I com es crea una moda? Una discogràfica treu un àlbum d'un nou artista amb un estil una mica diferent i innovador, i sona la flauta i es converteix en un èxit. Llavors els caçatalents de les altres companyies es llancen a la recerca d'artistes similars i, si no els troben, se'ls inventen. Això és el que em va semblar l'enquesta de la que abans parlava, un producte fet a gust dels possibles compradors. I això és el que ha passat fa poc amb Amy Winehouse, i la recerca de les discogràfiques angleses per trobar artistes similars menys problemàtiques, com Adele o Duffy (a la foto inferior).
Un cop creada la moda, falta posar-li un nom, batejar-la amb una etiqueta, un procés que a vegades sembla el resultat d'un brainstorming a base de carajillos. I així, el mercat s'inunda d'un grapat d'etiquetes ridícules: "neoswing", "emocore", "sadcore", etcètera.
Per això, una de les preguntes que més desagrada a un grup és que descrigui el seu estil. Alguns s'ho prenen a broma i et diuen "fem rap a la vinagreta amb un coixí de salsa de tomàquet", com si fos una recepta del Ferran Adrià. Altres, en canvi, et responen que "esperem que algun crític ho defineixi", i passen la pilota.
I arribem a la complicada tasca dels periodistes i crítics. Si analitzem algunes de les últimes etiquetes, s'ha de reconèixer que hi ha alguns encerts. Per exemple, "músiques del món" o "americana" en el fons són un calaix de sastre, però fan el mateix efecte integrador com quan, anys enrere, deies "m'agrada la música negra" i et quedaves tan ample, perquè aquí dins hi englobaves jazz, blues, funk, soul, rap i moltes coses més, sense necessitat d'enumerar estil per estil.
En canvi, hi ha etiquetes molts més desencertades. La pitjor de tots és la de "rock mestís" o "música mestissa", una ambigüitat sorgida de la impossibilitat d'algun crític de descriure un so que barreja elements de cultures diferents. El pitjor és que aquest concepte de mestissatge ha patit un procés de localització, i s'ha passat primer al "Barcelona sound", i després al "so del Raval". Al final, un periodista escriurà "aquest grup fa so del carrer Princesa cantonada amb Montcada". I un altre afegirà "sí, però més banda de mar que de muntanya."
L'altra opció de la creació de les etiquetes és que se les inventi la mateixa indústria, amb el risc de caure en el ridícul. Per exemple, a finals dels vuitanta, el segell EMI, sota el nom de The Black Sound of Africa, va treure una sèrie de discos entre els quals hi havia dos artistes tant diferents com el sud-africà blanc Johnny Clegg i el raper de Nova York Afrika Bambaataa. Alguns vam deduir que aquest últim es va incloure a la col·lecció pel seu nom.
En la qüestió de les etiquetes es planteja un problema afegit: la dificultat dels botiguers de col·locar els discos als prestatges. Norah Jones (a la foto inferior) grava en un segell de jazz... però és jazz? Eric Clapton treu un disc de versions de Robert Johnson... el poso a blues o a rock? A vegades, per evitar aquests conflictes, hi ha discogràfiques que inclouen un petit avís a la contraportada del tipus "file under blues" (arxivar a blues), però són l'excepció.
Parlant d’estils, l’any passat em vaig trobar en un compromís quan la pàgina Ritmes.cat em va encarregar l’elaboració d’un diccionari de definició d’estils musicals destinat a l’Èsadir, el portal lingüístic de
Abans tot era molt més senzill: hi havia rock'n'roll, country, jazz, blues, soul i para de comptar. Però més que preguntar-se quin estil fa aquest grup o l'altre, qüestions tan inútils com plantejar-se "de què fan olor els núvols?", el més important és que sigui bona música. La resta, és un simple ornament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada