la guerra civil de la parella segons Joe Henry

Desenganya’t. Per molt que ho intentis i ho desitgis, saps que aquella noia que tant t'agrada mai no caurà en els teus braços. Encara que és probable que en el camí a la recerca d'aquesta dona perfecta et trobis a algú molt millor. Desenganya’t també si esperes veure actuar a la teva ciutat al teu admirat Tom Waits: és més probable que es geli l'infern abans que el cantant de veu rovellada vingui per aquestes terres. Però com amb les dones, no descartis conèixer a algú que et faci somiar com l'autor de Swordfishtrombones.

Comparar Joe Henry amb Waits és el recurs fàcil. Tots dos han begut de les mateixes fonts: els gèneres d'arrel Americana – country, folk, jazz, blues, soul - , el cançoner de Tin Pan Alley, el cabaret… Encara que hi ha una petita diferència: el segon no només ha begut, sinó que s'ha embriagat amb aquestes fonts, fins a arribar al deliri alcohòlic.

Henry representa tot l'oposat, el que hauria estat Waits si no s'hagués passat al costat fosc, si no hagués macerat la seva veu en licors d'alta graduació, si no s'hagués convertit en el penós protagonista de les seves pròpies cançons. I això es nota més en directe que en disc, com va demostrar en el cicle Caprichos de Apolo.

L'excusa era presentar el seu recent Civilians, un treball en el qual compta amb col·laboradors com Bill Frisell, Grez Leisz o Van Dyke Parks, i que en viu defensa acompanyat només pels magnífics Jay Bellerose (bateria) i David Piltch (contrabaix), ambdós també presents en els crèdits del CD. Aquesta mínima formació permet a Henry despullar les seves cançons i ressaltar la seva bellesa.

En un ambient intimista a la llum d'un piano il·luminat amb espelmes, alternant-lo amb un parell de guitarres acústiques, el cantant de Carolina del Nord va interpretar gran part del repertori de Civilians: l'atmosfera vodevilesca de Civilians, la lletania de Civil War, el rhythm & blues desdibuixat de Time Is A Lion, l'exercici d'inflexions soul de You Can’t Fail Me Now (escrita amb Loudon Wainwright III per al film Knocked Up), l'excelsa balada digna d'un Cole Porter I Will Write My Book (només amb guitarra, sense el gir ragtime que té en el disc), o aquell God Only Knows que va compondre per a Mavis Staples encara que ella va respondre amb un “I Don’t Think So”.

Henry també va abordar temes dels seus àlbums anteriors: de Tiny Voices (2003) va rescatar This Afternoon, Sold i Flag (escrita després de l’11-S, sobre “el perill de confondre patriotisme amb nacionalisme”); de Fuse (1999), Like She Was A Hammer i Fuse; i de Trampoline (1996), la cançó que li dóna títol. Però les sorpreses van arribar amb el record de Scar (2001): primer amb el Stop amb aires de tango que va escriure per al seu cunyada Madonna* (i que ella va convertir en Don’t Tell Me), i finalment, amb l’Edgar Bergen en el qual va incrustar un fragment de I’ve Got You Under My Skin.

Lluny d'etiquetes i estils, Joe Henry és més que un Tom Waits d'un univers paral·lel, i la seva música, carnosa com la de John Hiatt, Elvis Costello i T-Bone Burnett, posseeix la mateixa grandesa d'un Gershwin o un Porter, com un apassionat retrat de la vida on el polític es confon amb el personal, la guerra civil es desencadena en parella i la teva noia pot resultar, de vegades, tan aterridora com el teu país.

La llista sencera de cançons del concert:

Civilians Scare Me To Death
Civil War
Time Is A Lion
You Can’t Fail Me Now
This Afternoon
I Will Write My Book
Sold
Stop
Like She Was A Hammer
God Only Knows
Fuse
Trampoline
Flag
Edgar Bergen/I’ve Got You Under My Skin

Per a tots aquells que no poguéssiu anar al concert de l’Apolo, aquí podeu veure Joe Henry en una actuació del passat 12 de febrer al Paradiso d’Amsterdam, on pràcticament va interpretar el mateix repertori.

*NOTA: Joe Henry està feliçment casat amb Melanie Ciccone, germana de Madonna. A part de Don’t Tell Me, va col·laborar amb ella a la cançó Jump de Confessions on a Dance Floor. Una relació ben curiosa per a un cantautor com Henry.