto despatx -són les 20.20 del divendres, i encara no sé per quant em queda-, penso en tu quan te n’anaves, quan desapareixies de la meva vista i et ficaves al forat del metro.

Encara tinc sobre la taula ‘La Vanguardia’ que l’altre dia em vas ‘regalar’ acompanyada d’un capó. ¿Es convertirà en una nova relíquia de la meva col•lecció particular d’objectes amb valor sentimental? No sé si adoptar-la com una peça que em porta sort o mala sort.

T’imagino a ¿Banyoles, era?. Deu fer hores que has arribat.

Penso en la cita d’avui i intento establir alguna metàfora sobre la nostra relació. No m’agrada córrer, ni està pendent del temps contínuament, sobre tot si estic bé. ¿És una metàfora del teu pas per la meva vida, com si fossis una mena de corredora, una atlètica desgarbada d’ulls clars que corre no se sap molt bé cap a on i que, de tant en tant, ensopegues amb mi?

¿Una recreació (fotudament autèntica) dels mites de les pel·lícules, del tipus de dona forta que sempre he admirat i sempre he volgut trobar? Pensava que aquestes dones només existien a la ficció: Jessica Rabbit és un dibuix animat, Cindy Crawford una portada de revista, i les heroïnes de les pel·lícules de Walter Hill i James Cameron un exemple de com una dona també pot ser (al marge d’una persona que t’atrau irremediablement cap a la perdició), el millor amic (sí, en masculí), el confident més esperat, el company ideal per prendre copes i divertir-se, i moltes coses més.

Estic desconcertat: tots els esquemes, tots els prejudicis s’han trencat, i em costa racionalitzar-ho. I mentre, tu seguiràs corrent, i xocant amb mi, com una gatona despistada que s’acosta a les meves cames perquè l’acaroni i li digui cosetes.

I en aquest moment tinc ganes de plorar perquè me n’adono que començo a anar a la deriva, donant voltes i més voltes.

¿Jo sóc realment així? Quan et miro em reconec i entenc el què altres no entenen. Però ets una il·lusió o realment existeixes?. A les 21.10 del divendres, i encara en aquest fotut despatx, espero una resposta".

Malgrat aquesta confusió, mai no em vaig atrevir a dir-li el que sentia per ella. I de sobte, va desaparèixer, es va fondre literalment, sense acomiadar-se. Durant molt de temps, em vaig sentir responsable.

El 15 de setembre de 1999, escrivia això sobre la seva relació en un relat:

"La Cristina, era un punt i apart. ‘Period’, com diuen els anglesos. Era la seva millor amiga, i amb ella podia fer el que feria amb qualsevol amic de gènere masculí: emborratxar-se junts, parlar obertament de sexe, dels grans temes de la vida... A vegades l’espantava el fet que s’entenien massa bé: ella era com el seu reflex femení, pensava fins i tot igual, patia amb les mateixes coses i s’emocionava amb les mateixes cançons del Johnny Adams. Ell va cometre l’estupidesa de dir-li un dia, en mig d’un dinar, que ho sentia molt però que no n’estava enamorat, i que potser amb el temps... però hores després, quan l’acomiadava amb una abraçada, va adonar-se que començava a estimar-la més enllà dels límits de l’amistat.

La prova definitiva d’aquell concurs de sentiments amagats va arribar una tarda, quan la Cristina el va convidar per primera vegada a casa seva. Mentre feia unes trucades, a ell li va tocar el moment d’escollir: s’imaginava al presentador del concurs, palplantat en mig de l’habitació, amb un gest d’impaciència perquè ell triés una de les dues opcions: una tenia premi, i l’altra et feia caure en el ridícul més espantós. Què tries, l’opció A o l’opció B, el dormitori o la porta? No calia que li donés més pistes, sabia ben bé on era el premi i on era la carbassa, però l’encís de la bruixa Emília encara era molt fort (tot i que la seva relació tenia mala peça al teler), i un indesitjable sentiment de fidelitat, afegit al fet que allí no hi havia públic per fer-lo canviar d’opinió amb els seus crits increpants, va fer que finalment ell escollís l’opció equivocada. Com un lladre, va aprofitar que la Cristina encara parlava per telèfon per arrossegar-se silenciosament fins la porta i fugir amb l’etiqueta de ridícul i 'deshonra pel gènere masculí' penjada a l’esquena. El cervell va deixar de girar i va arribar a un moment de lucidesa, però ja era massa tard; la Cristina havia despenjat el telèfon, i ell no recordava l’adreça exacta d’on vivia: més absurd, impossible. Al dia següent, ella va deixar-ho tot i se’n va anar a Madrid: des de llavors, mai més va tornar a saber res de la Cristina".

Però evidentment, aquí no acaba la història. El cert és que, anys després de la seva fugida, un dia em va trucar a casa. Ens vam veure en una ocasió i des de llavors ens anàvem trucant. Però jo continuava sense confessar-li el que sentia, i seguia somiant amb ella. Fins que el novembre de 2006 li vaig enviar una carta (no un mail, una “carta” tradicional) on li explicava tot. I li deia això:

"La veritat és que no sé com començar. La cosa és que avui he somiat amb tu (una situació que em passa força sovint), i com ha estat un somni molt intens, a les 7.30 del matí, quan encara estava mig adormit, m’he despertat amb la convicció que t’havia d’escriure aquesta carta.

Bé, ara hauré de retrocedir uns quants anys en el temps, quan encara vivies a Barcelona i no havies començat una nova vida a Madrid. Recordo aquella època com molt agradable, quan sortíem per anar a dinar, a sopar o a concerts, i quan et vas convertir en la meva millor amiga, la millor que mai he tingut (i no exagero). Dubto que trobi una altra dona que m’entengui tant bé i amb la que em senti tant a gust. En aquella època però, jo passava una situació personal no massa bona: sortia amb l’Emília, una tia que em va destrossar la vida, una relació d’aquelles d’amor-odi que em cremaven per dins. Gràcies a tu, als moments que passava al teu costat, aconseguia oblidar els mals rollos, i això t’ho he d’agrair. Et vas convertir en el meu gran secret, perquè no se’m va ocórrer en cap moment parlar de tu a la meva ‘novia’.

Sigui com sigui, va passar el que jo no volia que passés. T’ho he de dir clarament, em vaig enamorar de tu, però no de forma sobtada, sinó com un procés lent conforme t’anava coneixent. Però no me’n vaig adonar fins el final, perquè era un sentiment que em volia negar, no perquè fossis tu, sinó perquè en aquells moments era un estúpid que creia en la fidelitat de les parelles i per això em sentia ‘lligat’ a la meva ‘novia’ (tot i que després em vaig assabentar que ella em va fotre les banyes continuadament).

I ara arribarem a l’últim dia que et vaig veure abans de la teva marxa a Madrid. Ho recordo molt bé: després d’anar a dinar, et vaig acompanyar a casa teva, aquell pis davant del quarter. Era un dia d’estiu, calorós. En el moment en què vaig posar els peus a casa teva, de sobte em van venir tots els sentiments que sentia cap a tu i que fins aquell moment havia reprimit. Com que vaig veure que la cosa es podia complicar, vaig optar per la solució més fàcil: fugir. Vaig aprofitar que estaves parlant per telèfon a la teva habitació, i silenciosament vaig obrir la porta i vaig marxar corrents.

Quan era al carrer no sabia què pensar, estava paralitzat. Per què havia actuat així? Per por? Possiblement. Però tenia aquell desgraciat sentiment de culpa, de no voler (ni poder) trair a la meva 'novia'.

Recordo que era dilluns, perquè era el dia que feia un programa al canal 39 de televisió. I recordo que et vaig trucar des dels estudis, però ja no vas contestar.

Al dia següent, i durant els dies posteriors, vaig seguir trucant-te sense resposta. Fins i tot vaig estar a punt de trucar a la teva família, però al final no ho vaig fer.

En aquells moments, em va envair un terrible sentiment de culpa. Em sentia responsable de la teva marxa. Sabia que aquells dies estaves fotuda, però vaig pensar que la meva covardia en fugir de casa teva va ser el detonant: era com si t’hagués dit 'me’n vaig sense dir-te res, no comptis més amb mi per a res'. Vaig intentar pensar si havia fet alguna cosa que t’hagués pogut molestar, i només vaig trobar ‘bones accions’ cap a tu: recordo que un dia em vas trucar espantada perquè aquell impresentable de la tele amb qui sorties (un tal Pere) estava picant furiós a la porta de casa teva i vaig intentar tranquil·litzar-te, recordo que et vaig deixar peles quan les vas necessitar… què podia haver fet?

La qüestió és que el sentiment de culpa em va acompanyar alguns anys. Després he pensat que tot això van ser paranoies meves i que de ben segur tenies previst marxar fa temps, i que el meu acte de covardia només va ser una infeliç coincidència, però no la causa.

Quan havia passat un any de la teva desaparició, algú em va comentar a El Otro que vivies a Madrid amb un ‘milionari’ i que tenies una filla. En aquell moment, em vaig sentir aliviat, però també estranyat per la rapidesa com havien anant les coses. Recordo que un dia, després d’una de les nostres trobades i anant pel carrer, em vas confessar que tenies ganes de ser mare. I ingènuament et vaig dir que si necessitaves un voluntari, jo m’oferia. Tot i estar més tranquil perquè ja sabia que estaves viva i bé, no vaig deixar de pensar en tu ni un dia.

I arribem al matí quan, després de molts anys, em vas trucar a casa i vas tornar a entrar a la meva vida. Naturalment, em va alegrar tornar a trobar-te, i tenia molt clar que el primer dia que et veiés t’explicaria tot això que ara t’explico. Però vaig tenir l’estranya sensació que havies trencat amb el passat i no volies sentir res dels anys anteriors. Així que vaig optar per callar.

D’altra banda, vaig tenir un sentiment que no podria explicar prou bé: en el fons, m’alegrava que haguessis marxat a Madrid, perquè la teva vida havia millorat molt. I vaig acabar per reconèixer que si t’haguessis quedat a Barcelona, hauries estat una desgraciada al costat d’algú com jo. Mai no t’hauria pogut oferir una vida com la que tens ara, i hauries estat una infeliç. No ens enganyem: hi ha gent que neix per triomfar, i altres estem condemnats a perdre. Per això, m’emprenyava quan em deies que el teu marit estava deprimit. Jo pensava: ¿com pot deprimir-se un tiu que té una bona feina, és un gran professional, i per sobre de tot, té una dona al seu costat com la Cristina? I això t’ho diu un que sap el que són les depressions, les injeccions que et deixen convertit en un vegetal al sofà i les teràpies amb un psiquiatra. Però bé, malgrat tot, i t’ho repeteixo, m’alegrava per tu.

Quan vaig conèixer a la Núria, la teva cosina, em va passar una cosa curiosa. Com si el teu esperit fos allí, em vaig sentir terriblement unit a ella, com si la conegués de tota la vida. I a ella sí li vaig explicar tot el que no m’havia atrevit a dir-te. Crec que fins i tot em va animar perquè t’ho digués, però no li vaig fer cas… fins ara.

Amb la Núria tenia una estranya sensació: tot i que sou molt diferents, en el fons us assembleu més del que es pot pensar. I a través d’ella vaig voler viure el que amb tu no vaig poder: no vaig tancar els meus sentiments i els vaig deixar fluir… el problema és que ella no sentia el mateix que jo…

Suposo que et preguntaràs per què ara, després de tots aquests anys, t’explico tot això. No ho sé, no hi ha una raó lògica. Potser sí, el somni d’avui, que m’ha fet veure que encara estàs molt present al meu cap, al meu subconscient o digues-li com vulguis, i el fet de lligar uns dels molts ‘cabos sueltos’ de la meva vida abans que sigui massa tard.

Només una última cosa: puc dir que fins ara he estat molt afortunat perquè he conegut unes dones excel·lents (entre les quals ocupes el primer lloc): les millors amigues, companyes, etc. Això sí, he tingut la desgràcia que totes estaven emparellades o simplement no sentien per a mi el mateix que jo sentia.

A lo millor, després de llegir tot això, m’engegaràs definitivament a la merda i no voldràs saber res més de mi. Bé, suposo que hauré de respectar la teva decisió. En qualsevol cas, com diuen en castellà, ‘fue bonito mientras duró’".

I com va acabar la història després d’aquesta carta? Doncs la Cristina em va trucar, em va insistir perquè anés a Madrid a veure-la (cosa que encara no he fet i que encara em demana, el últim dia la nit de Cap d’any). Suposo que amb tots aquests somnis dels darrers dies el meu subconscient intenta dir-me que faci alguna cosa... però què????

el més nou de Prince, en un llibre

Omplir vint-i-una nits seguides The O2 Arena de Londres i, per si no fos poc, continuar després la festa en altres tants aftershows. Qui sinó Prince podria realitzar una fita com aquesta? Per a commemorar aquesta gira del geni de Minneapolis a l'estiu de 2007 s’ha publicat 21 noches (Caelus Books, 2008), descrit com "un assaig fotogràfic" al costat de poesies i lletres de cançons.

Aeroports, carreteres, luxoses habitacions d'hotel, donzelles que semblen models d’Agent Provocateur –per no trencar amb la seva afició a l’erotisme chic-, escenaris buits, fragments d'actuacions, proves de so, carrers nocturns de Londres i també Praga i, és clar, Prince i els músics de The New Power Generation acaparen l'objectiu de Randee St. Nicholas.

Deixant a part la "guia d’estilisme" amb els crèdits del vestuari, el millor és Indigo Nights, el CD que acompanya el volum i que justifica la seva compra: gairebé vuitanta minuts gravats a l'O2 Indigo Club en les festes posteriors als concerts.

El disc inclou increïbles reconstruccions de velles cançons (Girls And Boys, Delirious, Alphabet Street, un 3121 amb metalls explosius, loop electrònic repetitiu i una interpolació de D.M.S.R. i un The One amb fragments de The Question Of U), i versions d’Aretha Franklin (Rock Steady, amb Beverly Knight), Led Zeppelin (Whole Lotta Love, amb el protagonisme de la guitarra), Ella Fitzgerald (la balada soul Misty Blue, amb Shelby J.) i Mother’s Finest (Baby Love, de nou amb Shelby J.).

A més, Prince ens sorprèn amb temes inèdits (l'ortodox slow blues Beggin' Woman Blues -on deixa clar que es podria dedicar al blues més clàssic si volgués, una cosa que també queda clara a Satisfied- i el latin funk Indigo Nights, amb un calent piano solista). Una màquina d'apiconar funk on preval la improvisació i que demostra, d'una vegada per sempre, que en directe ningú li fa ombra.

Aquí podeu veure un vídeo promocional de 21 noches:

el recorregut gastronòmic de Gwyneth

Els qui seguim d’a prop la carrera de Willie Nelson ja sabem que està molt acostumat a ajuntar-se amb músics de tota mena, des del penós record del Crazy amb Julio Iglesias al més recent i satisfactori àlbum Two Men With The Blues amb Wynton Marsalis.

La darrera reunió del músic, i possiblement una de les més curioses, ha estat el músic de flamenc pop Antonio Carmona. El motiu: una nova versió del seu clàssic On The Road Again per a la sintonia del programa Spain... On The Road Again.

I què és aquest espai? Doncs diguem que una altra variació dels programes de cuina tant populars avui dia, però amb diversos al·licients, al marge de l’esmentada sintonia. El primer de tot és el format, una mena de road movie per l’estat espanyol conduïda per l’actriu nord-americana Gwyneth Paltrow, una noia que em cau especialment bé per la seva delicada bellesa –sobre tot a Iron Man, on estava impressionant-, i pel fet que coneix força bé la cultura i la llengua castellana –va passar anys aquí quan era adolescent en un programa d’intercanvi d’estudiants. No cal dir que la seva relació amorosa amb el cantant de Coldplay és el que menys m’interessa.

A Spain... On The Road Again, Gwyneth està acompanyada pel xef Mario Batali (amb l'actriu a la segona foto), pel periodista gastronòmic de The New York Times Mark Bittman i per l’actriu i model catalana Claudia Bassols (a la foto sobre aquestes línies).

Aquesta sèrie de la televisió pública nord-americana de tretze episodis d’una hora va començar a emetre’s el setembre de 2008, i entre els llocs que han visitat hi ha Euskadi, la Rioja, Catalunya (amb la inevitable parada al mercat de La Boqueria), Andalusia i Astúries.

A més de trobar-se amb els inevitables cuiners -Juan Mari Arzak, Carme Ruscalleda, Ferran Adrià-, al llarg del recorregut els protagonistes coincideixen amb altres personatges com l’arquitecte Frank Gehry o el cantant de R.E.M. Michael Stipe (justament en el capítol de Barcelona).

Al marge del recorregut turístic i gastronòmic, la gràcia està en la relació entre els personatges: dos homes obsessionats amb el menjar i el vi, i dues dones que, a més de la teca, tenen altres inquietuds culturals...i d’altra mena, com anar de compres o a un balneari.

Aquí podeu veure un parell de vídeos introductoris de Spain... On The Road Again:

un motiu per conèixer Guantánamo: Madera Limpia

Guantánamo, a part de ser conegut per la infame base ianqui, és també una petita ciutat del sud-est de Cuba sense gaire al·licients turístics. D'allí procedeix Madera Limpia, el duo integrat per Yasel González Rivera i Gerald Thomas Collymore. El seu debut va ser la banda sonora del documental Paraíso (2004), dirigit per la romanesa Alina Teodorescu. La corona (Out Here-Resistencia, 2008), el seu segon àlbum, també està produït per la realitzadora.

La gràcia de Madera Limpia és que, a imatge dels Orishas, fonen de la forma més natural els colors cubans (el changüí, un estil sorgit a principis del segle XIX precisament a Guantánamo i considerat el precedent del son montuno) amb el rap, el raggamuffin i fins i tot el reggaetón, per no parlar dels apropaments al latin jazz . I ho fan de la millor manera possible, sense scratch ni samples, substituïts per instruments reals.

"El rap i el reggae treballen contra el ritme, i això té molt a veure amb el changüí. Intento barrejar-ho tot en un ritme, perquè el que falta al changüí es troba al hip hop", explica Gerald. Ell també s’encarrega dels arranjaments i de coordinar els músics convidats: "El Puro" Ángel Rubio Espinosa (tres, la guitarra cubana), Eudys Morales Ramírez (baix), Gil Guillermo Henderson Ledesma (trompeta), Brian Roberto Hui Romero (guitarra), Ernesto García Méndez (violí) i Maticos i Osmany Mengana Bayart (percussions).

En les seves lletres, el duo critica als artistes que viuen de les falses aparences i que són pura imatge, als delators que denuncien els seus veïns i els qui se’n van a L'Havana a triomfar i acaben prostituint-se, però també descriu les experiències dels emigrants a Europa. "El meu rap és una expressió del què els joves senten a Cuba, del què viuen, del què passa dia a dia", reconeix Yasel.

L'àlbum inclou grans moments, com En la esquina, Perro que ladra, La lenta (amb voluptuosos metalls), Boca floja (amb la seva base rítmica marcial), Salsa, Tirando con la cara i Danza mulata (amb un piano protagonista), que permeten als instrumentistes esplaiar-se amb enriquidors solos. Una altra demostració que el rap llatinoamericà (especialment el cubà), està a anys llum de l'espanyol, musical i líricament.

Aquí podeu veure un muntatge amb diverses cançons de la banda sonora de Paraíso, i a continuació el tema La leña, inclòs també en el mateix soundtrack.