la bellesa que es mira, però no es toca

Pot l'amor d'una dona canviar la mala sort d'una persona? Possiblement. Almenys, és el que sembla haver-li passat al nord-americà Micah P. Hinson després de casar-se amb la seva promesa el passat mes d'abril. Així ho expressa el cantant amb més problemes personals que Johnny Cash: "Maleït sigui, sóc feliç. He guanyat, la carrera ha acabat. He trobat l'amor de la meva vida i una dona que m'estima incondicionalment".

Si a això li afegim la carta del productor John Congleton (The Polyphonic Spree, Explosions in the Sky, Black Mountain, Antony & the Johnsons) mostrant el seu interès a treballar amb ell, podem deduir que el tercer àlbum de Hinson és excel·lent. …And The Red Empire Orchestra (Houston Party, 2008) és el reflex del canvi de vida (per a millor) del cantautor establert a Texas… a pesar d'haver-se gravat en un estudi construït en una antiga funerària.

Enrere queden els temps turbulents de Micah: va ser un addicte als tranquil·litzants en la seva adolescència, va ingressar a la presó per falsejar receptes, va perdre el seu cotxe, la seva casa, els seus diners i totes les seves possessions. Als 20 anys, era un ex convicte arruïnat que vivia en un motel i treballava en tele màrqueting. Malgrat tot, va debutar en 2005 amb …And The Gospel Of Progress, al que seguiria …And The Opera Circuit (2006).

Amb músics de The Polyphonic Spree, The Paper Chase i The Drams, i el veterà Nick Phelps (del seu anterior …And The Opera Circuit), i la feliç combinació de cordes amb banjos i violins, Micah ha gravat tot un clàssic, com les magnífiques fotos en blanc i negre on la seva dona Ashley Bryn Gregory es llueix en tot l'esplendor de la seva roba interior.

No és casual l’inici amb el so d'una psicofonia d'una altra època al principi de Come Home Quickly, Darlin’. Ni el We Won’t Have To Be Lonesome, entre una joia del countrypolitan i un hit de Roy Orbison, com si fos a punt de començar la tornada de Stand By Your Man. Ni el magnífic country de manual de When We Embraced. Ni l'esperit espagueti western de You Will Find Me, amb les guitarres amb eco i la posterior entrada de la secció de cordes per a reforçar el dramatisme.

I és que les balades i els valses de Hinson són més belles que mai. Això sí, amb una certa distància: com en les fotos, com si contemplés a la seva noia per un forat, en un acte ocult, prohibit i solitari, perquè la bellesa es pot admirar, però no posseir.