lliçons de rock & roll amb Deke Dikerson

Un bucle temporal et fa retrocedir als anys 50, i et trobes en un bar de carretera de l'Amèrica profunda, envoltat de tipus amb jaquetes de cuir i tupè i noies perilloses amb tatuatges. A l'escenari, un trio integrat per guitarra, baix i bateria té muntada una festa on sona rock & roll primitiu, rockabilly, surf, western swing, honky tonk, hillbilly i himnes western. El cantant i guitarrista, Deke Dikerson, llueix un Stetson blanc i és una improbable barreja entre l'home del temps de TV3 Tomás Molina i Santiago Auserón. El baixista, Crazy Joe Tritschler, és un nerd amb ulleres de pasta, ratlla al costat i camisa blanca, prototip del que rep les collejas a l'institut: per alguna cosa li diuen The King of Nerdabilly. I el bateria Chris Sugarballs Sprague sembla sortit d'una espanyolada d’Esteso i Pajares. Però aquesta atribució de papers és només aparent: de cançó en cançó, s'intercanvien els instruments i tots acaben tocant guitarra, baix i bateria, com en un joc de les cadires musical.

A més de repassar temes del seu últim disc King Of The Whole Wide World com Deep River o Misshapen Hillbilly Gal (dedicada a les noies “deformes”, segons una desafortunada traducció d'un espontani del públic, quan en realitat volia dir “grans i curvilínies”), Deke i els Ecco-Fonics recorren les fites del rock & roll i el country. Així sonen Blistered de Johnny Cash (amb impostació de veu inclosa i un especial deteniment en el ritme chick-a-boom), Hot Dog de Buck Owens, Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent, I’m On Fire de Jerry Lee Lewis, Wooly Bully de Sam the Sham & the Pharaohs, i Mule Skinner Blues de Jimmie Rodgers, entre d’altres.

Malgrat la seva versatilitat com instrumentistes, Deke i el Loco José són sobretot guitarristes, i tots dos tenen diversos moments de glòria: el primer amb el llatí El cumbanchero, i el segon amb Flight of the Bumblebillies, un eixelebrat medley del Vuelo del moscardón i la sintonia de la sèrie The Beverly Hillbillies. Però sens dubte el més espectacular arriba amb el que Dikerson anomena “rockabilly homosexual style”, amb la seva guitarra de dos màstils tocada a quatre mans, amb Joe assegut en un monitor i Deke a la seva esquena. Encara que al final, quan li demana al de les ulleres fragments de cançons de tot tipus per provar els seus coneixements – del Sweet Child O’Mine de Guns & Roses al Crazy Train d’Ozzy Osbourne, passant pel Misirlou de Dick Dale - , sembla més aviat un ventríloc amb la seva marioneta.

Tremendament entretingut, variat i divertit – entre els moments àlgids hi ha fins i tot un “solo de Jack Daniels”, o el que és el mateix, un solo de bateria de Cojones de Azúcar mentre beu a morro d'una ampolla de bourbon - , el show de Dikerson i els Ecco-Fonics és una classe magistral d'història del rock & roll.

Quan acaba el concert, la tribu rockabilly parla de DVD, de les excel·lències de YouTube i exhibeix els seus mòbils d'última generació. Estem el 2008: la música no ha canviat, però sí els seus seguidors.

Per a tots aquells que no poguéssiu anar al concert de La [2] d’ahir, aquí podeu veure Deke Dikerson & The Ecco-Fonics en directe, amb el famós número de la guitarra a quatre mans: