22/2/08

quan la política i l’economia tanquen publicacions

Com a periodista, però sobre tot com a ciutadà, em molesta el tancament de publicacions. I més encara, si es produeixen en una democràcia com la que se suposa que tenim a l’estat espanyol... tot i que, moltes vegades, ho poso en dubte. Per això, em va indignar el tancament del diari basc Egunkaria, clausurat fa cinc anys per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, sota l’acusació de formar part d’ETA. Per cert, dimecres va haver-hi a Barcelona una concentració de protesta i en solidaritat amb el rotatiu, com moltes altres a diverses ciutats basques.

Però ara toca parlar d’un altre tancament totalment diferent, i aquest no és precisament per raons polítiques, sinó per motius econòmics. Fa pocs dies explicava que la meva revista de música preferida és No Depression. Doncs tinc males notícies: la publicació nord-americana acaba d’anunciar el seu tancament amb una nota penjada a la seva pàgina web.

Amb el títol “La revista No Depression deixarà de publicar-se després del número de maig-juny”, s’explica que la revista bimensual, creada el 1995, arribarà a la seva fi amb el número 75. Amb tot, s’afegeix que els plans per ampliar la web de la publicació amb continguts addicionals s’avançaran, tot i que en cap cas substituiran l’edició impresa.

Les raons del tancament són sobre tot econòmiques: la més simple i directa, la progressiva i significativa reducció d’ingressos publicitaris; la més complexa, la caiguda de la indústria musical i la seva actual situació de transició. Tot això fa molt difícil la supervivència a una publicació petita adreçada, a més, a un públic molt específic com és el de l’Americana.

Bé, des d’aquí lamento profundament la desaparició de No Depression... i més tenint en compte que el desembre passat havia renovat la meva subscripció per a l’any 2008. En qualsevol cas, és una molt mala notícia per a tots els qui aprecien una premsa musical ben feta.

Però tranquils, segur que les publicacions de “més ampli espectre” com Rolling Stone o New Musical Express no desapareixeran, mentre segueixin amb la seva actitud de calaix de sastre i parlin de tota la morralla que està de moda o es ven més.