les nadales, un atemptat contra la salut pública

Diversos diaris (en paper i electrònics) del 8 de desembre de 2003 es van fer ressò d'una notícia força curiosa, tot i que a alguns no ens va estranyar gens: un sindicat alemany de serveis va demanar als comerciants de Berlín que donessin als seus empleats quinze minuts més de pausa al dia per compensar la "crueltat mental" que suporten els qui treballen amb el so de les nadales de fons.

Alguns fins i tot anaven més enllà i demanaven un augment de sou per l'estrès, per la qual cosa reclamaven un "plus per dificultat afegida a la feina", o el que és el mateix, un plus de perillositat com el que poden tenir els miners, els bombers o qualsevol que arrisqui la vida en el desenvolupament del seu treball.

Però això no és tot: alguns experts opinaven que la música de les nadales provoca amb més facilitat mals de cap, mareigs i trastorns del somni, entre altres molèsties (i no m'ho invento, això va sortir publicat).

A la pàgina del grup multimèdia Deutsche Welle, on es recollia aquesta notícia sota el títol Crueltat emocional prenadalenca anaven més lluny i es plantejaven una inquietant qüestió: "Com afronten les grans botigues atacs com aquests contra les nadales? Es disposaran, a partir d'ara, a alternar un 'Venite adoremus' amb un 'Let Me Entertain You', per garantir la varietat de la música que propaguen els seus altaveus? I com incidirà la música de Robbie Williams en la conducta dels consumidors? Podrà induir a obrir generosament les carteres per a la compra de regalets de Nadal?".

El debat és obert: cal eradicar les nadales? Quines mesures repressives s'han d'adoptar per evitar que els botiguers les posin a tot volum pràcticament al llarg d'un mes?

Sigui com sigui, el cert és que la pitjor època de l'any (en tots els sentits) ja és aquí. Perquè no es tracta només de les nadales, no... A això, cal afegir-hi la cantarella dels niños de San Ildefonso, els regals de l'amic inservible (perdó, invisible), els sopars d'empresa i una sèrie de tortures psicològiques més que justifiquen la gènesi dels Santa Claus assassins armats amb una destral característics de les pel·lícules de sèrie B. Per cert, en aquesta pàgina hi trobareu un article que repassa alguns títols d'aquest subgènere gore nadalenc.

Però tornem al que és estrictament musical, les maleïdes nadales. És molt curiós que justament ara, en ple segle XXI, es descobreixi el seu efecte devastador sobre la salut física i psíquica, quan un dels meus records infantils més presents és l'efecte que em provocava escoltar el White Christmas en la versió de Bing Crosby, per no parlar del Tamborilero de Raphael: una plorera incontenible.

El pitjor de tot és que qualsevol artista, des dels Barrufets fins a Isabel Pantoja, es creu en la necessitat i obligació de gravar un disc de nadales, amb versions dels temes carrinclons de sempre o, el que encara és pitjor, amb composicions noves.

I si no n'hi ha prou amb les noves gravacions de nadales que any rere any treuen els artistes vius, només falta que, a sobre, es recuperin les dels morts. És el cas del popular Happy Xmas (War Is Over) de John Lennon, la reedició del qual el 2003 va coincidir amb el 23 aniversari de la seva mort. Aquest senzill -editat originalment el 1972- va arribar al número 1 a la Gran Bretanya durant aquell Nadal...

No sé per què serà, però de sobte m'han vingut ganes de disfressar-me de Santa Claus i sortir a pelar uns quants babaus amb la serra mecànica.

el culte a Lennon: n'hi ha per tant?

Avui tots els diaris n’anaven plens, com per exemple La Vanguardia. Resulta que Yoko Ono vol impedir la difusió d’un vídeo on John Lennon surt fumant porros, i fantasiejant sobre l’idea de posar substàncies al·lucinògenes en el te de l’expresident Richard Nixon. Això ha portat a la celebració d’un judici a Boston la propera setmana on es decidirà si el vídeo es fa públic o no.

Tot i que darrera l’assumpte hi ha un problema de drets d’autor (i els euros que això suposa) i altra paperassa jurídica, en el fons tot apunta a una maniobra de Yoko per preservar la memòria i la bona imatge del seu ex marit, un personatge que, per al meu gust, s’ha sobrevalorat en excés.

"Recordes el que feies quan vas sentir que John Lennon havia estat tirotejat?" Aquesta és la pregunta que la BBC va plantejar als seus oients l’any 2005, en el 25 aniversari de l'assassinat de l'ex-Beatle. Jo ho recordo perfectament: feia COU i el jesuïta enrotllat de torn (Josep Benítez, avui dia un peix gros dins l’organigrama de l’ordre) va entrar a classe dient que hi havia hagut una gran tragèdia i va posar un casset amb la cançó Imagine. Va ser la segona mort significativa en la meva etapa escolar: l'altra va ser la de Franco, de la qual em vaig alegrar més perquè almenys ens van donar dies de festa.

Però ja des d'aquell moment no vaig entendre a què venia tota aquella comèdia, i el mateix sentiment es va repetir 25 anys després amb la multitud d'actes, articles, programes especials de ràdio i televisió, exposicions i concerts en la seva memòria. Realment, n'hi ha per tant? No és una mica exagerat el culte a Lennon?

Perquè el fet que morís a trets no és cap cosa de l'altre món. Cal recordar que no és el primer músic que mor en circumstàncies tràgiques, i si no que li preguntin a Marvin Gaye, executat pel seu propi pare. No és molt més tràgic això que morir a mans d'un fan desequilibrat? I que jo recordi, no es convoquen concentracions per recordar l'assassinat de Gaye. Per tant, si Lennon no hagués mort en aquestes circumstàncies no l'haurien convertit en un màrtir.

D'altra banda, hi ha un aspecte encara més polèmic, la seva tasca musical: des de la seva desaparició, la societat ha convertit Lennon en una caricatura i només ha destacat una part de la seva obra, la lligada al seu pacifisme. Si ja és discutible el llegat dels Beatles, un grup sobrevalorat que només feia cançons enganxoses (per culpa seva van tancar molts estudis als Estats Units i molts músics - bàsicament negres - van quedar en l'oblit), la seva feina en solitari té etapes horripilants (com la Plastic Ono Band, per exemple), i ni tant sols els seus fills han tingut una carrera digna.

Així, per a la majoria de gent, Lennon només va escriure Imagine o Give Peace A Chance, unes cançons que sonen en qualsevol acte amb pretensions, des d'una reunió de veïns que volen reivindicar alguna cosa fins a les cerimònies del ja oblidat Fòrum. Són els himnes dels pacifistes de pa sucat amb oli, dels ploramiques que no toquen de peus a terra i encara creuen en un món ideal ple de justícia i pau.

Per totes aquestes raons, he de confessar que he sentit molt la mort d'alguns músics, però no la de John Lennon: ni com a símbol ni com a músic em sembla mereixedor de tanta moguda. I trobo indignant que la premsa sempre hagi qualificat el seu assassinat de "magnicidi". Si algú es prengués la molèstia de consultar-ho veuria que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix magnicidi com "assassinat d'un alt personatge de l'Estat". Això era Lennon? És que treballava per al govern o alguna cosa similar? És una prova més de l'exageració al voltant del personatge. Per no parlar de les teories de la conspiració, que asseguren que l'ex-Beatle estava considerat una amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units durant la presidència de Nixon i Reagan. D'aquí a dir que l'Elvis és viu, només hi ha un pas.

Almenys, la mort de Lennon a mans de Mark David Chapman va tenir una conseqüència positiva: ens ha evitat assistir a una vergonyosa reunió dels Beatles que, tard o d'hora, s'hauria produït.

Una darrera observació: quan els Def Con Dos van trepitjar el plató de l'Sputnik fa anys, van trencar alguns discos de Lennon en plena actuació, davant la incredulitat d'uns quants que es posaven les mans al cap pel que consideraven una irreverència. Potser el Lennon més escandalós, el que se'n fotia de la salutació nazi i lluïa una tapa de vàter al coll quan els Beatles van actuar a Alemanya, entendria millor que ningú la broma i se'n faria creus del circ que s'ha muntat al seu voltant.