Wardell Quezergue, el Beethoven criollo

Los medios de comunicación en España apestan. Todos. No se salva ni uno. Ya me imagino a la gente preguntándose: “¿Qué le pasa a este?”. Muy sencillo: ya estoy harto de ver cómo la muerte de personajes que realmente son importantes pasa desapercibida. En cambio, se ensalza a tipejos con poco o nulo valor artístico y se escriben elegías como si hubieran inventado el rock’n’roll.

Todo esto viene por la lamentable muerte de Wardell Quezergue: ¿qué pasa, tal vez tenía un nombre demasiado difícil de escribir y/o pronunciar? Pues resulta que era una leyenda en la escena de Nueva Orleans, esa ciudad demasiado castigada ya como para perder a otro de sus grandes.

Wardell junto a Clarence "Gatemouth" Brown

Productor, compositor, arreglista y profesor, contribuyó con su talento a varios clásicos del rhythm’n’blues orleano y se ganó el sobrenombre de “el Beethoven criollo”. Ahí es nada. Como arreglista y productor, le gustaba vestir sus grabaciones con metales y otros adornos. Sus créditos incluyen temazos tan indiscutibles como "Chapel Of Love” (1964) e "Iko Iko" (1965) de The Dixie Cups, “Big Chief” (1964) de Professor Longhair, "Barefootin'" (1966) de Robert Parker, “Groove Me” (1970) de King Floyd, "Mr. Big Stuff" (1971) de Jean Knight, "Misty Blue" (1976) de Dorothy Moore y el álbum "Goin' Back To New Orleans" (1992) de Dr. John. Palabras mayores.

 

The Dixie Cups – Iko Iko

Professor Longhair – Big Chief

Robert Parker- Barefootin'

King Floyd – Groove Me

Jean Knight - Mr. Big Stuff

Dorothy Moore – Misty Blue

Wardell también trabajó con Stevie Wonder, Paul Simon, B.B. King, The Meters, Robbie Robertson, Neville Brothers, Aaron Neville, Albert King, Johnny Adams, Townes van Zandt y Willie Nelson.

Como compositor, en 1964 coescribió con el batería  Smokey Johnson "It Ain't My Fault", un estándar funk del repertorio de las brass bands de Nueva Orleans que ha sido sampleado por varios rapers e incluso por Mariah Carey -en la canción “Did I Do That?” de su disco “Rainbow” (1999)-. En 2010 apareció una nueva versión a beneficio del desastre del vertido de petróleo en el golfo de México, con la participación de Lenny Kravitz, Mos Def, Troy "Trombone Shorty" Andrews, el actor Tim Robbins y The Preservation Hall Jazz Band.

 

Smokey Johnson – It Ain’t My Fault

Lenny Kravitz + Mos Def etc. – It Ain’t My Fault

Nacido en 1930, Quezergue creció en el distrito séptimo de Nueva Orleans rodeado de música: su padre tocaba la guitarra, su madre el clarinete y su hermano mayor era trompetista. Él también aprendió a tocar la trompeta y a los 12 años dio su primer concierto profesional. Pero su aspiración iba más allá de la simple interpretación: escribió su primera composición, "Harry Jones' Back Beat Boogie", cuando estaba en el instituto; después se enroló en el ejército y tocó y dirigió varias bandas militares en Tokio durante la guerra de Corea.

A mediados de los cincuenta volvió a Nueva Orleans y formó el grupo Royal Dukes Of Rhythm. En un estudio de grabación, descubrió que también tenía talento para producir la música de otros, y se especializó en los arreglos de metales.

A principios de los sesenta, con su banda Wardell & the Sultans grabó para Imperial Records con el productor Dave Bartholomew. En 1964, fue el cofundador de Nola Records, un sello que editó éxitos de Junior Parker, Eddie Bo y Wilson "Willie Tee" Turbinton.

Wardell And The Sultans - I'm Broke

 

Su mayor éxito como arreglista y productor fue al servicio del sello Malaco Records. En un mismo día, supervisó las sesiones para "Groove Me", número 1 en las listas de rhythm’n’blues nacionales, y "Mr. Big Stuff". Siguió produciendo para varios sellos y liderando sus propias bandas. Se encargó de los metales del aclamado álbum de Clarence "Gatemouth" Brown "American Music, Texas Style” (1999).

En 2000, editó el álbum "A Creole Mass", basado en sus experiencias durante la guerra de Corea y en 2005 participó en el álbum colectivo “Our New Orleans: A Benefit Album For The Gulf Coast. En 2006 apareció la antología “Strung Out”, recogiendo sus producciones para Malaco. En los últimos años, perdió la vista a consecuencia de la diabetes y el Katrina destruyó su hogar. A pesar de todo, siguió activo y trabajó hasta que su salud se lo permitió.

En 2008, hizo los arreglos y dirigió la orquesta para el disco "The Bobby Bland Songbook" de Luther Kent y en 2009 arregló los metales para "Here Come The Saints", una colaboración con Big Chief Howard Miller. Ese mismo año, fue objeto de un homenaje con un concierto en el Lincoln Center de Nueva York, en el que Dr. John, The Dixie Cups, Jean Knight y otros interpretaron sus arreglos. Y, como era de esperar, en 2010 participó en la banda sonora de “Treme”.

Dos grandes de Nueva Orleans: Allen Toussaint y Wardell Quezergue

En 2011 acabó lo que él llamaba sus “dos trabajos más importantes”: su disco clásico religioso "The Passion" y un proyecto con el cantautor Will Porter que incluía dúos con Dr. John, Bettye Lavette, Barbara Lewis, Jimmy Haslip, Leo Nocentelli y otros. En cartera estaba un CD de dúos entre Will Porter y Dr John.

Wardell Quezergue murió el 6 de septiembre por un fallo cardíaco a los 81 años en Metairie, Lousiana. Fue enterrado el 12 de septiembre en la iglesia católica de Corpus Christi de Nueva Orleans con todos los honores que se merecía, acompañado de sus amigos músicos, como puede verse en este vídeo:

el preu dels concerts: un robatori o una estafa?

Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l'any (un per Nadal i l'altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així... i no són crítics ni periodistes, precisament.

Si aquest tipus de personatge planifica a quins concerts vol anar des d’aquesta setmana fins a l’estiu (i això sense incloure les actuacions del Grec), pot calcular una despesa de 710 euros (unes 118.134 peles de les antigues), repartits de la següent manera: 36 (com a mínim) de Nick Cave (a la foto de l'esquerra) & The Bad Seeds, 20 d’Adam Green, 22 de James, 20 de Raimundo Amador, 115 de l’abonament de tres dies del Primavera Sound, 68 de Radiohead, 140 de l’abonament general del Sónar, 30 de Jack Johnson, 55 del Doctor Loft Festival (amb R.E.M., Editors i Jeff Mills), 39 (com a mínim) de Lenny Kravitz, 38 de James Blunt, 32 (com a mínim) de Ben Harper, i 95 de l’abonament de dos dies del Summercase Festival.

Dit d'una altra manera, els concerts són cada cop més cars, i el que és pitjor, pagar una morterada no t'assegura res. És a dir, si vols anar al teatre, pots pagar gust i ganes perquè saps que tindràs una bona localitat, l'obra començarà a l'hora i es representarà íntegrament, no et fotran una cervesa al damunt, etc.

En canvi, si vas a un concert et trobaràs que:

a) rarament comença a l'hora;

b) és molt probable que no vegis un pijo perquè - i la Llei de Murphy sempre funciona en aquests casos - els més alts de la sala es posaran davant teu;

c) el so pot ser infame i pots acabar sord fins al punt d'haver d'anar a urgències;

d) en funció de l'estat d'ànim de l'artista, el concert pot durar una hora i para de comptar, etc.

En resum, una sèrie de factors que fan de cada concert una experiència única, irrepetible i desconeguda.

I per què són tan cars els concerts? Aquest és un misteri digne de ser analitzat per l’Iker Jiménez a Cuarto Milenio. No és difícil imaginar que seria més barat portar certs artistes si se'ls contractés directament, sense intermediaris ni promotores pel mig. Els pagues el bitllet d'avió, l'estada i un catxet raonable i tots contents.

Però no, aquí passa com amb el preu de la teca: per què val tant un tomàquet si al pagès li paguen una merdeta? Per la llarga cadena de personatges que hi ha entre productor i consumidor final.

No crec que els artistes (almenys la majoria) es vulguin fer d'or a costa dels seus fans, seria un contrasentit, i més que catxets milionaris acostumen a demanar collonades del tipus "una habitació amb un piano rosa o una safata de cigales", més que res fer treballar una mica els promotors i els de les discogràfiques.

De seguir així, amb els concerts passarà com amb l'edició de discos: molts artistes acabaran per autogestionar-los. I de fet, molts ja ho fan: passen de mànagers i impresentables per l'estil i només cobren el que s'aconsegueix a taquilla, ni més ni menys. I amb tres o quatre bolos al mes, els surt a compte perquè no han de donar comissions a ningú.

Un cop més queda demostrat que les discogràfiques i les promotores fan el que volen amb qui volen: si els interessa col·locar un dels seus invents de moda, no els fa res vendre els seus discos i les entrades dels seus concerts a la meitat de preu. En canvi, si es tracta d'algú amb qualitat, apa, a carregar.

Això només passa amb el rock? Doncs no: el 2003 l'AVUI publicava que els concerts de música clàssica a Barcelona són molt més cars que a qualsevol altra ciutat de l'estat espanyol i fins i tot d'Europa. Per exemple, veure la Budapest Festival Orchestra podia costar un màxim de 24 euros al Palau de la Música Valenciana, mentre que al Palau de la Música Catalana el màxim arribava als 149!

Més exemples: la gira d'Elvis Costello (a la foto de la dreta) per l'estat espanyol a principis de 2005 de nou va posar de manifest el tercermundisme dels locals de concerts a Barcelona. Unes dades: a Múrcia el citat artista actuava en un auditori comme il faut (amb capacitat per a unes 1800 persones, amb butaques, bon so i visibilitat, etc.), al preu de 24 euros. I a València, ho va fer en el Palau de la Música. A Barcelona ens vam haver de conformar amb veure a Costello en una sala de concerts de les de tota la vida on el so sovint és infame; la visibilitat, si s'omple, és nul·la; no hi ha butaques; es corre el risc que et llencin una cervesa per damunt, etc. ... i a sobre al preu de 30 euros.

Aquestes coses han de saber-se: els afeccionats a la música a Barcelona ens mereixem menys que els altres, o podem suportar més incomoditats? És impossible trobar un auditori en condicions per a poder assistir a un concert sense tenir la impressió de ser enganyat? Això només pot qualificar-se d'una forma: una ESTAFA en majúscules i una falta de respecte per als seguidors del cantant. Deixant a un costat l'afany mercantilista de les promotores de concerts, són els propis artistes, si tinguessin dignitat, els primers que haurien de negar-se a actuar en segons quines condicions. Perquè el que està clar és que Costello va cobrar el mateix a Barcelona que a València... la pregunta és òbvia: qui es va embutxacar la diferència?

En resum, si aquesta pujada de preus no s'atura, arribarem a uns extrems en què la música no serà ja un objecte de luxe, sinó de superluxe. Al pas que portem, els únics CD que podrem comprar seran els del top manta o els que ens baixem per internet, i els únics concerts que podrem gaudir seran els dels acordionistes del metro, la veritable pedrera del mestissatge musical, amb permís de Manu Chao.

vamos a contar mentiras... tralalá

Com a persona, però especialment com a periodista, si hi ha una cosa que em molesta especialment i em posa malalt són les informacions errònies o incomplertes, o dit d’una manera més clara, les cagades monumentals que mereixen als seus autors lluir unes orelles de burro… català. Sí, ja sé que ningú no és perfecte, que tothom es pot equivocar (fins i tot un servidor), i que potser m’ho miro amb més atenció que la resta de gent, però m’indigna que aquesta situació es repeteixi a diaris considerats prestigiosos setmana rere setmana.

Comencem amb alguns dels casos més recents. Com és natural, amb l’estrena de la pel·lícula nord-americana The Eye tothom ha dit que es tractava d’un remake de la xinesa Gin Gwai (2002). Fins aquí tot correcte. Però el que ningú no ha dit és que el 2005 es va fer un altre remake angloindi, titulat Naina, dirigit per Shripal Morakhia i protagonitzat per Urmila Matondkar (a la foto inferior de l'esquerra), en el paper de la noia que, després d’un transplantament de còrnia, veu els morts.

Que consti que aquesta informació no és resultat de cap erudició cinèfila. El que passa és que el 24 de febrer 8tv va emetre Naina. I la secció de crítica de televisió de La Vanguardia la descrivia amb aquestes paraules: "Aunque se trata de una cinta discreta, es curioso el visionado de una producción de terror hindú. Una chica ciega recupera la vista que perdió de niña, aunque a partir de ese momento entrará en el periodo más oscuro de su vida".

Vaig veure Naina per casualitat, fent zapping. I aviat em vaig enganxar, més per l’argument (que, per cert, calcava escenes de la pel·lícula original), per la protagonista, una actriu més aviat baixa que, això sí, complia amb els requisits de tota actriu de Bollywood: superar els 100 centímetres de pitrera. A més, resultava molt exòtica pel fet de estar rodada a Londres amb actor hindús, i els efectes especials no estaven malament.

No és que vulgui estirar de les orelles a ningú, però crec que a vegades es tendeix a simplificar les informacions. O és que els crítics de cinema s’han posat d’acord per oblidar aquesta versió angloíndia de The Eye i així poder utilitzar el vell argument dels remakes nord-americans que no superen els originals asiàtics?

Segon exemple: suplement Culturas de La Vanguardia del dimecres 26 de març. A la secció Registros, dedicada a la crítica de CD i DVD, un tal Carles Gàmez comença la seva ressenya del disc North Star Deserter de Vic Chesnutt dient el següent: "¡Glup! El que escribe confiesa que antes de escuchar este disco no sabía de la existencia de Vic Chesnutt. ¡Glup ¡Este señor lleva quince años cantando y sacando discos."

Bé, almenys se li ha de reconèixer que és sincer. Però com se li acut al responsable de la secció encarregar la crítica d’un disc a un paio que ni tan sols coneix l’artista? I quan se segueix llegint, un se n’adona que l’article en qüestió sembla escrit per un estudiant d’ESO, per la seva quantitat de vaguetats i llocs comuns. Exemple: "estamos ante uno de esos discos que hay que quitarse el sombrero, o lo que se tenga más a mano. Un puñado de canciones escritas desde la cabeza a los pies con el corazón en un puño". I més endavant: "El resultado, ya les digo, de esos que quitan el hipo. ¿De qué hablan las canciones? Pues de las cosas de la vida, del tiempo que pasa, la amistad, el dolor…" O sigui, el mateix es podria dir de gran part dels discos que es publiquen tots els dies. Impresentable.

Tercer cas. El passat 5 de febrer a El Periódico, en una notícia titulada Lenny Kravitz saca su octavo disco y en julio tocará en BCN, Núria Martorell assegurava el següent sobre el CD It Is Time For A Love Revolution: "Para el compacto, ha reclutado, entre otros, a artistas como Kanye West para Love revolution --la canción que abre el disco con tono de pop setentero--, Jay-Z para If you want It, Ne-Yo, para Dancin' till dawn --en la que brilla especialmente el sonido del saxo--, y Akon y Jamie Foxx, para A new door."

M’agradaria que em digués d’on va sortir aquesta informació, perquè a la meva còpia del disc de Kravitz no hi apareixen ni Kanye West ni cap dels altres rapers que cita en el seu article. O és que potser ella tenia una edició de col·leccionista? El més greu de tot és que després d’una errada monumental com aquesta, tothom s’ho va empassar i ningú no va dir res. Increïble!

Però Núria Martorell és una habitual de les errades. Potser no ho fa conscientment, i el seu problema és que se’n fia massa dels fulls promocionals de les discogràfiques o les promotores de concerts. El 29 de setembre de 2007 ens va tornar a regalar una altra perla, en l’article El otoño se consagra al jazz con dos festivales, on afirmava: "Pero si un nombre brillará especialmente en este escenario será Harry Connick Jr., que el 10 de noviembre debutará en Barcelona con su big band."

Atenció, pareu les màquines. Que Harry Connick debutaria a Barcelona el 10 de novembre? Si es així, em pot explicar la senyora Martorell qui era el cantant que va actuar al mateix Palau de la Música el 16 de novembre de 1994? Per als incrèduls, aquí sota podeu veure l’entrada d’aquest "misteriós" concert al qual vaig assistir. O potser ho vaig somiar?

El cas de Harry Connick va ser especialment rocambolesc. Pocs dies després de comentar-lo en el bloc Ritmes.freak, em va escriure Roger Roca, un company de Rockdelux, Ritmes i col·laborador també a El Periódico, per preguntar-me si havia vist personalment el Connick al Palau de la Música el 1994. Segons m’explicava, "els de l'organització del Festival de Jazz em diuen que algú altre els ha parlat d'aquest concert, però que ni al Palau ni enlloc en tenen constància". Absolutament genial. No només li vaig dir que sí, que hi havia anat, sinó que li vaig fer una llista del que el diari havia publicat sobre aquell concert: un reportatge a un dominical el 13-11-94, una entrevista de Larry Katz el 16-11-94, i la crítica de Carlos Núñez el 18-11-94 (que li vaig enviar en format PDF). No cal dir que quan el Roger va fer la prèvia del concert de Connick del 10 de novembre de 2007 ja va explicar que no era el primer cop que el pianista i cantant nord-americà tocava a Barcelona.

Ara bé, que consti que les cagades no són només patrimoni dels mitjans generalistes. A la premsa especialitzada també en trobem moltes mostres. Així per exemple tenim Mondo Sonoro, una de les revistes de música moderna per excel·lència, una de les bíblies venerades pels indies i els qui consideren a veteranes com Rockdelux com un cau de corruptes i venuts.

En el seu número d’octubre de 2007, a la crítica del disc de versions de Don Nino Mentors Menteurs!, el seu autor Luis J. Menéndez escrivia: "Tras dos trabajos magníficos en los que jugueteó con el neo folk, el pop brasileiro y sus orígenes after punk y post-hardcore, Nicolas Laureau -alias Don Nino- recupera una serie de favoritos que dejan bien a las claras su ADN musical: The Cure, Bauhaus y Sonic Youth por el lado oscuro, Syd Barrett, Leonard Cohen y Caetano Veloso como representantes de su faceta acústica, y algunas concesiones al kitsch -Like A Virgin de Madonna, Kiss de Tom Jones, o esa espantosa versión del Porque te vas de Jeanette…"

Què vol dir Kiss de Tom Jones? A veure, Menéndez, no saps que el Kiss de Tom Jones era una versió del Kiss de Prince, el veritable autor del tema? Saps qui és el Prince? O potser per la teva joventut desconeixes als grans artistes de la història del rock? Això sí, la Jeanette et sona perquè com ara l’han recuperada alguns artistes de culte – com Miqui Puig o Los Super Elegantes - , doncs queda bé posar-la en una frase, no?

En tots els casos citats, el més greu no són les errades dels redactors, sinó la ignorància dels caps de secció o redactors en cap que deixen publicar pífies com aquestes. I, novament, tot això no deixa de ser una altra confirmació de la teoria del "cercle de confiança de Jack Byrnes".