el chill out, o Luis Cobos v.2.0.

La premsa diària, en la seva lluita constant per aconseguir més vendes, ofereix cada cop més regals i promocions. Una de les més recents la fa el diari El País, i és una col·lecció de 24 CD de chill out sota el lema "Más que un género, todo un estilo de vida".

Per vendre millor el producte, un tal Lino Portela escriu un article on explica què és això del chill out, amb fragments realment magistrals: "Es la música que no se escucha, se siente. Ésa podría ser una rápida definición de chill out -literalmente, enfriarse -, un estilo musical que en apenas 20 años ha pasado de actor secundario a estilo de vida. La historia de este curioso ascenso de categoría musical habría que buscarla a principios de los noventa en las fiestas celebradas al aire libre. Herederas de las comunas hippies de los setenta, estas ceremonias de música electrónica encontraban el sitio ideal en playas, minas abandonadas o bosques aislados. No había vecinos a los que molestar con los potentes equipos de sonido que escupían música electrónica en todas sus variantes. Trance, break, house... Pero no nos atragantemos con las etiquetas. Inevitablemente, las drogas jugaban un papel importante en aquellas reuniones capaces de alargarse varios días. Y, como en muchas cosas en la vida, el subidón acarrea un bajón. Éste había que contrarrestarlo de la manera más suave y esponjosa posible. Se crearon entonces esos espacios acolchados para que la mente, tras los excesos, volviese a la normalidad. En esas mullidas y cálidas zonas de relajación sonaba también música electrónica, sí, pero mucho más tranquila, más suave, más relajada... Era la música chill out."

La llista de CD de la col·lecció inclou lliuraments dedicats al chill out barrejat amb tots els estils (tango, flamenc o reggae), i totes les procedències geogràfiques (africà, asiàtic, grec, mediterrani, llatí, celta, italià, hawaià, francès, mexicà, etc.)

Retrocedim una mica en el temps: el 2004, en un episodi d'El cor de la ciutat, l'impagable personatge que responia al nom de Gus - per als qui no se’n recordin, un compositor amb aficions escatològiques que era capaç de qualsevol cosa per lligar -, renegava de la música chill out i de les barreges que havien sorgit darrerament amb aquest estil, i acabava proclamant que el proper invent seria la "sardana chill out".

Això, que podria semblar exagerat, no està gaire lluny de la realitat. Segons les llistes d'èxits de finals del 2003, un dels discos més venuts al nostre país va ser Opera Chillout.

Anem per parts: què és el chill out? Si fem cas del que deia el text que acompanyava la promoció d'aquell disc en una coneguda cadena francesa de productes culturals, "el terme chill out, que es podria traduir com "de bon rotllet" o "zona de descans", es va començar a encunyar en l'ambient nocturn de les discoteques com a alternativa a l'estrès i a l'electrònica pesada."

En el cas d'Opera Chillout, la cosa consistia a agafar, com deia en la portada, "les àries d'òpera i de clàssica més chill i lounge", posar-hi ritmes i textures electròniques i relaxants que en fan irreconeixibles els originals, i a córrer. A més, amb la particularitat que al costat de les adaptacions de Nabucco, Madame Butterfly, Tosca, Don Giovanni o Turandot, hi trobaves La llista de Schlinder de John Williams!!! El més bo de tot (millor dit, el més alarmant) és que l'invent era català, estava editat per una discogràfica catalana i comptava amb intèrprets catalans (la soprano Júlia Farrés, el tenor Sergi Bellver, o l'Orfeó de Sabadell i la Coral Nova Egara, entre d'altres).

A qui satisfà un producte d'aquestes característiques? Als amants de l'òpera, per descomptat que no, ja que es tracta dels aficionats més fonamentalistes que hi ha (juntament amb els del jazz), capaços de muntar un escàndol cada cop que a algun director escènic se li acut introduir una innovació en una òpera clàssica. I si no, que ho preguntin al pobre Calixto Bieito. D'altra banda, els que escolten chill out estan massa penjats per notar qualsevol barreja.

I és que el chill out amb totes les seves variants (tango, flamenc, òpera, clàssica, etc., etc.) no deixa de ser una posada al dia (adaptada a les darreres modes musicals i a les noves tecnologies) d'aquells nyaps que feia Luis Cobos en incorporar un bombo de música disco a qualsevol gènere (dels valsos a les cançons ranxeres, tot valia), encara que també es podria considerar com una evolució de la pallissa del new age.

I els que compren l'Opera Chillout o qualsevol altre subproducte similar són els que abans també compraven els treballs del Cobos: gent sense criteri, que es deixa guiar pel que veu a la televisió (sobretot, que no hi falti l'adhesiu "Anunciat a TV"), per les promocions descarades a programes de gran audiència. Gent que ha llegit o ha sentit parlar d'alguna cosa anomenada chilao i que vol estar a la moda. Una altra cosa seria preguntar per què utilitzen aquest tipus de música: per fer l'amor? Per fer la becaina? Per estudiar? Per relaxar-se després d'un dia de feina dur?

Només queda fer hipòtesis sobre quin serà el proper pas d'aquest despropòsit de fusionar el chill out amb altres estils. La sardana chill out, com deia abans el Gus d'El cor de la ciutat? Val més no remenar-ho. La darrera vegada que, sota els efectes de l'alcohol, em vaig imaginar una aberració musical va ser que la Núria Feliu gravava un disc de country... I uns mesos després ho va fer!!!!!!!

Per cert, totes les imatges d’aquest article estan tretes de portades reals de CD de chill out.

Una última cosa: recomanar les lectures de dos articles de la premsa d’avui amb els quals estic totalment d’acord. El primer és Cómo asistir a un concierto de Radiohead, d’Empar Moliner, publicat a El País, i el segon, Algo huele a podrido en Fraguel Rock, de Loquillo, publicat a El Periódico.

"Sputnik", del zàping a les emissions pirates

I arribem a un dels moments del meu diari més interessant i complex, el meu pas per SPUTNIK. Però com moltes de les coses de les que parlaré potser resultaran desconegudes per als espectadors i lectors actuals, que potser no van viure aquella època, caldrà fer una mica d’història.

Sputnik va néixer el 1989, i en un principi només es dedicava a emetre concerts. Però a partir de 1990 les coses van canviar. D’entrada, vaig entrar a treballar com a redactor i guionista de la mà del fotògraf F.F., el mateix que dirigia Rock de Lux i que en aquells moments també era el director del programa.

El meu primer encàrrec va ser un nou producte setmanal anomenat SPUTNIK ZAP, un concepte innovador de programa de videoclips. Es tractava d’un recull de clips relacionats amb un tema monogràfic, barrejats amb entrevistes, i amb un sentit de l’humor irònic. Per exemple, es van emetre programes com Rap o lluç (dedicat al rap, amb entrevistes a les peixateres de la Boqueria i a grups de rap en català), o Panxacontents (dedicat als cantants obesos, de Fats Domino a Bill Haley, de Fat Boys a Barry White, amb un reportatge a un centre d’estètica). La bona acollida d’Sputnik Zap (sobre tot per part de la crítica, com es pot veure en el retall de sota), va provocar que fins i tot ens encarreguessin un especial per a la nit del 31 de desembre, titulat Zap d’any.

I ara un incís: en aquella època, l’SGAE no estava tant a sobre controlant el que sonava o s’emetia com ara, que fins i tot quan tires de la cadena del vàter els tens darrera perquè paguis pel so de l’aigua. Això vol dir que els programes de televisió podien utilitzar videoclips (o fragments, en aquest cas) sense haver de pagar quantitats astronòmiques com ara. La reconversió de l’SGAE en un organisme recaptador i sancionador va acabar matant tots els programes de videoclips de tots els canals, perquè no resultaven rentables.

L’èxit d’Sputnik Zap (que, malgrat tot, només va durar una temporada) va portar a la remodelació del tradicional Sputnik, o millor dit, a l’ampliació del seu concepte original. Per aconseguir-ho, es va reunir un equip de guionistes (procedents de l’àrea de dramàtics, com Enric Gomà, Jordi Serra, Joan Carreras, Lluís Arcarazo i altres, molts d’ells avui a culebrots com El cor de la ciutat), de realitzadors (com Mai Balaguer, Àngel Leiro o Jordi Frades), d’actors (Martí Perefarrer, el Sàhara d’El Cor de la ciutat, i Àngels Marcer, a la foto de sota), i de redactors (un servidor, al costat d’altres periodistes musicals procedents de diaris i ràdios com F.R., J.T., L. H., o el meu antic company de facultat M.M.).

Així, el 1991 començava les seves emissions SPUTNIK TV, un programa diari (de dilluns a divendres) amb un punt de partida força original, en barrejar l’acció dramàtica amb la informació musical. En resum, suposava l’oposició entre dues maneres de veure la música: la comercial, representada per Perefarrer (en el paper d’un pijet envoltat d’un decorat d’alta tecnologia), i l’alternativa o independent, representada per Marcer (en el paper d’una pirata que emetia des d’un autobús esbalandrat i interrompia els discursos polits del seu oponent, seguint el model de Dennis Hopper a The American Way, on emetia des d’un avió en vol). Dins d’aquesta estructura, el programa tenia continguts diferents cada dia: dilluns, dues llistes d’èxits (la comercial i la indie), agenda i notícies; dimarts, dos concerts també oposats; dimecres, vídeos a la carta i una secció de vídeos històrics, Rewind, presentada pel llavors líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana; dijous, zap; i divendres, informatiu.

Des d’un punt de vista creatiu Sputnik TV va gaudir del gran talent de guionistes i realitzadors, que de tant en tant preparaven programes especials de major complexitat dramàtica, en els quals fins i tot vaig debutar com actor: en aquest sentit, recordo amb especial il•lusió un ambientat a un col•legi real de Sant Joan Despí (o era Sant Just Desvern?), on interpretava a un capellà de la vella escola, amb sotana inclosa i actituds pederastes, o un altre que parodiava la pel•lícula Wild At Heart de David Lynch, on feia de fastigós policia feixista, com un antecedent del després famós Torrente de Santiago Segura.

El concepte innovador d’Sputnik TV va ser reconegut quan va guanyar el premi Ciutat de Barcelona al millor programa de ràdio i TV “per la seva investigació en el llenguatge televisiu”. A sota, tot l’equip disfressat per a l’ocasió durant el dinar de gala de lliurament dels premis.

De forma paral•lela a Sputnik TV, el 1991 també es va estrenar CLIPTOMAN. Concebut com una mena de versió catalana de Max Headroom, es tractava d’un miniespai diari, protagonitzat per un “cap parlant” interpretat per l’actor anglès John Wagland, col•laborador de La Fura dels Baus. El personatge presentava cada dia un videoclip i donava una petita informació sobre l’artista. La popularitat de Cliptoman va fer que augmentés la seva família amb altres personatges com la Cliptodona, el Cliptonen, el Cliptoporc i el Cliptoavi (interpretat pel mític fotògraf barceloní Flowers!!!), i que el 1991 s’emetés un Cliptocap d’any.

De totes formes, la lluita entre les dues maneres de tractar la música (la més mainstream i comercial, i la més alternativa i curiosa) que es reflectia a Sputnik TV es va convertir, a la llarga, en un conflicte intern entre l’equip del programa que, entre d’altres coses, acabaria tallant alguns caps, com per exemple el meu. Però això passaria més endavant...