7/5/08

de rei salvatge a rebel domesticat

A la seva edició de dilluns, La Vanguardia es feia ressò de la publicació del que es considera la biografia definitiva d’Elvis Presley, els dos volums de Peter Guralnick Último tren a Memphis i Amores que matan, en una notícia titulada Elvis, mujeres y rock and roll. I, com és habitual, a l’article hi havia una greu imprecisió. En concret, l’Esteban Linés afirmava, i es quedava tant ample, que "acaban de salir a la luz en castellano a través de la editorial barcelonesa Global Rhythm, casi un decenio después de su aparición en Estados Unidos".

En aquesta frase només hi ha un fet cert: el nom de l’editorial. Caldria recordar-li al senyor Linés que l’any 1998 (només QUATRE anys després de la seva edició als Estats Units), la madrilenya Celeste Ediciones ja va publicar Elvis. Último tren a Memphis. I hi poso la mal al foc, perquè jo mateix – bé, en realitat el meu alter ego d’Elvira LaPinga - en vaig escriure la crítica per a la secció de llibres de Rockdelux. I com a prova del delicte, aquí sota teniu la portada d’aquella edició. I més proves: aquí teniu el que vaig escriure el 1998 sobre el llibre:

"Para muchos, el verdadero y único Elvis Presley fue el de la década de los 50, antes de su cita con la patria y su integración en el sistema, convertido en un patético entertainer de Las Vegas. Si nos ceñimos a ese período (los 23 primeros años de su vida), "Último tren a Memphis" puede considerarse como su biografía definitiva.

El libro, publicado en 1994, pretende responder a la pregunta "¿quién era ese tipo antes de convertirse en un icono?". Guralnick (autor de biografías de otros artistas como Robert Johnson y Sam Cooke) resuelve la incógnita, y nos presenta al Elvis más humano - extremadamente tímido (excepto sobre un escenario), profundamente religioso y sexy -, a través de sabrosas anécdotas, como su primer encuentro con Scotty Moore, a quien no impresionó en absoluto, una sensación que cambiaría al cabo de unas horas cuando el joven de Tupelo improvisó en los estudios Sun el "That's All Right Mama".

Ilustrado con excelentes fotografías, el libro engancha como si se tratara de una novela, y además de describir las interioridades de Elvis, retrata a la perfección su época."

Un cop aclarida aquesta nova errada de la premsa diària (i van...), siguem clars: a aquestes alçades, ja sé que el Rei del Rock era un emmarat, que tenia problemes amb les dones, que era un putero quan feia la mili a Alemanya, que era un pastillero, i que el Coronel Parker era un estafador que només volia fer-se d’or. Si un llibre sobre Elvis volés sorprendre’m, com a mínim m’hauria d’explicar que encara és viu o que el seu germà bessó no va morir en néixer sinó que el va substituir a la seva darrera època.

El principal mèrit que se li ha de reconèixer a Elvis Aaron Presley (8 de gener de 1935 - 16 d'agost de 1977) és que, gràcies a ell, la imatge i el so del rock & roll es van difondre per tot el món. Encara que no va ser el primer a arribar-hi: estaven Chuck Berry, Little Richard i Fats Domino, però tenien un petit problema, eren negres. També hi havia el blanc Bill Haley, però amb el seu xavo i la seva papada incipient no podia atreure a les masses; i Jerry Lee Lewis era massa escandalós per a ser acceptat. Es necessitava una figura carismàtica, amb un fort magnetisme. I així, en el lloc i en el moment adequats, va arribar Elvis.

El noi d'aspecte rebel i salvatge a l'estil d'un James Dean tenia a més una bona veu, que combinava el feeling del blues amb el country: era el somni fet realitat de Sam Phillips, el propietari de Sun Records, qui havia afirmat en alguna ocasió que "si trobés un cantant blanc que sonés i sentís com un negre, valdria almenys mil milions de dòlars". Elvis no va ser ni el creador ni l'impulsor del rock & roll, però el va assentar i el va convertir en un fenomen de masses. Com afirma el crític Nick Cohn, "abans d'Elvis, el rock havia estat un gest de vaga rebel·lió; quan ell va arribar, es va convertir en una cosa sòlida i amb contingut propi, que va imprimir el seu estil en el vestir, en el llenguatge i en el sexe".

Però a costa de què va aconseguir Elvis popularitzar el rock? El cantant de Tupelo va espoliar les composicions alienes. No va ser un gran instrumentista ni un compositor destacat; tot el contrari, es va servir del talent de creadors com el tàndem Leiber & Stoller (autors de Hound Dog, King Creole i Jailhouse Rock, entre d’altres). I per entendre millor la magnitud de la tragèdia, aquí teniu per exemple la versió original de Hound Dog en la veu de Big Mama Thornton, gravada el 1953 (tres anys abans que l'Elvis), i amb la qual va encapçalar les llistes de rhythm & blues durant set setmanes. Però clar, l'arribada del noi del tupè la va condemnar a l'oblit. Només fa falta escoltar-la per adonar-se que és molt superior en sentiment i interpretació a la de Presley.


Una gran part del repertori de Presley l’integraven versions de bluesmen negres com Arthur Crudup, Junior Parker, Lowell Fullson o Ray Charles. Precisament Crudup, compositor de That's All Right, Mama, el primer single d'Elvis, va arribar a manifestar al seu mànager Lester Melrose: "aquest maleït xaval blanc m'està xuclant el treball de molts anys, i si tu no ho arregles aviat i em pagues els meus royalties, jo mateix m'encarregaré d'acabar amb aquesta criatura com sigui, encara que hagi de cometre un disbarat". Per sort, les amenaces de Crudup no es van complir.

Però anys després, els mateixos Public Enemy van expressar el sentiment del poble afroamericà respecte a aquest tema en la cançó Fight The Power, amb una lletra que ho deia tot: "Elvis was a hero to most / But he never meant shit to me / Straight up racist that sucker was simple and plain / Motherfuck him and John Wayne / Cause I'm black and I'm proud. / I'm ready and hyped plus I'm amped / Most of my heroes don't appear on no stamps."

El principal problema d'Elvis va ser que durant tota la seva vida va estar massa influït pels altres: primer, per la seva mare, i després pel Coronel Parker, responsable del seu triomf professional i del seu fracàs personal. On va anar a parar aquell noi ingenu i poc ambiciós que treballava de camioner? En les urpes de Parker, es transformaria en una estrella de Las Vegas, en un crooner dels anys 70. Tot estava estratègicament calculat, com el seu servei militar per a fer d'ell un home de bé (quan després han aparegut fotos del soldat Presley en els bordells alemanys, amb aspecte demacrat i ullerós, abraçat a esperpèntiques prostitutes), un americà model, un artista acceptat per a tots els públics, lluny de la imatge "perillosa" del rock & roll.

En els últims anys, Elvis es va convertir en una ombra del que havia estat. El famós cantant hauria d'haver complert la màxima de "mor jove i faràs un bonic cadàver", com James Dean. Però no, va haver d'esperar a metamorfosejar-se en un pallasso gros i patètic, sense tenir res a veure ni físicament ni musicalment amb aquell llunyà Hillbilly Cat, l'Elvis The Pelvis dels anys cinquanta, la seva millor etapa creativa, sense cap mena de dubte.

Amb la seva mort va arribar el mite: aquell jove que des de petit duia robes ostentoses i llargues patilles, que provocava el deliri de les fans, que va donar peu a una legió d'imitadors, es va convertir en l'estrella indiscutible del rock & roll, en la seva icona suprema, el motiu principal de peregrinacions massives a la Meca del rock, Graceland. Només queda una inquietant pregunta per respondre: què hauria passat si el seu germà bessó Jesse Garon, mort al néixer, hagués sobreviscut?

I que consti que jo mateix he anat a Graceland, però vaig sentir la mateixa emoció que quan vaig anar a Montserrat: cap. És a dir, tot em va semblar un gran centre comercial muntat al voltant d’una figura venerada per tothom (i l’exemple també val per la muntanya sagrada).

2 comentaris:

Quim ha dit...

Hola Miquel! Està vist que mai ens posarem d'acord! :-) :-) :-)

Ok,la música moderna no existiria si no s'hagués saquejat la tradició negra. Però crec que atacar a Elvis o a qualsevol altre indicant que no son auténtics i que només van tenir la sort de blancs que plagiaven es un argument un pel elitista que pot portar a més a més a un bucle interminable i purament retóric: "Chuck Berry no era bó, el que era bó és el que li va ensenyar a tocar la guitarra" etc.

Però també és un argument molt subjectiu. A tú t'agrada Led Zeppelin però hi ha qui els considera uns plagiaris expoliadors. Segurament coneixes/ tens el "Whole Lotta Blues" el disc de versions que va editar el segell House Of Blues en 1999. Recorda't que el disc porta com, i no per casualitat,el subtítol "This Ain't No Tribute".En definitiva, que els mateixos arguments poden servir per justificar una cosa i la seva contraria.

Ja coneixia la lletra de "Fight The Power".Però haguesis pogut seleccionar "Elvis Is Dead"de Living Colour i l'anàlisi seria una altra.Com també ho seria si haguesis utilitzat "Graceland" de Paul Simon, "Jesus Mentioned" de Warren Zevon o "Hey Hey My My
(Out Of The Blue)" de Neil Young. Però clar, aquest tres últims som blancs i per tant expoliadors. :-D

miquel botella ha dit...

bé, les opinions contràries sempre són ben rebudes, si estan ben argumentades.

de la mateixa manera que molts antropòlegs situen l'origen de l'home "evolucionat" a l'Africa, i per tant pertanyent a la raça negra i del qual tots descendríem (un argument que encantarà als racistes), estic convençut que la música negra en general és la mare de totes les músiques modernes. allò que diuen de "el blues tuvo un hijo y le llamaron rock & roll" és un tòpic, però és cert, i la majoria d'estils actuals no existirien si no fos per la música negra. pots dir-li influència, inspiració o expoli.

de totes maneres, l'expoli no es limita als artistes negres. Mark Knopfler sempre ha estat un imitador barato de J.J.Cale (blanc), i a John Lennon li va ensenyar a tocar l'armònica com ho feia a "Love Me Do" el Delbert McClinton (també blanc). saps que ni Cale ni McClinton han tingut mai la fama dels seus imitadors, i això és injust.

està bé que els grups s'inspirin en altres, però el problema és quan els seus seguidors identifiquen com a pròpies les "troballes" dels seus artistes admirats. i hi ha hagut cassos flagrants de gent que diu "què bona és aquesta cançó de fulanito", quan en realitat és una versió d'una altra persona.

una última cosa: també podem considerar com expoliadors els rapers que han samplejat al seu gust les cançons de James Brown i George Clinton, si ens posem així. per tant, no és una qüestió de raça, crec.