15/2/09

sí, un altre cop l’Alela: es pot ser més perfecta?

"Té més instruments. Però tot s'ha escollit de forma molt curosa i s'ha col·locat específicament d'acord amb el que cada cançó és. Penso que es tracta d'un pas endavant". Així m'avançava Alela Diane en una entrevista com seria el seu segon àlbum –en aquells moment encara en fase d'enregistrament– després del seu impressionant debut The Pirate's Gospel (2006). I, per fi, ara ens arriba To Be Still (Fargo-Naïve), i comprovem que la californiana no mentia.

Concebut de nou com un "family affair" -és a dir, envoltada de familiars (el seu pare) i amics (les veus de Mariee Sioux i Alina Hardin, el banjo de Matt Bauer)–, en el seu nou lliurament Alela fila encara més prim i ens fascina encara més. Si ja funcionava en format auster, nu i domèstic, amb una major instrumentació –que també inclou violí, bateria i pedal steel– i uns acurats arranjaments, només podia créixer i caure en una eficaç redundància, a l'embellir unes cançons que serien belles encara que les cantés a la dutxa. No és que el seu anterior àlbum fos difícil d'escoltar, però és innegable que aquesta aproximació li obrirà portes a nous públics.

Tampoc ens enganyem: qui s'esperi una superproducció a l’estil d’Owen Bradley quedarà decebut. Aquí el que conten són els detalls, no les exhibicions virtuoses: la pedal steel en el country-folk de Dry Grass & Shadows i To Be Still, el violí a White As Diamonds i Take Us Back, les harmonies vocals en el duet amb Michael Hurley a Age Old Blue, les percussions de My Brambles, els punteigs de guitarra elèctrica a Every Path, el banjo a Tatted Lace i els càntics de sirena en els coros de The Ocean.

No cal dir que la veu és l'actiu més important d’Alela, al costat del seu talent com a compositora. I més enllà d'arranjaments i instrumentació, això és el que ens queda. Des de la portada, la musa ens observa amb els seus ulls marrons i els seus llavis carnosos, com un avís: "em ficaré en els vostres cors i m’hi quedaré per a sempre". Es pot ser més perfecta?

Aquí podeu veure White As Diamonds, una de les noves cançons d’Alela:


1 comentari:

pratinsky ha dit...

Hola Miquel, m'ha agradat la Alela, tot i així crec que deu una part molt important d'una cantant semi-oblidada que em va descobrir el Devendra i que el Dylan la tenia en gran respecte, i que va morir a la miseria més absoluta fà uns anys, i que finalment t'aconsello "fervorosament" Karen Dalton.
Salut