els missatges ocults de les samarretes

Una petita anècdota aquest cap de setmana m’ha servit per adonar-me que estem envoltats per la incultura popular. I com ha estat la cosa? Doncs amb un fet tan senzill com portar una samarreta amb una determinada imatge.

Tot i que no sóc un gran fan de la sèrie, confesso que quan va sortir l’edició limitada de la primera temporada de Heroes en DVD, vaig fer tots els possibles per aconseguir-la, fins i tot intentar comprar-la on line a la botiga d'El Corte Inglés, un lloc on evito posar-hi els peus. Finalment, vaig trobar la última còpia que quedava al FNAC de Diagonal Mar. Molts us preguntareu: tanta collonada per una edició especial? Bé, ja posats, m’agrada comprar aquesta mena d’edicions que porten alguna cosa exclusiva, digues-me fetitxista... encara que reconec que rarament m’empasso tots els reportatges dels extres dels DVD. En aquest cas, a part d’un còmic de la sèrie, et regalaven una samarreta amb el logotip de Heroes, aquell que mostra un eclipsi amb el títol a sobre.

Un cop introduïts els fets, anem a l’anècdota: vaig anar a FNAC Triangle per comprar diversos DVD i llibres (la llista que vaig publicar per Sant Jordi). Quan era a punt de pagar, la caixera em va veure la samarreta d’Heroes que duia posada i em va comentar: "Ostres, què maca". Li vaig explicar com l’havia aconseguida i a continuació em va dir: "a la meva germana li encantaria, està boja per la sèrie. Encara que jo sóc més de Perdidos". I jo li vaig contestar (i de forma sincera, no per intentar lligar-me-la): "a mi també m’agrada molt més Perdidos". Bé, la situació va quedar com un fet simpàtic, i em va confirmar allò que diuen que la gent que treballa a FNAC coneix realment els productes que ven i està molt al dia de cultura popular.

Quan tornava a casa i anava pel carrer, em vaig creuar amb un paio que, en passar al seu costat, em va cantussejar Entre dos tierras. El primer que vaig pensar va ser "quin penjat, aquest que es posa a cantar un tema d’Héroes del Silencio". Però després me’n vaig adonar que ho feia perquè va veure la meva samarreta i em va prendre per un fan del grup de Bunbury. I aquest és l’exemple d’incultura popular.

Em va recordar quan, fa anys i acabat de tornar d’un viatge a Memphis, duia tot orgullós la samarreta de Sun Records i una dona al metro em va dir "qué camiseta de Gallina Blanca más bonita".

No vull ni pensar què pot passar quan estreni la samarreta de No Depression. Ja m’imagino algú pensant-se que anuncio Prozac.