el millor de 2009, Paul Burch... i no és a les llistes

Per tancar l’any, una sorpresa, un personatge que segur no surt a cap de les llistes del millor de 2009 (bé, a les de No Depression és molt probable que sí hi aparegui, perquè la publicació nord-americana sí té criteri al marge de les modes).

Curiosament, a un altre grup que grava pel seu mateix segell (Ramseur Records) amb un àlbum que sí s’ha distribuït a l’estat espanyol -Nothing Gold Can Stay de Duke & The King- se li ha donat molt més de bombo sense merèixer-ho i ha acabat per convertir-se en un dels bluffs més sonats de l’any... al costat de The Pain Of Being Pure At Heart, Animal Collective i un llarg etcètera... però això ja és una altra història.

Paul Burch és el que els ianquis denominarien un “best kept secret”, un d'aquests músics en l'ombra –en el seu cas, com a bateria i vibràfon de Lambchop, encara que també toca guitarra, piano i harmònica– la carrera de la qual com a solista al capdavant de The WPA Ballclub –iniciada el 1998 amb Pan American Flash– supera amb escreix les seves aportacions als treballs d’altres.

I com sol succeir en aquests casos, és pràcticament un desconegut, encara que el seu setè àlbum, Still Your Man, hauria de descobrir-lo definitivament. Diguem-ho alt i clar: el cantautor establert a Nashville té similar talent (o més) que M. Ward o Joe Henry per a compondre clàssics que semblen d'un altre espai-temps.

Amb un gust i una elegància exquisides, Burch és un estilista del country i els sons que conformen això que anomenem americana, amb cançons tan esplèndides que semblen versions. No hi ha ni un sol tall de Still Your Man que sobri, cap que rebaixi l’estàndard de qualitat: del rockabilly de Like A Train al rhythm’n’blues de Nova Orleans de Honey Blue (basat en piano i percussions i amb picades d'ullet a Jerry Lee Lewis), del bluegrass de Still Your Man al cajun de Down To The Blackmarket i Saving All My Saturday Nights (amb el seu preceptiu acordió), del country-pop al’estil de The Mavericks de Little Bells i Waiting For My Ship (ambdues amb Kelly Hogan a les harmonies, la segona amb òrgan tex mex) al folk de Ballad Of Henry & Jimmy (amb Tim O’Brien al bouzouki), del romanticisme naíf com ho faria Jonathan Richman de Vena amore (on parla de “true love” i coses semblants) i Fallin’ al blues accelerat amb harmònica i òrgan de It Ain’t Right de Little Walter (l'única versió).

I si algú encara té dubtes sobre el talent de Burch, que escolti la balada de tremenda bellesa titulada Please Send For Me (només amb veu i guitarra elèctrica) o un Lead Me On que podria haver escrit Buddy Holly. Sí, d'aquesta classe de material estem parlant, gravat en un vell garatge prop de Music Row reconvertit en estudi (Pan American Sound), en directe amb la banda (Jim Gray, Fats Kaplin, Dennis Crouch, Jen Gunderman, i Marty Lynds) i sense gairebé mescles.

Paul Buch apareix en la portada ballant juntament amb la seva dona, abillada amb un vestit vintage: d'això es tracta, música per a seduir i ballar. Què més es pot demanar?

Si voleu veure un reportatge de la gravació del disc de Paul Burch, aquí el teniu:

I si el voleu escoltar en directe, aquí teniu tres cançons enregistrades als Stonewerks Studios de Hattiesburg (Mississippi) per al programa The Green Couch Sessions. La primera és Honey Blue:

La segona, Lovesick Blues Boy:

I la darrera, I’m A Takin’ It Home:

el francès estripat de Térez

Què és el que distingeix a una cantant d'una altra, estils a part, allò que li dóna personalitat? La veu. I en aquest terreny, a la vocalista i guitarrista de jazz Térez Montcalm no li guanya ningú: amb un forma única de manipular els ritmes i el so de les paraules creant en ocasions un peculiar scat, la seva veu rasposa tirant a ronca, esquinçada i/o estripada és el seu senyal d'identitat, no importa el que canti.

A Connection, la canadenca bilingüe s'enfronta a sis versions d'allò més divers: alenteix i jazzifica el Where The Streets Have No Name d'U2, infantilitza amb aires de paròdia el C'est magnifique de Cole Porter, es manté fidel i sensual però una mica exagerada en el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone, emociona en les balades I'll Be Seeing You i el C'est extra de Léo Ferré, i aporta la suficient dosi de dramatisme en el Je n’attendais que toi, escrita per Charles Aznavour i Francis Lai per a l’Edith Piaf, encara que el Rossinyol de París mai la va arribar a gravar.

Si bé Térez aconsegueix dignificar i actualitzar aquestes adaptacions de temes escoltats mil i una vegades, les seves composicions pròpies resulten menys interessants, amb les honroses excepcions del swing Le requin danse (amb el violí convidat de Didier Lockwood) i el funk amb guitarra acústica Connection. La resta es co·loca en aquesta terra de ningú entre el jazz, el soul i el pop que, això sí, aconsegueix salvar amb la seva interpretació. Amb tot, Térez Montcalm és un nom que convé seguir amb atenció.

Aquí la tenim interpretant en directe diverses cançons de Connection:

no li diguis Mara Lee, és Bosque Brown

Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Will Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l'ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville. Criada en un ambient baptista, va estar exposada als himnes religiosos i la seva mare, professora de piano, li va ensenyar a interpretar-los, encara que a la ràdio escoltava country.

Als 18 anys se’n va anar a Denton i aviat es va integrar en l'escena musical local, al mateix temps que descobria a artistes com Townes van Zandt, John Prine i Gillian Welch, tots ells influències en el seu estil i forma de compondre. Quan la seva primera maqueta va caure en mans de Jurado, aquest la va dur a gravar amb el seu productor Eric Fisher el seu debut Bosque Brown Plays Mara Lee Miller (2005), al que seguiria l’EP Cerro verde (2006).

Després d'aquells dos primers treballs d'estètica minimalista, el grup texà torna amb un Baby produït per Chris Flemmons (el cervell de Baptist Generals), incorporant un so més ric –encara que auster– i una major instrumentació en la qual destaca un tímid piano.

L'àlbum té diversos moments destacables, amb les balades com a marca de la casa: la preciosa White Dove; l'arrossegada Texas Sun, amb una pedal steel fantasmagòrica; les folk Whiskey Flats i Train Song, enriquides amb els jocs de veus de Mara i la seva germana Gina Milligan; la bluesy Oh River; la més clàssica a l'estil dels cinquanta Soft Love; i les tres parts del càntic a capella On And Off.

Baby és un d'aquests discos per a escoltar un dia plujós d'hivern, evocador dels paisatges texans que Mara Lee Miller coneix tan bé i ens transmet a través de les seves cançons una mica fosques i espirituals que entronquen amb la tradició dels storytellers de l'estat de l'estrella solitària.

Aquí tenim Mara Lee interpretant White Dove a l’església Sainte Marie-Madeleine de París.

I aquí amb el tema Oh, River, al Café de la Danse, també a París.

ni al Tom li van agradar els concerts de Barcelona

No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l'esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m'ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d'un únic concert.

No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d'ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.

En directe, Waits és l'estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l'excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.

Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain't Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d'un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l'exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d'aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.

El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l'Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus "no pots fotografiar a un conill entre setmana" o "no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta" omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.

La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d'agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l'àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L'absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M'inclino a pensar el segon.

I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:

el folk s'escriu amb x d’Exene

Tres anys abans de gravar American III: Solitary Man (2000), a Johnny Cash li van diagnosticar Parkinson, i l'estiu de 2009, pocs mesos abans de l'edició de Somewhere Gone, Exene Cervenka va descobrir que patia esclerosis múltiple. Tots dos artistes són l'exemple que l'adversitat no és obstacle per a treure endavant esplèndids treballs.

Algun malintencionat podria pensar que el so folk de l'àlbum és fruit de la malaltia, i es preguntarà on va quedar aquella enèrgica cantant i lletrista del grup californià punk-rock X (més tard a The Knitters i The Original Sinners).

Naturalment, oblidaria que després de la primera ruptura de X a la fi dels vuitanta, Exene va gravar dos àlbums acústics, Old Wives’ Tales (89) i Running Sacred (90). Així que l'afició de la polifacètica artista –també ha publicat llibres de poemes, ha fet performances de spoken word al costat de Lydia Lunch i ha exhibit les seves pintures i collages– per les arrels nord-americanes és un tret que li ve des de lluny i que, per cert, comparteix amb el seu ex marit i colíder a X, John Doe.

Descriure Somewhere Gone simplement com folk és quedar-se curt, clar. D’acord, hi trobem lluminós folk de regust naïf (Trojan Horse, Fevered Paper, Insane Thing), amb ecos de l'Europa de l'Est (Pinpoints), on les harmonies vocals i el violí d’Amy Farris (morta amb només 40 anys poc abans de sortir el disc; segons sembla, es va suïcidar) aporten les coordenades bàsiques del gènere, dutes a les seves últimes conseqüències en la versió del bluegrass tradicional The Willow Tree.

Però Cervenka no es limita a les vinyetes més o menys acústiques: així, es posa en la pell d'una Nancy Sinatra en el pop de noies Surface Of The Sun (amb un cert regust al These Boots Are Made For Walking) i d'una Dusty Springfield en el soul Fine Familiar; i prova el sabor del rock’n’roll a Walk Me Across The Night (amb un piano boogie en una picada d'ullet al C’est la vie d’Emmylou Harris), i del western fronterer a Where Do We Go From Here. Tornem al principi: si l'adversitat desperta en algunes persones l'esperit de lluita, podem esperar en el futur grans discos d’Exene Cervenka.

Aquí la podem veure en directe a la botiga Amoeba Music de Berkeley amb la cançó Sound Of Comin' Down:

plorem però també ballem amb la Dayna

Consens generalitzat: Dayna Kurtz és una compositora i intèrpret sense parangó, i cançons com Love Gets In The Way posseeixen una bellesa irrefutable, difícil de superar. Però els qui seguim de prop la carrera de la nord-americana començàvem a preocupar-nos pel seu encasellament en una fórmula –l'autora de balades grandioses– que li impedia lluir el seu talent en tota la seva extensió.

I de sobte, apareix American Standard i callem la boca… per a obrir-la d'admiració. Més enèrgica que mai, amb una habilitat instrumental fins ara desconeguda (destra amb el banjo, la guitarra i la lap steel), Dayna ens ofereix sens dubte una col·lecció d'estàndards americans, en el seu treball més variat estilísticament.

Abans de res, molta calma: en l'àlbum estan aquestes balades que ens posen la pell de gallina i ens converteixen en marionetes controlades pels sentiments, des de la joia de la corona Are You Dancing With Her Tonight? –amb picades d'ullet a l'I’m Sorry de Brenda Lee– fins a les versions del Here Comes A Regular de Paul Westerberg (The Replacements) –amb Keren Ann– i del Don’t Go Down d’Elliott Smith, passant pel vals bluegrass d’Invocation.

I quan un ja està amb les barreres emocionals per terra, arriba Dayna i t'aixeca l'ànim amb el rockabilly més retro –Good In '62, amb guitarres espectaculars–, el rock’n’roll més intimidant –Billboards For Jesus i el Lou Lou Knows de Slim Willet–, el honky tonk-blues més seductor –Hanging Around My Boy, amb el veterà de Sun Records Sonny Burgess– i la cercavila més exuberant i optimista –Election Day, amb els metalls de The New Orleans Nightcrawlers–.

Gravat a New Jersey, Memphis i New Orleans, American Standard suposa un cop d'aire fresc en la brillant trajectòria de Dayna Kurtz qui, per fi, es despentina i aparca (una mica) la seva fama de crooner crepuscular.

Aquí la teniu amb el Don't Go Down d'Elliott Smith en una gravació al Take Root Festival de Groningen (Holanda) l'octubre passat:

vint-i-cinc anys de Rockdelux

Rockdelux cumple 25 años y lo celebra con un especial de 200 páginas en el que repasa lo mejor de la última década (2000-2009).

En este número, la redacción y los colaboradores de la revista han escogido lo más destacado en música, cine, literatura, cómics.

La leyenda del espacio de Los Planetas y Merriweather Post Pavilion de Animal Collective, han sido escogidos los mejores discos nacional e internacional de la década según la revista.

La película de Michel Gondry Olvídate de mí, el libro 2066 de Roberto Bolaño y el cómic Catálogo de novedades ACME de Chris Ware han sido escogidos los mejores de esta década en sus respectivas categorías.

La revista también ha escogido los quince mejores singles de estos diez años y la canción ganadora es Get Ur Freak On de Missy Elliott. Asimismo, se destacan los 25 conciertos internacionales más significativos celebrados en España, entre los que aparecen artistas como Kanye West, Patti Smith, Leonard Cohen, Tom Waits, Antony, Rufus Wainwright y Neil Young.

En el especial también se analiza la ficción televisiva como fenómeno cultural a partir del éxito de teleseries como Los Soprano, The Wire y Mad Men, entre muchas otras.

Además, se analiza la primera década del siglo XXI con artículos de opinión sobre el desplome de la industria musical y el auge de la música en directo, el boom de los festivales, la revolución del mp3 y la eclosión de las redes sociales.

el pla d'entusiasme de Todd Snider

Podria ser un membre ressagat d'aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l'humor, des d'aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (94) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.

Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan hauria de ser un toc d'atenció. Gravat en directe en l'estudi en només dos dies i mig, amb l'únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l'àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l'altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?

Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.

Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l'auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l'èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d'ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el “pla d'entusiasme” funcionarà o no, però el disc és tot un encert.

Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.

I aquí amb el seu primer èxit Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues, on s’aprecia el seu sentit de l’humor amb un monòleg previ.

del punk al corrido: Mariachi El Bronx

Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l'artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del House més mordaç: com es converteix una banda punk de Los Àngeles en una formació folklòrica mexicana? Després de tres àlbums i diversos EPs, The Bronx torna convertit en el Mariachi El Bronx.

Segons expliquen, aquest projecte paral·lel va ser concebut quan els van convidar a tocar en format acústic en un programa televisiu, i van decidir fer alguna cosa inesperada: un vehicle per a submergir-se en els sons de Mèxic i capturar la seva fragància (literalment: també han fabricat la colònia “Barrio Sweat”, disponible en un pack al costat del CD, com es pot veure a la foto).

Amb la producció de John Avila (Oingo Boingo) i l’estimable col·laboració de David Hidalgo (Los Lobos, Latin Playboys), Alfredo Ortiz (Beastie Boys) i diversos membres de Los Tigres del Norte, els angelins es transmuten en un combo respectuós amb la tradició del mariachi, sense cap intenció rupturista… això sí, cantant en anglès.

El Bronx (l'àlbum) és una festiva, virtuosa i exuberant orgia d'acordions, trompetes, violins i guitarres, amb moments destacats com Cell Mates, Silver Or Lead, els valsos Clown Powder i My Love i la més fronterera Holy, amb acurades percussions.

Per cert, per acabar d’embolicar la troca en la seva esvalotada personalitat, el Mariachi El Bronx ha participat amb una versió de I Would Die 4 U en la recent recopilació de la revista Spin per a celebrar el vint aniversari del Purple Rain de Prince. Si t'agraden els Calexico més “mex”, aquest és el teu grup.

Aquí teniu el Mariachi El Bronx amb Cell Mates:

I aquí podeu escoltar la seva versió de Prince:

tornen els barbuts: Megafaun i el seu... folk?

Tots aquells qui van creure que el debut de Bon Iver era insuperable (jo mateix), haurien de claudicar davant l'evidència: Joe Westerlund i els germans Brad i Phil Cook, els seus ex companys en el grup DeYarmond Edison, han arribat encara més lluny amb el seu segon àlbum com a Megafaun, Gather, Form & Fly. Com? Ni més ni menys que reinventant la tradició del folk nord-americà en introduir elements aliens: segons les seves pròpies paraules, del free jazz a l'electrònica dissonant dels anys cinquanta, de la música concreta als ritmes africans i cubans, per a crear el que anomenen la seva "pròpia tradició folk".

Megafaun basen el seu treball en la improvisació, i per això, més que una simple col·lecció de cançons, el seu àlbum és una successió d'estampes sonores en les quals la part instrumental predomina sobre unes veus que, això sí, quan apareixen, evoquen les harmonies a l’estil de Crosby, Stills & Nash.

I és que al costat de la bella ortodòxia de temes de country-folk més o menys convencionals com el lluminós The Fade, Worried Mind, The Longest Day (amb ocellets finals), el tel·lúric i tribal càntic dels Apalaches The Process, l'arrossegat Solid Ground (submergit en el country-blues pantanós amb la seva poderosa harmònica) i fins i tot Kaufman's Ballad (la història del road manager que va robar el cos de Gram Parsons), el trio sorprèn quan recorre a altres fonts, més enllà del banjo protagonista en gran part dels corts.

Així, a Darkest Hour pinten un paisatge barrejant diversos tipus de líquids (pluja, una pixarada?, una gota malaia, unes ones) amb ritmes repetitius, cants d'ocell, distorsions i càntics a capella; en el joiós Columns les elaborades percussions, gairebé africanes, i les harmonies vocals s’aturen bruscament per a donar pas a sorolls; i a Guns repeteixen la jugada en envair de drones un agradable folk-pop. En definitiva, res a veure amb Bon Iver: solament s'acosten a ell en la balada a ritme de cançó de bressol de Tides… i para de comptar.

Una oda a la mort, l'amor, la història musical, la tradició, la melodia i l'experimentació: així descriuen el seu treball Megafaun. Més enllà de qualificatius, si hi ha alguna cosa clara és que Gather, Form & Fly és un dels millors àlbums de 2009… tot i que potser no sortirà a cap de les llistes que ens envairan en els propers mesos.

Aquí tenim Megafaun reunits amb el seu antic col·lega Bon Iver interpretant Worried Mind a The Fillmore:

I aquí amb el tema The Fade, en directe a la ràdio:

La síndrome Lisa Simpson

Evelyn Morris, àlies Pikelet (a la foto superior), apareix en escena abillada per a matar, amb un castíssim vestit que dissimula les seves escasses corbes i els cabells agafats amb clips, com si fos la seva àvia. I això no és tot: enlletgeix el seu (poc agraciat) rostre amb unes ulleres horribles, lluny del renascut glamour de les robustes Ray-Ban Wayfarer que avui dia triomfen entre totes les noies maques a la moda, Scarlett al capdavant.

La cantautora australiana és el prototip de la marginada de la classe, l’empollona menyspreada per les guapes animadores i a qui ningú no convida per a anar a ballar a la festa de graduació, la bestiola rara que es refugia en les seves estranyes aficions. No obstant això, el seu talent musical l'ha convertida en una petita heroïna entre la parròquia indie.

Aquest curiós fenomen, al qual podríem batejar com la Síndrome Lisa Simpson –recordem, la nena intel·ligent enfrontada a les convencions socials i virtuosa del saxo- és una realitat: aquells que tradicionalment són considerats els freaks o els nerds de l'institut, de qui tots se’n riuen per la seva forma de vestir, el seu físic i els seus costums, són ara lloats per una escena musical indie que enarbora la bandera del lletgisme.

Un dels seus principals trets –la seva tendència a mantenir-se aïllats- marca també la seva proposta musical: molts d'ells són solistes (davant la impossibilitat de reunir un grup, la tecnologia els permet utilitzar pedals loop per anar gravant diferents instruments, convertits en moderns homes o dones orquestra).

Atenció, abans que se m'acusi de masclista, cal recordar que aquesta síndrome no solament s'estén entre les noies: també hi ha grups o artistes masculins que compleixen aquestes característiques, els típics pagafantas que no es mengen una rosca, els quals reben els capons dels esportistes i guaperas de torn. A Catalunya, sense anar més lluny, tenim als ploramiques de Manos de Topo. Quina noia amb dos dits de front sortiria amb una colla de perdedors com aquests? I no obstant això, triomfen en l'univers indie.

És clar, en aquesta teoria hi ha excepcions: no tots/es els/les nois/es indie són callos. Aquí està, per exemple, l’Alela Diane (això sí, prou té amb aguantar a l’impresentable notes que té com maromo, el baixista de la seva banda; aquells qui la van veure en el Primavera Sound sabran a qui em refereixo… sí, aquell individu que es movia com el Joan Fortuny de la Dharma quan toca el flabiol o el que sigui que toca).

Però aquest fenomen planteja un dubte inquietant: en una societat tan marcada per la imatge com l'actual, en la qual qualsevol maco/a triomfa encara que ofereixi una merda punxada en un pal, artistes veterans que avui són considerats de primera categoria, potser si sorgissin ara es veurien relegats a l'escena indie pels seus caretos poc convencionals, allunyats dels valors estètics en voga. Penso per exemple en Leonard Cohen, en Tom Waits… haurien arribat tan lluny, o s'haguessin quedat en els llimbs dels petits locals, els enregistraments autoeditades i el boca-orella?

Per cert, si teniu curiositat en veure com sona Pikelet, aquí la teniu amb la cançó Bug In Mouth:

t'enyoraré, Willy

Ho vaig publicar fa mesos (el febrer de 2008), però crec que avui és de justícia recuperar-ho com a petit homenatge. Avui és un dia pèssim per a la música. Crec que no fa falta dir res més. El millor que podem fer és escoltar les seves cançons, ja sigui al front de Mink DeVille o ja com a Willy DeVille.

Et trobaré a faltar, Willy... Almenys puc dir que va estar un plaer per a mi conèixer-te, compartir la teva lucidesa i la teva saviesa musical (tots dos coincidíem en el nostre odi als Beatles i la British Invasion), i assistir a la teva evolució artística per a esdevenir un bluesman com els que admiraves, en un exemple de coherència del què pocs poden presumir: mentre vells (sí, vells amb totes les lletres) com els Rolling Stones fan el ridícul i no se n’adonen, tu vas saber entendre a temps que un artista ha de madurar i no pot pretendre ser un jove eternament.

Com us deia, aquí torno a penjar un fragment del relat sobre la meva trobada amb Willy:

"La foto de sota ens la van fer a l'Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos.... només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar... amb uns resultats més aviat ridículs per a mi, tot s’ha de dir.

Sé que molts creuen que Willy és un fracassat, un perdedor i que musicalment ja ho ha dit tot... que n’estan, d’equivocats! Clar, l’ataquen per ionqui, per conducta desordenada i no sé quantes coses més... el que estigui lliure de pecat que aixequi la mà...

A diferència d'altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.

L'entrevista amb DeVille a Madrid va ser d'allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.

Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l'atur i al rhythm & blues a l'oblit, va valer la pena.

L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc 'Loup Garou' de Willy.

Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d'un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de 'Hey Joe'). Ell em va signar un exemplar del seu 'Victory Mixture' (a la foto de dalt)".

I per acabar aquest petit (però merescut) homenatge a Willy, aquí teniu la crítica del seu darrer disc, Pistola (2008):

"És tot un misteri per què Willy DeVille no ha aconseguit l'èxit que es mereix als Estats Units i, en canvi, és una figura de culte a Europa. Ells s’ho perden. I això, que no deixa de fer-li picades d'ullet al seu país natal: per exemple, el seu nou disc 'Pistola', el primer en estudi des de 'Crow Jane Alley' (2004), s'ha editat en el vell continent el 4 de febrer, el dia que comencen les festes de Mardi Gras a Nova Orleans.

Produït de nou per John Philip Shenale, i amb les co·laboracions entre d’altres de Davey Faragher i Pete Thomas dels Imposters d'Elvis Costello, i The Valentine Brothers als cors, 'Pistola' posa en evidència, una vegada més, que Willy està en millor forma artística que mai. L'influx de Nova Orleans està més que clar en el brillant i sensual funk a l’estil dels Meters de 'Been There, Done That', la lletania de brass band de funeral de 'The Band Played On', i el pantanós 'You Got The World In Your Hands', evocador del Dr. John més vudú.

En l'arrossegat blues rock 'So So Real' ressonen els ritmes stonians, mentre que la melodramàtica balada 'I Remember The First Time', amb el seu toc hispà de guitarra i castanyoles, recorda el so de Phil Spector de 'Spanish Harlem'.

La nota curiosa la posen dos temes recitats: un, 'The Mountains of Manhattan', amb un fons de folklore indi americà amb flauta i tambors; l'altre, 'Stars That Speak', amb efectes de so de passos i guitarres frontereres, i la veu greu de DeVille declamant 'hi ha un parc en algun lloc, potser a Nova York, potser a Barcelona…'. Pel que sembla, el cantant va compondre aquest tema el 1980, quan estava a París per a gravar 'Le Chat Bleu'. L'única versió de l'àlbum és el 'Louise' de Paul Siebel, un two step country molt ortodox, amb la pedal steel a ple rendiment.

Malgrat els escèptics que auguren el declivi artístic de Willy DeVille, els tirs de 'Pistola' són més que precisos, i proven que la seva punteria artística no només roman inalterable, sinó que millora amb el temps".

I aquí la de dos dels seus treballs en la seva etapa de resurrecció com a músic de Nova Orleans, Loup Garou (1996) i Big Easy Fantasy (1996):

"Per què aquesta foto davant Laffitte, aquest antro en plena Bourbon Street? I per què aquesta obstinació de la teva nova discogràfica en vendre't com un representant de la música de New Orleans? I aquest títol, 'Loup Garou'? Willy, no ens prenguis el pèl.

D'acord, hi ha amor i passió a dojo; bons col·legues (els habituals Freddy Koella i John Philip Shenale, al costat dels ex Cracker Michael Urban i David Faragher, i Chris Spedding); cançons boniques (el 'Vampire's Lullaby' ideal per a il·lustrar relats d'Anna Rice); bon soul blanc ('Heart Of A Fool'); balades decadents (l’orbisoniana 'You'll Never Know', amb Brenda Lee); reminiscències irlandeses ('Angels Don't Lie'); versions ('Time Has Come Today', dels psicodèlics Chamber Brothers); i és clar, no falten les perfectes cançons amb que ens obsequies de tant en tant ('Still', en la seva versió original o en macarrònic castellà).

I New Orleans, on està el seu so? S’intueix en els tocs blues de 'Runnin' Through The Jungle', en el rhythm & blues esquerp a l’estil de C.C.Adcock de 'White Trash Girl' i, sobretot, en el pantanós i tribal 'Loup Garou', per a enveja de Dr.John. Molt poc per a tantes expectatives.

En canvi, 'Big Easy Fantasy' no enganya: és el somni ideal per als quals veuen en tu una mica més que a l’hortera de 'Demasiado corazón', en reunir entorn del rhythm & blues de New Orleans dels anys 50 i 60, els temes en directe que no van entrar a 'Live', gravats a París i Nova York, remescles de 'Victory Mixture' (1990) i algun inèdit.

Per a aquest recorregut per Big Easy, t'acompanyes d'il·lustres conciutadans com Eddie Bo, The Wild Magnolias, Dr.John, Leo Nocentelli i George Porter, i et llueixes amb clàssics del Mardi Gras, esquinçadores balades i rhythm & blues xulesc. Aquest si és el meu Willy".

Per acabar, si hagués de recomanar un disc de Willy, un treball on s'aprecia el seu veritable amor pel blues, seria sense dubte Live In Berlin (2003), signat per The Willy DeVille Acoustic Trio que, a més, està editat en DVD i inclou versions de joies del rhythm & blues com aquest Shake Rattle & Roll: