Suposo que a molts els estranyarà que encara no hagi fet cap comentari sobre el concert de Tom Waits d’ahir dilluns a Barcelona, sobre tot després de les vegades que n’he parlat.
I el cert és que, com em va passar quan a Rockdelux em van demanar un informe sobre el cantant californià, estic bloquejat per descriure de forma coherent el que vaig veure i vaig sentir anit.
De fet, hi ha tres motius bàsics:
- El primer, és que me n’he adonat que estic perdent (si no l’he perduda ja) la capacitat d’emocionar-me que abans tenia. És a dir, aquella sensibilitat que podia provocar que en un concert, embargat per l’emoció i la bellesa del moment, hagués de reprimir les llàgrimes. Fa mesos, el sol fet de veure aparèixer Waits en escena m’hauria posat la pell de gallina. Ahir em vaig quedar fred, i la sensació va durar la resta de la nit.
- El segon motiu és que tenia el cap massa ocupat en altres coses. Per exemple, ahir vaig tenir la sort d’anar acompanyat al concert per la meva amiga Audry, una simpàtica i guapa veneçolana a qui conec fa anys de les classes de body combat. Com per circumstàncies que ara no venen el cas no vaig voler anar amb l’argentina Myriam (ho sento nena, t’ho hauries d’haver muntat millor i mesurar les teves paraules), li vaig proposar a l’Audry perquè m’ha acompanyat a d’altres concerts i és una noia oberta a conèixer noves músiques. Però és clar, anar a un concert de Waits és potser un risc, si no l’has sentit mai. Et pot xocar d’entrada. I per això tot el concert estava patint pensant en si li agradaria o no. I també, tot s’ha de dir, pensava en com tornaríem a casa, perquè el Fòrum és el cul del món i trobar taxis és absolutament impossible.
- I tercer: crec que amb el concert de Waits em va passar com quan desitges molt a una dona, i la primera nit que aconsegueixes ficar-te al llit amb ella tens un gatillazo i a partir d’aquell moment desapareix tota la màgia i el sentiment d’insatisfacció no desapareix.
En resum, i com diria el presentador d’un programa de la màquina de la veritat, a la pregunta "Em va agradar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "Sí".
A la pregunta "Em va emocionar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "No".
A la pregunta "Va ser el millor concert de la meva vida?" La resposta seria "No".
I això és tot el que puc dir.
Ah, i ara us preguntareu: i a l’Audry, li va agradar? La seva resposta em va sorprendre: "fue como mi viaje a la India. Algunas cosas sí, y otras no". Doncs crec que com a mi.
2 comentaris:
a mi ahir me va passar el mateix, jo sóc fan de Tom Waits fa més de 20 anys, tinc quasi tots els disc, tota la vida esperant que toqui a prop, amn la meva amiga Anna, fins i tot siposades anar a Paris....
I al final... "Tom Waits y el parto de la mariposa" Fernando Navarro, ho descriu a la perfecció, estic totalment d'acord.
gràcies pel teu comentari. la veritat és que no paro de llegir elogis dels concerts. i sembla que vulgui portar la contrària, però me n'alegro de veure que hi ha més gent que pensa com jo.
també sóc molt fan del waits, i potser per això he vist o sentit coses d'una manera diferent.
per començar, una cosa de la que poca gent n'ha parlat, i que no és culpa d'ell sinó de l'organització: el local, massa fred i distant (tot i estar en una fila 5 de platea com era jo!!!). el so, cap meravella. i perquè enganyar-nos, coses com fer cantar a la gent són trucs que pot utilitzar un cantant populista com el Springsteen, però no el Waits.
Publica un comentari a l'entrada