això és el que Tom Waits es mereixia

Em sap greu, noia. M'encanten els teus llavis, els teus pits i cada mil·límetre del teu cos praxitelià, i aquesta veu tèrbola que a cau d’orella ha de fer petar el termòmetre. Però reconeix-ho, Scarlett, la teva incursió en el cançoner de Tom Waits va ser un desengany. I per què? Per voler sonar massa moderna, massa trencadora.

I és que encara que no ho reconegui, el cantant de Pomona és un crooner, un fet que en algunes etapes de la seva carrera ha estat molt clar (la banda sonora de One From The Heart, per exemple), i en unes altres com l'actual no tant. Però fins i tot sota les capes de ritmes trencats, sorolls i rugits, en el seu cor batega l'esperit d'un cantant al capdavant d'una big band.

I això és el que sí ha entès Southside Johnny (a la foto superior), al reunir-se amb l'orquestra de Richie "LaBamba" Rosenberg, trombonista i membre de la secció de metalls dels Asbury Jukes i de The Max Weinberg 7, la banda del bateria de Springsteen en el programa Late Night With Conan O'Brien, per a reconstruir les cançons de Waits en clau d'elegant jazz de saló i swing espectacular amb una formació que inclou a vuit saxos, deu trombons, cinc trompetes, a més d'una secció rítmica de sis components i altres sis músics addicionals.

Gravat en quatre sessions diferents entre 2005 i 2006 , Grapefruit Moon. The Songs Of Tom Waits (Leroy, 2008) és una joia en la qual destaquen Down, Down, Down (amb l'harmònica de Johnny enfrontada a metalls torrencials), All The Time In The World (amb aquesta picada d'ullet a John Barry que li imprimeix un caràcter à la James Bond), Tango Till They're Sore (amb els seus decadents aires dixieland), Temptation (amb la seva cadència de mambo i explosiu final latin jazz) i, sobretot, Walk Away (un tema ideal per a una vetllada de burlesque amb la Dita Von Teese o una colla de suicide girls, amb l'esperit sàtir de Cab Calloway i la col·laboració del mateix Waits!).

I aquí teniu Southside Johnny amb tota la banda en directe, primer amb el tema Gin Soaked Boy, i després amb Temptation, tots dos de Waits, és clar:

I és que aquest Grapefruit Moon és el disc que hauria d'haver gravat la meva estimada Scarlett, i no aquella merdeta per a complaure als lectors de Pitchfork.

Per cert, que Scarlett i Southside Johnny no són els únics en enfrontar-se a les cançons de Waits. Els qui vulguin aprofundir en el tema gaudiran amb una pàgina com Tom Waits Superstar, amb un subtítol que ho diu tot: Rarities, Covers, Bootlegs & Tributes.

I és que en aquest blog no només s’informa dels centenars de versions que s’han fet, sinó que –i això és el millor per als fanàtics del cantant nord-americà- es poden descarregar. Sense comptar amb moltíssims àlbums en directe (molts d’ells de la darrera gira que el va portar per aquí). Un paradís per a qualsevol tomwaits-maníac, vaja.