Avui dia, ser fan fatal d’una sèrie de televisió és una cosa normal, potser perquè n’hi ha tantes de bones que n’hi ha per als gustos de tothom: Lost, Heroes, House, Dexter, Mad Men, i un llarg etcètera. Per això ara predominen els portals i fòrums dedicats a aquestes obres televisives, on es descarreguen els episodis acabats d’emetre als Estats Units (amb subtítols i tot), i hi ha un munt d’informació que no te l’acabaries.
Però fa anys, i tampoc parlo dels 60 o els 70, la cosa no era tan fàcil. De fet, Twin Peaks apart, una de les sèries que més bogeria fanàtica va desencadenar va ser The X-Files, coneguda aquí com Expediente X. La sèrie es va estrenar el 1993 i va acabar el 2002, després de nou intenses temporades.
A l’estat espanyol, va tenir la desgràcia d’emetre’s per Tele 5, i la cadena ens va deixar penjades les dues darreres temporades, que per sort es van publicar en DVD abans que les estrenés algun altre canal.
Confesso que em vaig convertir en un fanàtic de X-Files. De petit sempre m’havia atret la temàtica dels ovnis i el sobrenatural, i una sèrie com aquella em va tornar boig. Això, sense comptar el carisma dels seus protagonistes (en especial, la meva estimada Gillian Anderson, l’agent Dana Scully), la tensió sexual que creixia capítol a capítol, i les teories conspiranoiques que exposava, perfectes per a un paranoic com jo.
Lligat a això, em vaig convertir en un col·leccionista compulsiu de tot el merchandising relacionat amb la sèrie: llibres, action figures, objectes de tota mena (de calendaris a rellotges, de llaunes de berenar a alfombretes d’ordinador, de cromos a clauers, de tasses a llanternes, de samarretes a còmics) i, és clar, totes les temporades de la sèrie en DVD. Naturalment, encara conservo tot aquest material.
La bogeria va anar més lluny: vaig començar a escriure fan fictions, relats basats en els personatges amb noves aventures. D’això ja en vaig parlar en recordar el meu pas pel Departament d’Agricultura. I de la mà dels fan fictions, em vaig introduir a fòrums i xats, i vaig arribar a conèixer a altres fans de X-Files: la majoria, tot s’ha de dir, noies molt joves i atractives, res de freakies. Fins i tot en recordo una que era el viu retrat de la Scully.
I perquè recordo tot això? Perquè justament aquesta setmana (el 25 de juliol), s’estrena la segona pel·lícula inspirada en la sèrie, The X-Files: I Want To Believe. La primera, The X-Files: Fight The Future, va ser el 1998, i de fer va servir de pont entre la cinquena i la sisena temporada. És a dir, que el seu argument seguia les línies mestres de la sèrie i aportava informacions molt útils.
Però la nova no té, aparentment, res a veure: en primer lloc, perquè arriba sis anys després del final de la sèrie. Per tant, no és probable que recuperi els temes tractats fa tant de temps (bàsicament, l’assumpte alienígena, que l’anterior llarg metratge sí va considerar). Això suposarà que argumentalment explori nous camins i, d’altra banda, serveixi per veure com han evolucionat els protagonistes en aquests sis anys, i quina relació mantenen. També s’ha de dir que l’argument s’ha mantingut en secret, i que l’únic que s’han vist són tràilers com aquest:
Bé, veurem com Mulder i Scully aguanten el pas del temps, després de produccions tant complexes i imaginatives com Lost. En qualsevol cas, es pot esperar una bona dosi de suspens. Per cert, com sempre de la banda sonora se n’ha encarregat l’eficaç Mark Snow, i a part dels temes instrumentals hi ha rareses com una remescla del tema principal a càrrec d’UNKLE, i un rap interpretat per Xzibit, un dels protagonistes de la pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada