I ara? El meu descobriment més recent per aquest tipus de maniobres amoroses, tot i que ja ha sortit fa uns mesos, és el novaiorquès José James, descobert pel productor i DJ britànic Gilles Peterson, fundador del mític segell Talkin’ Loud, i fitxat per a la seva nova companyia Brownswood Recordings. Encara que el 2001 va publicar l'àlbum Jungle To Jungle, The Dreamer és el disc que ha donat a conèixer James a nivell massiu.
Profundament arrelat en la tradició del jazz vocal, el cantant de Brooklyn incorpora també elements de blues urbà, hip hop, soul, spoken word i drum & bass. Amb el seu peculiar estil, evoca a mites del jazz soul dels 70 com Gil Scott-Heron i Terry Callier.
The Dreamer és, com el seu títol indica, un àlbum relaxat per a somiar i per a fer l'amor, amb una instrumentació mínima (el contrabaix d’Alexi David, la bateria de Luke Damrosch i Steve Lyman, el piano de Nori Ochiai, i trompeta i guitarra ocasionals) encara que afeccionada als solos extensos.
Perquè en el fons el que importa és la veu sensual, càlida i xiuxiuejant de James, excepcional en sedoses balades jazz com la qual dóna títol a l'àlbum (amb la magnífica trompeta solista d’Omar Abdulkarim) o Velvet, o en ritmes més accelerats propers al drum & bass (Love).
Les versions triades per José tampoc tenen desaprofitament: el Park Bench People del grup de rap Freestyle Fellowship (la concessió "moderna", amb un so més elèctric i la guitarra de Gal Ben Haim a l’estil d’un George Benson dels bons temps); el Spirits Up Above de Rashaan Roland Kirk (amb el piano convidat de Junior Mance i un espectacular joc de veus); i el Nola de Bill Lee (un tema de la pel·lícula She’s Gotta Have It, o Nola Darling com es va estrenar en alguns països, compost pel pare de Spike Lee).
Per tot això, no és estrany que alguns es refereixin a José James com el cantant de jazz per a la generació del hip hop.
Tot i que el 22 de setembre el cantant actuarà a la sala Bikini de Barcelona en el marc de la programació del BAM, aquí podeu veure’l en concert al Paradiso d’Amsterdam:
I aquí el teniu en el seu vídeo més recent, Park Bench People:
I els qui tinguin algun rotllo pel cap de setmana (que NO és el meu cas), ja saben quina música poden posar.
1 comentari:
Genial la pinta del nano amb el xandall i la gorra vermella jajaja
Publica un comentari a l'entrada