2/7/08

el rockgrass de l'Amèrica profunda

Anit, mentre feia zàping, vaig tenir la desgràcia d’enganxar un tros d’Operación Triunfo, quan actuava una noia que interpretava una horrible versió del Highway to Hell d’AC/DC. La posada en escena tenia tots els tòpics: guitarrista heavy recargolant-se mentre tocava a un extrem de l’escenari, flames que s’encenien... No cal dir que, amb molt bon criteri, el Risto Mejide la va deixar verda, tot i que la cantant es va posar xula i no el va deixar parlar. Però aquell desastre de versió em va fer recordar l’extrem contrari.

Els responsables de la promoció d'artistes es mengen el tarro per a inventar biografies o fer atractives trajectòries vitals i musicals sense cap lluentor. Fa anys, per a explicar com un grup de pagesos de l'Amèrica profunda va gravar un disc de cançons d’AC/DC, sens dubte es van superar.

A les muntanyes de les Apalaches, una àrea aïllada d'influències culturals i musicals externes, els Hayseed Dixie van créixer amb la música tradicional dels seus ancestres, el bluegrass i el hillbilly. L'atzar va fer que un foraster de passada pel lloc xoqués contra un arbre i morís. En regirar entre les restes del cotxe a la recerca d'alguna identificació, el grup va trobar vells discos d’AC/DC en el seient del darrere. La única cosa que tenien per a escoltar-los era una vella gramola que només reproduïa a 78 rpm: van creure que era country i es van aprendre les cançons. Poc després, les van tocar per a un tipus d'una discogràfica i van gravar el seu debut, A Hillbilly Tribute To AC/DC (Dualtone, 2001).

El quartet, integrat per guitarra, mandolina, banjo i violí, era del tot anònim al principi: no apareixien ni els seus noms, ni cap detall. Només una foto de quatre tipus d'aspecte rústic, mal vestits, amb barbes i una tira negra que els cobria els ulls per a preservar la seva identitat.

Amb grans dosis d'ironia i sentit de l'humor, els Hayseed Dixie repassaven deu de les cançons més populars d’AC/DC. Així, aconseguien una genial adaptació dels èxits del grup de rock dur australià al bluegrass i el hillbilly trepidant. Més enllà d'una broma, exhibien un gran virtuosisme instrumental i demostraven un bon coneixement del material original.

Entre les versions destacaven Highway To Hell (un magnífic exemple de hillbilly, interpretat amb un accent d'allò més tancat), Money Talks i Back In Black (ralentit de forma sorprenent). Els Hayseed Dixie treien el seu costat més garrulo a Dirty Deeds Done Dirt Cheap (on el duel d'instruments desenfrenats culminava amb un sonor rot) i a TNT (amb sons més aviat escatològics), mentre que a You Shook Me All Night Long i Let's Get It Up jugaven amb les harmonies vocals.

La gosadia dels Hayseed Dixie va tenir resposta. A més d'aconseguir una gira amb Lynyrd Skynyrd, les reaccions dels AC/DC no es van fer esperar: el baixista del grup australià, Cliff Williams, va tocar amb ells en una festa, i el seu líder, Brian Johnson, va descriure aquest disc com "hilarant".

Des de la seva irrupció el 2001 amb el seu tribut a AC/DC, els Hayseed Dixie han dut al seu territori campestre èxits de Kiss, Aerosmith, Queen, Sex Pistols, Judas Priest, i fins i tot els Scissor Sisters o Outkast.

El seu darrer disc fins el moment és No Covers (Cooking Vinyl, 2008), on el quartet ianqui interpreta per primera vegada només material propi. No és la única novetat: inspirat per les bandes de rock amb les quals ha tocat en els últims anys, inclou bateria i guitarres elèctriques en la meitat de les cançons.

La seva faceta més acústica apareix en bluegrass ortodoxos com Stonewall Hicks, Trickle Down, o Gonna Be Alright. En canvi, barreja banjos, mandolines i violins amb sons elèctrics en l'imparable Bouncing Betty Boogie, Stephanie Come To Me Secretly, el càntic hooligan You've Got Me All Wrong Baby i altres temes hard rock menys destacables.

Encara que és d'agrair l'intent d'evolució, el hard rockgrass de Hayseed Dixie resulta menys creatiu i divertit que les seves adaptacions d'èxits aliens. Potser en el seu pròxim disc l’encertin més.

Per veure el seu talent a l’hora de fer versions, aquí tenim uns quants exemples. Aquest és el Walk This Way d’Aerosmith:



Aquest l'Ace of Spades de Motorhead:


Aquest l’I Don't Feel Like Dancing dels Scissor Sisters:


I aquest el Roses d’Outkast:



No podria acabar aquest homenatge a la música hillbilly sense posar una de les millors escenes del que jo anomenaria "intercanvi musical" després del diàleg entre els sintetitzadors i la nau extraterrestre a Encuentros en la tercera fase. Es tracta del Duelling Banjos de la mítica pel·lícula Deliverance, on un dels urbanites que patirà l’ira dels rednecks desafia a un nen amb evidents trets físics de retard mental en un improvisat duel instrumental:



2 comentaris:

Quim ha dit...

Tens raó, el tribute a AC/DC està molt bé. I això que a mi es un grup que el trobo pessat i repetititu, totes els cançons en sonen igual com passa sempre que algo no t'agrada. Per això trobo que son més bons encara Hayseed Dixie.

PD Se que sonarà snob però la única cancço d'AC/DC que m'agrada és "Highway To Hell" però versionejada per Siniestro Total

miquel botella ha dit...

és que siniestro total són grans! la seva versió del "sweet home alabama" també era molt bona!!