La premsa diària, en la seva lluita constant per aconseguir més vendes, ofereix cada cop més regals i promocions. Una de les més recents la fa el diari El País, i és una col·lecció de 24 CD de chill out sota el lema "Más que un género, todo un estilo de vida".Per vendre millor el producte, un tal Lino Portela escriu un article on explica què és això del chill out, amb fragments realment magistrals: "Es la música que no se escucha, se siente. Ésa podría ser una rápida definición de chill out -literalmente, enfriarse -, un estilo musical que en apenas 20 años ha pasado de actor secundario a estilo de vida. La historia de este curioso ascenso de categoría musical habría que buscarla a principios de los noventa en las fiestas celebradas al aire libre. Herederas de las comunas hippies de los setenta, estas ceremonias de música electrónica encontraban el sitio ideal en playas, minas abandonadas o bosques aislados. No había vecinos a los que molestar con los potentes equipos de sonido que escupían música electrónica en todas sus variantes. Trance, break, house... Pero no nos atragantemos con las etiquetas. Inevitablemente, las drogas jugaban un papel importante en aquellas reuniones capaces de alargarse varios días. Y, como en muchas cosas en la vida, el subidón acarrea un bajón. Éste había que contrarrestarlo de la manera más suave y esponjosa posible. Se crearon entonces esos espacios acolchados para que la mente, tras los excesos, volviese a la normalidad. En esas mullidas y cálidas zonas de relajación sonaba también música electrónica, sí, pero mucho más tranquila, más suave, más relajada... Era la música chill out."
La llista de CD de la col·lecció inclou lliuraments dedicats al chill out barrejat amb tots els estils (tango, flamenc o reggae), i totes les procedències geogràfiques (africà, asiàtic, grec, mediterrani, llatí, celta, italià, hawaià, francès, mexicà, etc.)
Retrocedim una mica en el temps: el 2004, en un episodi d'El cor de la ciutat, l'impagable personatge que responia al nom de Gus - per als qui no se’n recordin, un compositor amb aficions escatològiques que era capaç de qualsevol cosa per lligar -, renegava de la música chill out i de les barreges que havien sorgit darrerament amb aquest estil, i acabava proclamant que el proper invent seria la "sardana chill out".
Això, que podria semblar exagerat, no està gaire lluny de la realitat. Segons les llistes d'èxits de finals del 2003, un dels discos més venuts al nostre país va ser Opera Chillout.
Anem per parts: què és el chill out? Si fem cas del que deia el text que acompanyava la promoció d'aquell disc en una coneguda cadena francesa de productes culturals, "el terme chill out, que es podria traduir com "de bon rotllet" o "zona de descans", es va començar a encunyar en l'ambient nocturn de les discoteques com a alternativa a l'estrès i a l'electrònica pesada."
En el cas d'Opera Chillout, la cosa consistia a agafar, com deia en la portada, "les àries d'òpera i de clàssica més chill i lounge", posar-hi ritmes i textures electròniques i relaxants que en fan irreconeixibles els originals, i a córrer. A més, amb la particularitat que al costat de les adaptacions de Nabucco, Madame Butterfly, Tosca, Don Giovanni o Turandot, hi trobaves La llista de Schlinder de John Williams!!! El més bo de tot (millor dit, el més alarmant) és que l'invent era català, estava editat per una discogràfica catalana i comptava amb intèrprets catalans (la soprano Júlia Farrés, el tenor Sergi Bellver, o l'Orfeó de Sabadell i
A qui satisfà un producte d'aquestes característiques? Als amants de l'òpera, per descomptat que no, ja que es tracta dels aficionats més fonamentalistes que hi ha (juntament amb els del jazz), capaços de muntar un escàndol cada cop que a algun director escènic se li acut introduir una innovació en una òpera clàssica. I si no, que ho preguntin al pobre Calixto Bieito. D'altra banda, els que escolten chill out estan massa penjats per notar qualsevol barreja.
I és que el chill out amb totes les seves variants (tango, flamenc, òpera, clàssica, etc., etc.) no deixa de ser una posada al dia (adaptada a les darreres modes musicals i a les noves tecnologies) d'aquells nyaps que feia Luis Cobos en incorporar un bombo de música disco a qualsevol gènere (dels valsos a les cançons ranxeres, tot valia), encara que també es podria considerar com una evolució de la pallissa del new age.
I els que compren l'Opera Chillout o qualsevol altre subproducte similar són els que abans també compraven els treballs del Cobos: gent sense criteri, que es deixa guiar pel que veu a la televisió (sobretot, que no hi falti l'adhesiu "Anunciat a TV"), per les promocions descarades a programes de gran audiència. Gent que ha llegit o ha sentit parlar d'alguna cosa anomenada chilao i que vol estar a la moda. Una altra cosa seria preguntar per què utilitzen aquest tipus de música: per fer l'amor? Per fer la becaina? Per estudiar? Per relaxar-se després d'un dia de feina dur?
Només queda fer hipòtesis sobre quin serà el proper pas d'aquest despropòsit de fusionar el chill out amb altres estils. La sardana chill out, com deia abans el Gus d'El cor de la ciutat? Val més no remenar-ho. La darrera vegada que, sota els efectes de l'alcohol, em vaig imaginar una aberració musical va ser que
Per cert, totes les imatges d’aquest article estan tretes de portades reals de CD de chill out.
Una última cosa: recomanar les lectures de dos articles de la premsa d’avui amb els quals estic totalment d’acord. El primer és Cómo asistir a un concierto de Radiohead, d’Empar Moliner, publicat a El País, i el segon, Algo huele a podrido en Fraguel Rock, de Loquillo, publicat a El Periódico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada