Ja som al barri francès, en el seu carrer més famós, Bourbon Street, o com recorda la placa de la primera fotografia, calle de Borbón: "quan Nova Orleans era la capital de la província espanyola de Luisiana (1762-1803), aquest carrer duia el nom Carrer de Borbó".Llàstima que cap dels meus avantpassats s'aventurés per aquestes terres...
Com deia, Bourbon Street és el carrer més conegut de Nova Orleans, on es concentra tota la turistada. Probablement és el lloc amb més locals de concerts per metre quadrat, un al costat de l'altre. I no només sona jazz, no. Per exemple, en un on em vaig ficar, en un minúscul escenari actuava un power trio de blues a l’estil de Stevie Ray Vaughan, i malgrat la precarietat del local el so era impecable. Bars i més bars, locals de strip-tease, la gent bevent pel carrer (crec que és l'única ciutat nord-americana on això es permet)... En alguns moments, em va fer l'efecte d'estar en ple estiu a Calella de la Costa o una d'aquestes ciutats infestades d'alemanys o anglesos borratxos.
Però fins i tot Bourbon Street té les seves joies amagades, i si es té la paciència de travessar la zona més concorreguda, al final del carrer, cantonada amb St. Philip Street, es troba una meravella com Lafitte's Blacksmith Shop, considerat com el bar més antic dels Estats Units. Lafitte és aquesta casa tan destartalada de la segona foto, i en teoria va ser un dels habitatges o amagatalls del cèlebre pirata Jean Lafitte.
El lloc en qüestió és un bar bohemi, amb veles en lloc de llums, punt de reunió de poetes, músics i altra gent de mal viure. Una espècie de bar Marsella a Barcelona, per a entendre'ns. El vaig descobrir en la meva primera nit allí: el més curiós és que, jo que havia fugit de Barcelona per culpa dels Jocs Olímpics, aquella primera nit, mentre prenia, com no, un Jack Daniels sense gel, el cambrer mirava en un petit televisor una competició olímpica.Vaig tornar al lloc un parell d'ocasions. El millor va ser que, tres anys després, el 1995, Willy DeVille va publicar el seu disc Loup Garou, i a la portada (la tercera foto) apareixia al costat del bar Lafitte, una cosa que em va omplir d'orgull, perquè vaig pensar que havia estat en un d'aquests llocs que només uns pocs tenen el privilegi de conèixer.
Per cert, al mateix Bourbon Street hi ha un altre bar molt més conegut anomenat Cafe Lafitte in Exile, però es tracta d’un local gay amb karaoke, res a veure amb el veritable Lafitte que jo vaig descobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada