el retorno al sexo tórrido de R. Kelly

Hoy saltaba la noticia: R. Kelly promete volver a la música explícita. Y es que tras sus dos últimos álbumes, "Love Letter" (2010) y "Write Me Back" (2012), con un sonido basado en el soul de los sesenta y los setenta y con canciones sobre el amor y el romance, el autoproclamado "Flautista de Hamelín del R&B" ha declarado que no piensa abandonar las letras sexuales que contribuyeron a su popularidad. Por eso, es un buen momento para recordar su álbum recopilatorio "The R. In R&B Collection, Vol. 1" (Jive, 2003), una colección de algunas de sus guarradas más celebradas.

"El último de los grandes soul men": así califican algunos a R. Kelly, por sus claras influencias de Sam Cooke, Al Green, Stevie Wonder y Marvin Gaye. Exagerado o no, su obra es excelente, como demuestra el recopilatorio The R. In R&B Collection, Vol. 1.

Crucemos los dedos: Kelly no debería seguir el destino de Gaye o Cooke, con desenlaces dignos de tragedia griega. Pero como ellos, su obra oscila entre la sexualidad y la religiosidad. Con un sonido enraizado en la tradición de su Chicago natal, donde el blues se hizo urbano y la influencia de la iglesia es evidente, Kelly se mueve entre esos dos extremos.

El elemento más distintivo de su estilo es su carnalidad explícita (en Sex Me,  Bump N' Grind, Your Body's Callin' o  Feelin' On Yo Booty), pero Kelly pasa fácilmente de la fiesta del sábado noche al sermón del domingo por la mañana, y también compone muestras de espiritualidad (I Believe I Can Fly o I Wish).

Durante los noventa, su elegante fusión de R&B, gospel, pop, hip hop, y soul clásico le proporcionó más éxitos en el Top 40 que a cualquier otro artista masculino. Como vocalista, compositor, productor y remezclador, ha conseguido seis álbumes de platino y varios números 1, y ha colaborado con Mary J. Blige, Gladys Knight, Michael Jackson, Janet Jackson, Luther Vandross, Notorious B.I.G., NAS, Aaliyah y Toni Braxton.

Kelly ha recorrido un largo camino desde Born Into The 90's, su debut en 1992 junto a Public Announcement, cuando el new jack swing daba sus últimos coletazos. En el 93 le siguió 12 Play, y su tercer álbum, R. Kelly (1995) fue su primer número 1 en pop y R&B. Kelly consolidó su liderazgo crossover con el single ganador de tres Grammy I Believe I Can Fly (1996), para el filme Space Jam. En 1997 triunfó con otra canción para el cine, Gotham City de Batman & Robin.

Su cuarto disco, el doble R. (1998), más ambicioso que nunca, logró el número 1 con I'm Your Angel (a dúo con Celine Dion). Kelly volvió en el 2000 con TP-2.com, su "regreso al dormitorio", con trallazos como Fiesta, con Jay-Z. Ambos artistas se reencontraron en 2002 en The Best Of Both Worlds. Ese año, Kelly se vio envuelto en una vorágine de sexo y cintas de vídeo, y fue acusado de veintiún cargos de delitos relacionados con la pornografía infantil. Por si fuera poco, su disco Loveland fue pirateado: desechó algunos temas, grabó otros nuevos, y rehizo el álbum como Chocolate Factory (2003).

Y llegamos a The R. In R&B Collection, Vol. 1, un retrato de la aportación de R. Kelly al R&B: una mezcla sedosa de ritmos hip hop y fraseo melódico soul capaz de derretir a cualquiera.

el culte a Lennon: n'hi ha per tant?

Avui tots els diaris n’anaven plens, com per exemple La Vanguardia. Resulta que Yoko Ono vol impedir la difusió d’un vídeo on John Lennon surt fumant porros, i fantasiejant sobre l’idea de posar substàncies al·lucinògenes en el te de l’expresident Richard Nixon. Això ha portat a la celebració d’un judici a Boston la propera setmana on es decidirà si el vídeo es fa públic o no.

Tot i que darrera l’assumpte hi ha un problema de drets d’autor (i els euros que això suposa) i altra paperassa jurídica, en el fons tot apunta a una maniobra de Yoko per preservar la memòria i la bona imatge del seu ex marit, un personatge que, per al meu gust, s’ha sobrevalorat en excés.

"Recordes el que feies quan vas sentir que John Lennon havia estat tirotejat?" Aquesta és la pregunta que la BBC va plantejar als seus oients l’any 2005, en el 25 aniversari de l'assassinat de l'ex-Beatle. Jo ho recordo perfectament: feia COU i el jesuïta enrotllat de torn (Josep Benítez, avui dia un peix gros dins l’organigrama de l’ordre) va entrar a classe dient que hi havia hagut una gran tragèdia i va posar un casset amb la cançó Imagine. Va ser la segona mort significativa en la meva etapa escolar: l'altra va ser la de Franco, de la qual em vaig alegrar més perquè almenys ens van donar dies de festa.

Però ja des d'aquell moment no vaig entendre a què venia tota aquella comèdia, i el mateix sentiment es va repetir 25 anys després amb la multitud d'actes, articles, programes especials de ràdio i televisió, exposicions i concerts en la seva memòria. Realment, n'hi ha per tant? No és una mica exagerat el culte a Lennon?

Perquè el fet que morís a trets no és cap cosa de l'altre món. Cal recordar que no és el primer músic que mor en circumstàncies tràgiques, i si no que li preguntin a Marvin Gaye, executat pel seu propi pare. No és molt més tràgic això que morir a mans d'un fan desequilibrat? I que jo recordi, no es convoquen concentracions per recordar l'assassinat de Gaye. Per tant, si Lennon no hagués mort en aquestes circumstàncies no l'haurien convertit en un màrtir.

D'altra banda, hi ha un aspecte encara més polèmic, la seva tasca musical: des de la seva desaparició, la societat ha convertit Lennon en una caricatura i només ha destacat una part de la seva obra, la lligada al seu pacifisme. Si ja és discutible el llegat dels Beatles, un grup sobrevalorat que només feia cançons enganxoses (per culpa seva van tancar molts estudis als Estats Units i molts músics - bàsicament negres - van quedar en l'oblit), la seva feina en solitari té etapes horripilants (com la Plastic Ono Band, per exemple), i ni tant sols els seus fills han tingut una carrera digna.

Així, per a la majoria de gent, Lennon només va escriure Imagine o Give Peace A Chance, unes cançons que sonen en qualsevol acte amb pretensions, des d'una reunió de veïns que volen reivindicar alguna cosa fins a les cerimònies del ja oblidat Fòrum. Són els himnes dels pacifistes de pa sucat amb oli, dels ploramiques que no toquen de peus a terra i encara creuen en un món ideal ple de justícia i pau.

Per totes aquestes raons, he de confessar que he sentit molt la mort d'alguns músics, però no la de John Lennon: ni com a símbol ni com a músic em sembla mereixedor de tanta moguda. I trobo indignant que la premsa sempre hagi qualificat el seu assassinat de "magnicidi". Si algú es prengués la molèstia de consultar-ho veuria que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix magnicidi com "assassinat d'un alt personatge de l'Estat". Això era Lennon? És que treballava per al govern o alguna cosa similar? És una prova més de l'exageració al voltant del personatge. Per no parlar de les teories de la conspiració, que asseguren que l'ex-Beatle estava considerat una amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units durant la presidència de Nixon i Reagan. D'aquí a dir que l'Elvis és viu, només hi ha un pas.

Almenys, la mort de Lennon a mans de Mark David Chapman va tenir una conseqüència positiva: ens ha evitat assistir a una vergonyosa reunió dels Beatles que, tard o d'hora, s'hauria produït.

Una darrera observació: quan els Def Con Dos van trepitjar el plató de l'Sputnik fa anys, van trencar alguns discos de Lennon en plena actuació, davant la incredulitat d'uns quants que es posaven les mans al cap pel que consideraven una irreverència. Potser el Lennon més escandalós, el que se'n fotia de la salutació nazi i lluïa una tapa de vàter al coll quan els Beatles van actuar a Alemanya, entendria millor que ningú la broma i se'n faria creus del circ que s'ha muntat al seu voltant.