- en primer lloc, el personal, cambrers i cambreres amables i dialogants, que sempre tenien un moment per a xerrar amb tu quan anaves sol.
- en segon lloc, una clientela per sobre de la mitjana: gent que treballava a televisió (no només periodistes, també realitzadors i tècnics), músics, actors, artistes... Però malgrat aquest nivell no era en absolut pedant ni en cap moment semblava una reunió de moderns que van a lluir els seus modelets i a presumir dels seus èxits. Tot fluïa amb naturalitat, sense estridències.
- en tercer lloc, la seva vocació cultural. quan no hi havia una exposició de fotografies o pintures a les parets del local, hi havia una performance o una actuació. Vaig arribar a contemplar un improvisat strip-tease davant el cristall situat on estaven els lavabos. I en aquest capítol de les activitats és on entro jo. Cada any se celebrava un cicle anomenat Oído al Otro. En què consistia? Doncs que durant uns deu dijous consecutius se celebraven sessions amb DJ convidats, bàsicament personatges vinculats a la premsa musical, assidus del local.
Vaig tenir l'honor de participar diversos anys en aquest cicle, i l'experiència sempre va ser magnífica. A més, vaig aprendre diverses coses sobre el treball dels DJ:
1. Mai no portis un guió preparat. He vist gent que punxava amb una llista de les cançons, fins i tot amb la indicació del minut i el segon exacte que havien de fondre la cançó. Crec que això és espantós. Si vols dur un guió, fes un programa de ràdio. La gràcia de punxar és que puguis improvisar. Això sí, això no vol dir que no orientis la sessió cap a un terreny determinat. Per exemple, a El Otro jo era conegut per les meves sessions de música afroamericana, però aquest concepte és molt ampli. Així que jo començava amb rhythm & blues, amb especial atenció en els artistes de Nova Orleans, i a poc a poc incrementava la intensitat amb soul, funk i hip hop.
Aquesta orientació era inflexible: és a dir que era inconcebible ficar entre mig un tema de salsa o brasiler, per dir alguna cosa, perquè no encaixava en el concepte. Aquesta era l'única limitació. Això, per altra banda, em permetia evadir-me de les escasses peticions de la noia borratxa de torn que et demanava una mica de salsa. Amb un "ho sento, no tinc discos d'aquests", la qüestió quedava resolta.
2. Mai no et rendeixis al públic: la gent no està per demanar discos sol•licitats ni per escoltar les cançons que pot sentir a la ràdio o en qualsevol altre lloc, està per a descobrir coses noves i aprendre. Durant totes les meves sessions a El Otro, gairebé cada nit venia algú i em preguntava "què és això que està sonant? com puc aconseguir-ho?". Això era per a mi la prova que ho havia fet bé. L'aconseguir que la gent balli amb cançons que no ha sentit en la seva vida, amb artistes que desconeix, té molt de mèrit. És molt fàcil que la gent faci l’animal amb el Sex Machine de James Brown i èxits trillats, però això ho fa qualsevol.
3. No posis èxits... almenys en el seu estat original. Lligat al tema anterior, no renuncio a les cançons populars, però mai com la gent està acostumada a sentir-les. És a dir, sé que el Kiss de Prince és una gran cançó, però mai la posaria perquè fins i tot a les revetlles de poble la coneixen. Per això, prefereixo una versió, com la de Jimi Tunnell. L’efecte que produeix a la gent començar a sentir una cançó que li sona, però que de cop i volta es transforma, és demolidor. M'encanten les bones versions, com el On & On de Proper Dos (el Rapper's Delight en spanglish), o el Fight The Power de Public Enemy reinterpretat amb guitarres acústiques per Barenaked Ladies. Aquest concepte de la selecció musical d'una sessió és una cosa que no tothom és capaç de fer.
4. La tècnica mai superarà a la passió. Sóc el primer a reconèixer que, tècnicament, no sóc molt bon DJ. Per això prefereixo qualificar-me com selector. Però crec que el domini de la tècnica és només un exhibicionisme buit, un onanisme davant el públic. L'important és la música que punxes, no tu.
En fi, trobo a faltar El Otro (des de llavors no he trobat un lloc on soni bona música - sempre des del meu punt de vista, clar - )Per cert, doneu un cop d'ull a la selecció de DJ del cartell:
Nando Cruz
Xavi Cervantes
Jordi Beltran
Luis Hidalgo
Miqui Puig
Alfredo de Jesús
Ricard Robles
(un servidor)
Cosmos
Quim Casas
Amb això de punxar, passa una mica com amb triar cançons per a una pel•lícula, una sèrie o un anunci. Desconec qui s'encarrega de seleccionar les cançons que sonen a The Sopranos, per exemple, però és millor que qualsevol dels DJ superfamosos que guanyen fortunes. És la diferència entre un selector i un exhibicionista: la gràcia del primer consisteix a seleccionar les cançons adequades en el moment adequat (encara que siguin totalment desconegudes), mentre que l'única cosa que té el segon és una habilitat tècnica en el maneig dels bpm, en fondre ritmes sense volta ni solta i en punxar les cançons més populars i fins i tot trillades.
El primer és un estilista, el segon un bufó. Qualsevol pot posar el My Girl d’Otis Redding i quedar-se tan ample, perquè és una d'aquestes cançons que qualsevol coneix, però no tots tenen l'habilitat d'escollir el From The Heart de Doc Pomus en la versió de Johnny Adams, això ja és jugar en una altra divisió.
El cinema, la televisió, la publicitat, les pistes de ball, estan plenes de tipus de la classe dels bufons, els quals busquen l'èxit fàcil i reconeixible amb la seva selecció de cançons. Per sort, hi ha excepcions, com el selector de The Sopranos, o el director Quentin Tarantino, el millor DJ actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada