No sé què em passa darrerament, però estic descobrint (i escoltant) música no anglosaxona cada cop més. I suposo que això és bo, perquè significa que l’omnipresència nord-americana i anglesa no coarta la creativitat en altres països i, el més important, en altres llengües.Si en els darrers mesos vaig estar molt ficat en els artistes argentins (per raons de feina, però també per uns altres motius més prosaics), ara estic amb els francesos (i no, de moment encara no tinc cap amiga gavatxa a la vista, malauradament). Aquest és el cas del paio del qual parlaré avui.
És fill de dues llegendes de la música popular francesa, Jacques Dutronc i Françoise Hardy. I no obstant això, l'artista de capçalera de Thomas Dutronc és Django Reinhardt, el difusor del jazz manouche o gipsy jazz al costat del violinista Stéphane Grapelli. En el seu currículum hi ha treballs amb jazzmen com Bireli Lagrene, però també amb els seus pares i Henri Salvador. Per això el seu brillant debut Comme un Manouche Sans Guitare (Universal, 2008) té una mica de tots dos móns.
Thomas barreja el so pop amb la cadència del jazz manouche a Jeune, Je Ne Savais Rien o J'Aime Plus Paris. Però el millor arriba quan es deixa d'excuses i es llança de cap al gipsy jazz. De vegades incorpora subtils programacions a la formació clàssica de guitarra, violí, contrabaix, acordió i clarinet, com al klezmer Veish A No Drom o el September Song de Kurt Weill, amb efectes d’onades de mar.
En altres ocasions, sona totalment retro, com a J'Suis Pas D'Ici, China Boy, Comme un Manouche Sans Guitare (amb un solo de gàrgares), o la bossa nova de manual N.A.S.D.A.Q., digne d’una pel·lícula de Jacques Demy. El disc inclou altres sorpreses com el recitat Les Frites Bordel (una improvisació culinària), el sensual duet amb Marie Modiano Solitaires, la balada jazzy soul Je Les Veux Toutes i el tall final, Canzone per Maria, interpretat per Antoine Tatich, entre la cançó napolitana i el tango.
Virtuós guitarrista, compositor irònic i apanyat cantant, Thomas Dutronc és una rara i molt interessant excepció en el panorama francès.
Aquí el podeu veure en el vídeo de Jeune, Je Ne Savais Rien:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada