no és una moto, és una Harley, estúpid!!!

Des de demà, 10 de juliol, fins el dia 13, se celebra a l'avinguda Maria Cristina el Barcelona Harley Days, la festa oficial europea del 105 aniversari de Harley-Davidson i del 25 aniversari del HOG (Harley Owners Group).

No és el primer cop que la llegendària casa de motos fa una festa a Barcelona: a finals de juny de 2003 ja va commemorar el seu centenari, en aquella ocasió al Palau Sant Jordi, amb el 100th Anniversary Open Road Tour, i concerts amb grups com Pretenders i Stranglers.

I les activitats van ser similars a les que es podran veure aquest any: exposicions, estands amb productes, concerts i, per acabar, una desfilada pels carrers de la ciutat. En aquella ocasió, la convocatòria va ser tot un èxit, i no van haver-hi cap mena de problemes d’ordre públic.

I dic això, perquè sovint el cinema i la televisió ens han ofert l’errònia imatge dels afeccionats a la Harley com perillosos delinqüents, bandes que sembren el terror per allí on passen. I res més lluny de la realitat. Al contrari, són molt més perilloses les concentracions de moteros de mig pèl de Montmeló o el Circuit de Jerez, on allí sí que hi ha carreres en mig de la ciutat, conductors borratxos i tota mena d’aldarulls provocats per individus als quals només els interessa córrer el més ràpid possible i cometent el màxim d’imprudències possible. És la diferència entre portar una Harley i portar una moto de merda.

Un altre error al voltant de les Harley és conceptual. Des de fa dècades, els propietaris d’aquestes màquines han fet tot el possible per customitzar-les, és a dir, personalitzar-les amb peces i dissenys únics que, la majoria dels casos, donen com a resultat veritables obres d’art. Això no té res a veure amb el tunning, una pràctica exhibicionista, hortera i de poc gust on la "gràcia" consisteix a posar alerons als cotxes i equips de música el més ensordidors possibles per atordir el personal amb la merda makinera. En resum: l’esperit Harley no té res a veure amb els motoristes que es creuen Dani Pedrosa, ni amb els nengs que decoren les seves discoteques ambulants.

Dit això, queda clar que sento una debilitat especial per les Harley i tot el que representen... malgrat no ser-ne propietari. A un racó de casa hi tinc junts tres llibres que simbolitzen les tres coses que més desitjo en aquesta vida, i que mai no podré tenir. Els seus títols: Harleys, Laetitia Casta i Vivir y trabajar en un loft. És a dir, la moto dels meus somnis, la dona dels meus somnis i la casa dels meus somnis.

El fet de no posseir una Harley no m’ha impedit freqüentar bars on es reuneix el seu col·lectiu (com el Lips, del qual en vaig parlar fa dies, o un que tenia a pocs metres de casa i que malauradament va tancar, i on vaig establir una excel·lent relació amb el seu propietari (a qui gravava cintes de country) i amb la seva espectacular cambrera i on, a més, em relacionava fàcilment amb la clientela, gent oberta i gens sectària).

Per això, el 2003 vaig anar a algun dels actes de celebració del centenari de la Harley (als quals pertanyen totes les fotos que il·lustren aquest post, fetes per un servidor), i és molt probable que aquest any també hi vagi.

Només hi ha una cosa que em frena: el 2003, calia pagar una entrada per accedir al recinte, i això ja filtrava el personal. Aquest any és gratuït, i a més compta amb la col·laboració d’alguna radiofòrmula, i hi ha programats una sèrie de concerts impresentables (grups de versions com Smoking Stones, The Bon Scott Band o... Manel Fuentes!!!).

Això em fa pensar que hi anirà molta canalla i molta penya interessada en el món del motor en general (dels que els hi és igual veure les carreres de Fernando Alonso que les de Pedrosa). Si hi vaig, ja ho explicaré.