No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l'esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m'ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d'un únic concert.
No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d'ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.
En directe, Waits és l'estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l'excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.
Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain't Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d'un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l'exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d'aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.
El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l'Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus "no pots fotografiar a un conill entre setmana" o "no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta" omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.
La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d'agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l'àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L'absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M'inclino a pensar el segon.
I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:
2 comentaris:
Coneixes un disc de Madeleine Peyroux del 2006 "Half The Perfect World" ? Hi ha una versió força bona de "(Looking For) The Heart Of Saturday Night". També està bé
"Downtown Train" cantada per Patty Smyth ( amb "y" grega per distinguir-la de Patti Smith) i que està al "Never Enough" (1987) Sí, ja sé que és AOR però m'agrada
sí, conec la versió de Madeleine. a més, fa poc em vaig descarregar d'internet dos dobles cds de versions de waits a càrrec de dones que havia reunit una ànima caritativa.
Publica un comentari a l'entrada