convertit en soci fundador de "No Depression"?

Ja vaig comentar fa temps que l’excel·lent No Depression – per a mi, la millor revista de música en general, no només d’Americana – havia plegat, al menys en la seva edició en paper.

També vaig explicar que en una carta ens comunicaven que els subscriptors es derivarien cap a una publicació similar. En el cas dels europeus, ens han passat a Maverick.

Bé, ja he rebut els dos exemplars d’aquesta revista britànica que em corresponien (juliol i agost) i la veritat és que, després de revisar-los, he decidit que no m’hi subscriuré.

L’explicació és ben senzilla: en primer lloc, en tractar-se d’una publicació anglesa, hi ha molts articles i crítiques de desconeguts artistes de country, folk i americana d’aquelles terres. Però potser el que més m’ha decidit és que no té el caràcter globalitzador que tenia No Depression: se centra més en el country pur i dur, i no parla d’artistes d’altres estils dels quals sí parlava la revista nord-americana. En definitiva, una decepció. Em volen donar gato por liebre, però no penso empassar-m’ho.

D’altra banda, aquest estiu he rebut una interessant carta de No Depression. A grans trets, explica que pensen renovar la web a partir de finals de setembre, amb blogs a càrrec dels seus editors, crítiques de discos i de concerts, notícies, articles i un arxiu amb gairebé tots els continguts dels 75 números editats.

Aquí teniu el text de la carta en la seva integritat:

"Plans for a major overhaul of NoDepression.com - the website of the former bimonthly alternative/roots-music magazine No Depression - are well under way this summer, with the new site set to be launched in late September.

NoDepression.com, which will be edited by the magazine's founding co-editor Peter Blackstock, will include regular blogs by many of the magazine's most frequent contributors, including Blackstock and fellow founding co-editor Grant Alden. The new site will also include record reviews and live reviews, features on emerging artists, news updates, the current website's popular upcoming-releases list, reader-participant discussion forums and, perhaps most significantly, a vast and cross-referenced archive featuring almost all the content from No Depression magazine's 75 issues published from 1995 to 2008.

In preparation for the September relaunch, the website is promoting the No Depression Founders Circle, a way for fans and supporters of the magazine to assist with its continued presence on the internet. In addition, those who sign up for the website's mailing list at NoDepression.com will be eligible to win an Epiphone DR-100 Vintage Sunburst acoustic guitar which has been provided by Epiphone.

New York-based web consulting firm Familiar is designing the site, with longtime No Depression co-publisher Kyla Fairchild helming the business operations. Plans are also in the works for a series of launch events in several American cities this fall.

A new No Depression "bookazine" (to be designated No Depression #76) also will be available in print-form on the shelves of bookstores nationwide in October. The publication, a joint venture between ND and the University of Texas Press, will be issued twice annually (every fall and spring). Blackstock and Alden will serve as co-editors, with Alden also reprising his magazine role as art director. A handful of book-release events at bookstores and record stores nationwide are also in the works."

Potser el més interessant és el que ells anomenen com The No Depression Founders Circle (el cercle de socis fundadors de No Depression), una fórmula de recolzament econòmic per als seguidors i fans de la revista. En definitiva, es tracta de pagar una quantitat determinada per contribuir a tirar endavant el projecte i gaudir d’una sèrie d’avantatges.

Hi ha tres modalitats de recolzament (imatge sobre aquestes línies):

- Contributor (150 dòlars): et donen una còpia del darrer número signada per Buddy Miller (l’artista que ocupava la portada), el llibre The Best of No Depression, una samarreta especial (a la imatge de dalt) del Founders Circle, accés a la nova web abans de la seva inauguració pública, i la inclusió del teu nom a la pàgina amb la llista de "socis fundadors".

- Benefactor (500 dòlars): a més de tot l’anterior, els llibres que No Depression editarà la tardor de 2008 i la primavera de 2009, i un paquet amb CD i samarretes d’algunes de les discogràfiques que sortien a la revista.

- Revelator (1000 dòlars): a més de tot l’anterior, dues entrades de concert amb accés a l’after show i a una trobada amb l’artista, i un retrat de Lucinda Williams pintat per Jon Langford, signat i numerat per l’autor.

Sincerament, m’estic plantejant recolzar aquesta nova etapa de No Depression... això sí, amb la modalitat mínima, és a dir la de Contributor, que al canvi em surt per uns 100 euros. Evidentement, si la meva situació econòmica fos més bona no em faria res fer de Revelator. Amb tot, em sentiré molt millor que subscrivint-me a Maverick, sincerament.

els esquelets campestres de Hendrik Röver

Hi ha vida més enllà de les llistes d’èxits, les emissores de ràdio i els programes de televisió més comercial. I des que existeix internet, encara més. Que li preguntin si no a un grup com Los DelTonos, una de les bandes més interessants sorgides a l’estat, malgrat el desinterès del públic i part de la crítica.

Des dels anys 90 aproximadament, aquest grup de Cantàbria, liderat pel cantant i guitarrista Hendrik Röver, ha lluitat per defensar la seva música d’arrels nord-americanes, al principi més orientada al blues, i actualment amb influències d’altres estils com el country.

Recordo que quan treballava al Sputnik els hi vaig fer una entrevista, rodada en una botiga d’instruments musicals. El plat fort era que fessin una jam session enmig de l’establiment, i no només ho van acceptar sense cap problema, sinó que va sortir força bé. Aquests detalls són els que diferencien els músics de veritat dels artistes prefabricats.

Aquests dies els DelTonos són notícia per molts motius. D’entrada, Hendrik té a punt el seu primer disc en solitari, titulat Esqueletos, previst per al 21 d’abril. Fins que l’àlbum arribi a les botigues, tots els dilluns, a la seva web i a la seva pàgina a MySpace, oferirà diverses cançons d’avançament. De moment es pot escoltar Te lo prometo. També és molt recomanable una versió del Tom Ames’ Prayer de Steve Earle.

Deixem que el propi Hendrik expliqui de què va el seu nou treball Esqueletos: "En los últimos tiempos mi tendencia a la hora de hacer canciones ha sido la de intentar que se sostuvieran con lo mínimo posible,que no dependieran de complicados arreglos o un determinado volumen, vamos, que convencieran cantadas con el único acompañamiento de una guitarra acústica.

Parte de esas canciones luego se electrificaron y acabaron en GT de Los Deltonos.

Las demás... acabaron en un cajón.

Hubo mas canciones, y también fueron al cajón.

Cuando el cajón empezó a desbordarse lo tomé como señal de que quizás fuera hora de sacar un nuevo disco y volví a tocarlas.

Entonces sucedió algo curioso. Un buen puñado de ellas me hicieron recordar cosas que hacía años que no escuchaba como los Kentucky Colonels o los Dillards o Dillard and Clark o Poco o Ricky Skaggs o Joe Ely o Kris Kristofferson y darme cuenta de cuánto de mi tiempo lo paso escuchando continuamente a Jim Lauderdale, Charlie Rich, las maquetas de Chris Knight, Gurf Morlix, Slaid Cleaves, Townes Van Zandt, Steep Canyon Rangers, Chatham County Line o Wayne Hancock y llegar a la conclusión de que mis discos favoritos de Steve Earle son los acústicos “Train a comin” y “The Mountain”.

Ese grupo de canciones pedía pues guitarras acústicas, mandolinas, dobros, banjos, etc... e incluso eso en dosis mínimas lo que las alejaba de las coordenadas, incluso las menos rígidas, en las que Los Deltonos se mueven con naturalidad.

Eso, y el reto pendiente de plantarme ante la audiencia con nada más que las canciones y la guitarra acústica para “defenderme” me hicieron tomar la decisión de emprender éste camino PARALELO (insisto, paralelo) a Los Deltonos. Me atrae además el hecho de que el peso en éste caso esté menos en el virtuosismo instrumental que en la canción como historia y sensación y que quizás (insisto, quizás) merezca la pena detenerse a escuchar la letra para ver como acaba el protagonista.

Aquí están pues mis ESQUELETOS. Canciones de trenes, traiciones, camaradas, volver a casa, resacas varias y decisiones demasiado tiempo aplazadas."

Una de les coses que més criden l’atenció d’Esqueletos és la impressionant portada realitzada per Jon Langford, un músic britànic però resident als Estats Units i dedicat al country alternatiu que també és conegut per les seves il·lustracions per a portades de discos.

En un principi, està previst que Hendrik vingui a presentar Esqueletos a Barcelona el 17 de maig, a la sala BeCool.

D’altra banda, els DelTonos han començat a gravar el seu setè disc a l’estudi GuitarTown, amb la intenció de publicar-lo el mes d’agost.

I com l’activitat d’aquest grup sembla imparable, els altres projectes paral·lels dels seus components - com el trio de rockabilly Los ChickTones – tenen també nou material a la vista.