el vodevil de l’hotel de Tricky

Suposo que m’estic guanyant fama d’apagafocs. M’explico: la meva situació actual de freelance sense horaris establerts em permet fer coses – des d’un punt de vista professional - que altres periodistes que treballen en un mitjà a temps complet o en una altra empresa no poden.

Així, darrerament, sempre que surt alguna emergència a Rockdelux m’acostumen a avisar. Això vol dir fer necrològiques (les més recents, les del cantant de country Eddy Arnold i del pioner del rock & roll Freddie Bell) i altre tipus d’articles d’un dia per l’altre o, en el millor dels casos si tinc un dia creatiu, poques hores després de l’encàrrec.

Aquesta setmana ha passat amb una entrevista, i que consti que tots els problemes que explicaré són responsabilitat del segell discogràfic, no pas de la revista. Resulta que dimarts a la tarda em truquen de RDL per oferir-me una entrevista telefònica amb Tricky... per fer al matí següent. Em costa uns cinc minuts decidir-me, perquè tot i que aquest músic de Bristol m’agrada bastant (al menys, el seu primer disc Mayinquaye, de 1995), té una certa mala fama de malcarat amb la premsa.

Al final accepto i comença la carrera: m’envien el CD, titulat Knowle West Boy (una còpia supersecreta amb, se suposa, tota mena de mesures de seguretat perquè no la filtri a internet, amb el típic símbol dels pirates – la calavera amb els ossos creuats, a la imatge superior) i preparo el qüestionari. Poc després, rebo un mail del paio de la discogràfica de Madrid que distribuirà el disc on em diu que "te llamo ahora porque hay que seguir unas instrucciones curiosas". La situació em comença a mosquejar.

Pocs minuts després, em truca per dir-me l’hora de l’entrevista (les 13.50), i les següents instruccions: cal trucar a un número d’un hotel de Londres, demanar per l’habitació 631 i, en el cas que em preguntin el nom de l’hoste, dir que és Adrian Thaws (el nom real de Tricky). Tinc 20 minuts per la conversa.

Aquests instruccions es repeteixen diverses vegades a través de trucades i mails perquè tot quedi molt clar. I per la meva part, així va ser. El problema va ser per part de l’artista.

Dimecres, amb la gravadora preparada, truco a les 13.50 (una mica abans, de fet) a l’hotel. Demano per l’habitació, m’hi passen: el telèfon sona i sona, però ningú no l’agafa. Al final salta un contestador. Penjo.

Truco a Madrid i explico la situació: em diuen que no passa res, que potser s’ha allargat l’anterior entrevista i que quan salta el contestador és perquè està comunicant. Espero uns cinc minuts, torno a repetir la jugada, i torna a passar al mateix. Però aquest cop, com el contestador em dona l’oportunitat de parlar de nou amb l’operadora, ho faig. Li pregunto si té constància que el Tricky està a l’habitació: li explico que sóc un periodista de Barcelona que l’havia de trucar a aquesta hora, etc. Molt amablement la May (aquest és el nom de la recepcionista), em diu que enviarà algú a comprovar si el paio està a la 631, i que en uns quinze minuts em podrà dir alguna cosa.

Torno a trucar a Madrid: ara em diuen que el Tricky ha canviat d’habitació, i està a la 831. Nova trucada a Londres, i malgrat demanar per la suposadament habitació correcta, es repeteix tot: el telèfon sona i sona i salta el contestador. Repeteixo l’operació unes quantes vegades, amb intervals per trucar a Madrid i informar de la situació: em diuen que saben que ara el Tricky està parlant per telèfon, i que provi en cinc minuts.

Cinc minuts després, Londres, l’amable May, el contestador. Em començo a cagar en tot. He fet unes deu trucades a un hotel anglès per no obtenir cap resultat.

Són les 14.25. A Madrid em diuen que no cal que ho intenti més, perquè a les 14.30 venen a buscar el Tricky per portar-lo a una televisió. I després, la frase més genial: "a lo mejor no ha contestado porque se estaba fumando un canuto o se estaba haciendo una paja o qué se yo.."

En resum: unes quantes hores perdudes (escoltar el CD, preparar l’entrevista, les trucades...). I la sensació d’haver viscut un vodevil dolent, d’aquells on s’obren i tanquen portes i la gent entra i surt sense trobar-se mai.

No sé què passarà: el de la discogràfica em va dir que intentaria concertar una entrevista per un altre moment. Com estava fart, avui he passat el dia fora de casa, sense telèfon mòbil perquè no em localitzessin i m’amarguessin el dia, badant per l’FNAC i la botiga Disco 100 del meu barri.

Per cert, el de Madrid no m’ha dit res.

Ah, el disc pot ser molt secret (de fet no es publica fins el 7 de juliol) però ja es pot veure el primer vídeo, aquest Council Estate: