el preu dels concerts: un robatori o una estafa?

Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l'any (un per Nadal i l'altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així... i no són crítics ni periodistes, precisament.

Si aquest tipus de personatge planifica a quins concerts vol anar des d’aquesta setmana fins a l’estiu (i això sense incloure les actuacions del Grec), pot calcular una despesa de 710 euros (unes 118.134 peles de les antigues), repartits de la següent manera: 36 (com a mínim) de Nick Cave (a la foto de l'esquerra) & The Bad Seeds, 20 d’Adam Green, 22 de James, 20 de Raimundo Amador, 115 de l’abonament de tres dies del Primavera Sound, 68 de Radiohead, 140 de l’abonament general del Sónar, 30 de Jack Johnson, 55 del Doctor Loft Festival (amb R.E.M., Editors i Jeff Mills), 39 (com a mínim) de Lenny Kravitz, 38 de James Blunt, 32 (com a mínim) de Ben Harper, i 95 de l’abonament de dos dies del Summercase Festival.

Dit d'una altra manera, els concerts són cada cop més cars, i el que és pitjor, pagar una morterada no t'assegura res. És a dir, si vols anar al teatre, pots pagar gust i ganes perquè saps que tindràs una bona localitat, l'obra començarà a l'hora i es representarà íntegrament, no et fotran una cervesa al damunt, etc.

En canvi, si vas a un concert et trobaràs que:

a) rarament comença a l'hora;

b) és molt probable que no vegis un pijo perquè - i la Llei de Murphy sempre funciona en aquests casos - els més alts de la sala es posaran davant teu;

c) el so pot ser infame i pots acabar sord fins al punt d'haver d'anar a urgències;

d) en funció de l'estat d'ànim de l'artista, el concert pot durar una hora i para de comptar, etc.

En resum, una sèrie de factors que fan de cada concert una experiència única, irrepetible i desconeguda.

I per què són tan cars els concerts? Aquest és un misteri digne de ser analitzat per l’Iker Jiménez a Cuarto Milenio. No és difícil imaginar que seria més barat portar certs artistes si se'ls contractés directament, sense intermediaris ni promotores pel mig. Els pagues el bitllet d'avió, l'estada i un catxet raonable i tots contents.

Però no, aquí passa com amb el preu de la teca: per què val tant un tomàquet si al pagès li paguen una merdeta? Per la llarga cadena de personatges que hi ha entre productor i consumidor final.

No crec que els artistes (almenys la majoria) es vulguin fer d'or a costa dels seus fans, seria un contrasentit, i més que catxets milionaris acostumen a demanar collonades del tipus "una habitació amb un piano rosa o una safata de cigales", més que res fer treballar una mica els promotors i els de les discogràfiques.

De seguir així, amb els concerts passarà com amb l'edició de discos: molts artistes acabaran per autogestionar-los. I de fet, molts ja ho fan: passen de mànagers i impresentables per l'estil i només cobren el que s'aconsegueix a taquilla, ni més ni menys. I amb tres o quatre bolos al mes, els surt a compte perquè no han de donar comissions a ningú.

Un cop més queda demostrat que les discogràfiques i les promotores fan el que volen amb qui volen: si els interessa col·locar un dels seus invents de moda, no els fa res vendre els seus discos i les entrades dels seus concerts a la meitat de preu. En canvi, si es tracta d'algú amb qualitat, apa, a carregar.

Això només passa amb el rock? Doncs no: el 2003 l'AVUI publicava que els concerts de música clàssica a Barcelona són molt més cars que a qualsevol altra ciutat de l'estat espanyol i fins i tot d'Europa. Per exemple, veure la Budapest Festival Orchestra podia costar un màxim de 24 euros al Palau de la Música Valenciana, mentre que al Palau de la Música Catalana el màxim arribava als 149!

Més exemples: la gira d'Elvis Costello (a la foto de la dreta) per l'estat espanyol a principis de 2005 de nou va posar de manifest el tercermundisme dels locals de concerts a Barcelona. Unes dades: a Múrcia el citat artista actuava en un auditori comme il faut (amb capacitat per a unes 1800 persones, amb butaques, bon so i visibilitat, etc.), al preu de 24 euros. I a València, ho va fer en el Palau de la Música. A Barcelona ens vam haver de conformar amb veure a Costello en una sala de concerts de les de tota la vida on el so sovint és infame; la visibilitat, si s'omple, és nul·la; no hi ha butaques; es corre el risc que et llencin una cervesa per damunt, etc. ... i a sobre al preu de 30 euros.

Aquestes coses han de saber-se: els afeccionats a la música a Barcelona ens mereixem menys que els altres, o podem suportar més incomoditats? És impossible trobar un auditori en condicions per a poder assistir a un concert sense tenir la impressió de ser enganyat? Això només pot qualificar-se d'una forma: una ESTAFA en majúscules i una falta de respecte per als seguidors del cantant. Deixant a un costat l'afany mercantilista de les promotores de concerts, són els propis artistes, si tinguessin dignitat, els primers que haurien de negar-se a actuar en segons quines condicions. Perquè el que està clar és que Costello va cobrar el mateix a Barcelona que a València... la pregunta és òbvia: qui es va embutxacar la diferència?

En resum, si aquesta pujada de preus no s'atura, arribarem a uns extrems en què la música no serà ja un objecte de luxe, sinó de superluxe. Al pas que portem, els únics CD que podrem comprar seran els del top manta o els que ens baixem per internet, i els únics concerts que podrem gaudir seran els dels acordionistes del metro, la veritable pedrera del mestissatge musical, amb permís de Manu Chao.