12/6/08

una mica de publi i les qualitats de la dona ideal

Avui ens dedicarem a fer una mica d’autobombo. I és que Ciberpaís, el suplement del diari El País, ha publicat a la seva secció Navegantes una petita ressenya d’aquest humil espai de crítica (vaja, ja semblo el Ferran Monegal repapiejant). Bé, encara que petita, és la més destacada de la pàgina, en requadre i amb foto.

Per cert, que la foto està molt ben triada, però es pot prestar a equívocs: algú podria arribar a imaginar que el de la foto sóc jo assenyalant el meu Museu del Rock. Per desmentir-ho, he de dir que és El Vez davant del Capitoli de Washington DC. Però he de reconèixer que la idea seria bona, com si fos el Jordi Tardà davant la plaça de les Arenes on es construeix el SEU museu del rock.

(Per cert, si Ciberpaís s’ha fet ressò d’aquest blog és perquè un servidor els va enviar un mail on el recomanava. Per això, les paraules del text que acompanyen la foto són meves).

Més coses: ahir vaig rebre una carta de No Depression. Ja vaig explicar aquí que la revista ha plegat i només segueix la seva versió online. El problema és que molts ja havíem pagat tot l’any. La solució que van proposar és la subscripció a una revista de similars continguts. Doncs bé, als lectors europeus de No Depression, després de llargues negociacions, ens han passat a la revista britànica mensual Maverick, centrada en el country i la música amb arrels. Si tot va bé, el juliol rebré el primer número. I si no m’acaba de convèncer, potser no renovaré la subscripció. Bé, ja veurem...

Per últim, ahir vaig acabar (per fi) el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones (Global Rhythm, 2007), recopilat per Mac Montandon. He trigat mesos, no perquè el llibre fos un rotllo, que no ho és en absolut, sinó perquè el meu ritme de lectura és intermitent. Per entendre’s, només llegeixo quan faig recorreguts llargs al metro o a l’autobús (de més de 45 minuts), o quan estic a la sala d’espera del metge o el gestor. Malauradament, no tinc l’hàbit de llegir a casa com la meva amiga Myriam... i se m’acumulen els llibres, com el mític La conjura de los necios que ella em va regalar.

Però tornem a Waits. Només dues observacions: almenys l’he acabat poc abans del seu concert a Barcelona. I el més important, em quedo amb aquesta resposta seva en una entrevista: a la pregunta "¿Cuál es la cualidad que más te gusta en una mujer?", ell respon "Buenos huesos, dientes afilados, gran corazón, humor negro, magia en abundancia, mucha capacidad de perdón, y que sea una buena colega". Totalment d’acord.

Anem a analitzar punt per punt:

1. Bons ossos: suposo que es refereix a les dones amb una bona estatura i mesures perfectes, en el meu cas de mínim 1’70.

2. Dents afilats: això no sé si vol dir-ho en un sentit literal (la capacitat de mossegar-te) o figurat (el mite de la Vagina Dentata?).

3. Gran cor: és evident, si no, no aguantarien un paio com jo.

4. Humor negre: el punt d’ironia cínica que me encanta.

5. Màgia en abundància: aquesta m’entusiasma, i no sabria com descriure-la. Suposo que és allò que t’encisa des del primer dia.

6. Molta capacitat de perdó: el mateix que en el punt 3.

7. Bona col·lega: ... que serveix igual per emborratxar-se com per fer altres activitats més lúdiques.

A aquesta llista de qualitats de les dones enumerades per Waits jo n’afegiria d’altres més prosaiques, com que porti jerseis ajustats, ulleres, tatuatges, que tingui una veu seductora i amb accent estranger... però bé, no es pot tenir tot, no?

2 comentaris:

Gerard ha dit...

ei Miquel jo t'he vist al Ciberpaís, i en un lloc destacat!!!

De fet he vist la foto de l'Elvis mexicà i he pensat aquesta foto em sona...i és clar que em sona ! del teu museu...

Jo també llegeixo el teu blog però com que el nivell musical és molt elevat :-) no puc fer cap aportació.

I aprofitant que en el tema "cibernètic" si que alguna cosa puc comentar...

En fi felicitats ! i una abraçada-

Gerard

miquel botella ha dit...

gràcies Gerard.
això del "nivell musical elevat", tampoc serà per tant. potser és perquè parlo de grups menys coneguts, a vegades. però bé, no només parlo de música, per sort.