fabricant el cantant perfecte: Frankenstein's rock

Ha nascut una nova estrella, o això diuen. Respon al nom de Porta (a la foto superior), i te’l venen com "l’Eminem espanyol". Quina por! I d'on ha sortit aquest personatge? Doncs per simplificar-ho, direm que s'ha convertit en un fenomen gràcies a internet amb, segons diuen, milions de descàrregues de les seves maquetes... cosa que, d’altra banda, ha passat a molts artistes del món anglosaxó amb molt més talent, per cert.

Ara, és clar, ja ha estat fitxat per una multinacional i ha tret un disc de debut, En boca de tantos, i compta amb un recolzament propagandístic espectacular (fins i tot té un canal de vídeos a MySpace). I, el més al·lucinant i insultant de tot, als seus 19 anys ja ha publicat la seva biografia autoritzada (a la foto inferior a l'esquerra), amb una acollonant nota de premsa de l’editorial que el presenta com si fos el millor raper de la història a l’estat espanyol i part de l’estranger:

"Nunca antes en la historia de la música en nuestro país había sucedido algo igual. Nunca antes un artista se había convertido en un fenómeno de masas, sin dejar indiferente a nadie, sin ni siquiera tener un disco en la calle. Porta representa a generaciones enteras de jóvenes que buscaban una voz que contase su realidad más cotidiana en su propio lenguaje, más allá de productos prefabricados y música creada por y para satisfacer a las multitudes. Y mientras, el rap español encontraba sin quererlo un icono de la renovación, de la nueva escuela. La historia de Porta, un chico de Sarriá nacido a finales de los ochenta, y la historia del rap en nuestro país van prácticamente de la mano. Ésta es su historia, que a fin de cuentas, podría ser la de cualquiera."

Deixant de banda el que deuen pensar els veritables rapers i seguidors del hip hop, els qui s’hi han deixat la pell al llarg dels anys, el fenomen Porta fa pudor de genial muntatge publicitari, d’invent de discogràfica molt ben aconseguit, això sí, però invent en definitiva. Clar, sempre et vindrà l’espavilat de torn i et dirà que les xifres canten, i que els milions de descàrregues ho proven. Ho sento, l’argument dels números no em serveix. També ven milions de discos el Julio Iglesias i altres impresentables, i no deixen de tenir un valor musical nul.

Perquè a veure, qui es Porta? Un nen d’un barri tan conflictiu i perillós com Sarrià, amb l’aspecte del Martí de Ventdelplà (el seu vestuari fins i tot respon al que una producció mainstream com aquesta utilitzaria per descriure al típic i tòpic adolescent amant del hip hop), amb la mateixa veu lamentable que tenen molts rapers espanyols, que estan convençuts que l’estil només es basa en cridar paraules que rimin sense cap mena de cadència ni musicalitat i en proclamar als quatre vents que són els "més millors del món mundial". Estic convençut que el temps em donarà la raó, i que d’aquí pocs anys ningú no se’n recordarà d’aquest Eminem espanyol de pa sucat amb oli.

Salvant les distàncies, el fenomen Porta recorda el que va passar el 2005 amb un altre artista, aquest sí, de gran qualitat i futur prometedor, Falete, considerat com la gran revelació del flamenc, famós a partir de les seves intervencions a la cantera de freaks per excel·lència, el programa Ratones coloraos de Jesús Quintero.

Fins aquí, res a objectar. Però els problemes comencen quan ens fixem en la forma que van tenir de vendre’l: d'ell deien que té "l'art de Bambino, el temperament de Lola Flores, la sensualitat de Maria Jiménez, l'estrip de Chavela Vargas i la veu poderosa de Rocío Jurado". Amb tot això, no sabem si ens trobem davant un monstre del flamenc o un monstre de Frankenstein.

Amb tots els respectes per Falete, aquest tipus de definicions amb referències a altres cantants - una cosa que, fins ara, només feien els crítics que no sabien on encabir un artista -, planteja una reflexió perversa de cara al futur.

En els últims temps, cada vegada hi ha més avenços científics en temes vinculats a la manipulació genètica i la clonació, i tot i que la seva aplicació en éssers humans suposa un seguit de problemes ètics, qui sap què pot passar d'aquí a uns anys.

Si ajuntem l'afany desmesurat de les discogràfiques per aconseguir èxits segurs a qualsevol preu - amb l'antecedent històric de grups inventats com els Monkees (a la foto de la dreta), els Milli Vanilli i un llarg etcètera -, amb la investigació genètica, podem imaginar un escenari en què s'arribin a crear productes fets a mida, monstres de Frankenstein de la música que assegurin bons resultats.

Ja m'imagino el directiu d'una multinacional a l'hora de dissenyar una nova estrella: "Vull un individu que aplegui la sensualitat de l'Elvis Presley de l'època prèvia al servei militar, amb l'estil de tocar la guitarra de Stevie Ray Vaughan quan ja estava net de la seva addicció a les drogues, amb el pentinat de Jon Bon Jovi quan lluïa cabellera, amb la musculatura de Henry Rollins, amb el somriure de Chayanne, i amb la veu de Van Morrison". Un cop encomanat el producte, els laboratoris s'encarregarien de combinar tots els components genètics per treure l'artista ideal.

Una de les darreres modes de les discogràfiques - a part de la de trobar alternatives sanes i gens conflictives a l’Amy Winehouse (a la foto de sota) - va ser la de treure artistes amb etiquetes del tipus "el nou Frank Sinatra". Però per què escollir un succedani quan es podria tenir un clònic de l'original, millorat i perfeccionat amb noves prestacions i actualitzacions?

Aquesta pràctica portaria, però, alguns dilemes: què en pensarien els descendents d'un d'aquests artistes difunts que fos clonat? El negoci és el negoci, i la font d'ingressos que els suposaria de ben segur acabaria amb qualsevol escrúpol. A més, la SGAE de torn ja s'encarregaria de vetllar pels "drets genètics".

I seguint amb aquest escenari hipotètic, qui ens assegura que no sorgiria un nou tipus de pirateria, la genètica, que en lloc de fer còpies dolentes de discos faria còpies dolentes d'artistes? Així, una multinacional llançaria al mercat un nou Michael Jackson millorat (és a dir, negre i orgullós de ser-ho i sense tendències pedòfiles) i, pocs dies després, apareixeria un Jacko pirata albí i amb la veu d'Enrique Iglesias. Això sí que seria un delicte, i no el top manta!

Curiosament, fa uns anys una de les campanyes de promoció del portal de música de Yahoo, Launch, era un banner on apareixien tres gots amb els noms de Bisbal, Paulina i Juanes. A poc a poc, es veia com s'agafava el contingut de cada got i es vessava a una coctelera. Després d'agitar-la, apareixia un lema que venia a dir "el millor de la música llatina". Casualitat? Potser. Una insinuació de com serà el futur? Qui ho sap...