En la seva prehistòria, l’actual Barcelona TV o BTV es deia Canal 39, i crec que era els dilluns al vespre, emetia un programa titulat L’altra lluna. No sé com el vaig descobrir, suposo que en una nit de zapping compulsiu. Però la veritat és que em va enganxar per la seva senzillesa i manca de pretensions: era una mena de magazine en directe on es parlava de culturisme, pornografia, cinema i altres coses més, amb una realització super cutre (una càmera fixa, el més semblant a un programa de ràdio filmat).
La qüestió és que com cada dia entrevistaven algú, se’m va ocórrer trucar-los per oferir-me com a “entrevistat”, i parlar de la crítica musical. No van posar cap problema, i no només això: em van fitxar com a col•laborador fix per parlar de música... per la patilla, evidentment.I ara un incís: al llarg de la meva carrera he enviat currículums a diversos programes i mitjans oferint els meus serveis. Voleu saber quants han contestat per dir alguna cosa, ni que sigui gràcies? Tres, que jo recordi: el cas de L’altra lluna del què estic parlant, la productora d’Andreu Buenafuente El Terrat (on fins i tot em van fer una prova per entrar com a periodista digital però finalment no va poder ser perquè volien que m’incorporés de forma immediata i jo estava lligat a una altra empresa) i, atenció, Yahoo (aquesta és una llarga història de la que parlaré en un altre moment).
Què vull dir amb això? Que estic segur que si avui envio un mail al programa El Club de l’Albert Om per oferir-me com a col·laborador, no obtindré ni tan sols un “acuse de recibo”. I qui diu l’Albert Om diu el Antoni Basses o qualsevol d’aquests gurus actuals. Fa poc vaig provar-ho amb el programa Telemonegal de BTV... encara estic esperant un “gràcies, ho tindrem en compte”. Senyors, al menys una mica de respecte i de bona educació. Però del Monegal ja me n’ocuparé un altre dia, perquè li tinc ganes. I també parlaré del que jo anomeno “el cercle de confiança de Robert DeNiro”, o perquè sempre són els mateixos els que col·laboren a tot arreu. Com veieu, se m’acumula la feina...
En fi, tornem a L'altra lluna. El més interessant de tot era el seu presentador i director, en aquells moments es feia dir Xus Capitán. I per què dic això? Perquè anys després el retrobaria amb un altre nom. De la realització se n’encarregava la seva dona, una preciosa rossa que provenia del món del fitness com el seu marit, molt vinculat al culturisme.
El meu pas per Canal 39 va durar gairebé dos anys, entre 1994 i 1995. Durant aquest temps, el programa va passar a dir-se Magazine Alternatiu i es va fer més ambiciós. Després d'una primera etapa en uns estudis prop del Paral•lel les meves intervencions es van passar a rodar primer a casa meva i després a la de Capitán. Per a aquesta tasca, utilitzava l'àlies de Doctor Botella, un sobrenom que em va posar el mateix presentador.
Encara que sembli mentida, hi havia gent que veia aquest estrany magazine, i fins i tot algú em reconeixia pel carrer (com em va passar, per exemple, amb l'escorta d'un conseller de la Generalitat).
La cosa va acabar quan Canal 39 va començar el seu procés de “normalització”, i estava clar que un programa tant freak com aquest no hi tenia cabuda. Però la meva sorpresa va venir anys després, quan llegint la revista Primera Línea vaig veure una foto i vaig quedar glaçat: la persona que jo havia conegut com a Xus Capitán ara es feia dir Conrad Son, i no només això, resulta que era una figura del cinema porno, famós per dirigir la primera pel•lícula d’aquest gènere en català, Les exxcursionistes calentes!!!!!
Tots els qui es dediquen a la tasca del periodisme ja deuen saber que és una feina molt inconstant, amb èpoques en les que el millor que es pot fer és cobrar l’atur. Jo mateix he patit diversos períodes com aquests.
Per això cap el 1996, i quan veia que els ajuts de l’INEM eren a punt d’acabar, vaig tenir una idea. I si trucava el Conrad per veure si tenia alguna feina de guionista per a mi? Sí, ja sé que les pel•lícules porno no destaquen especialment per les seves brillants històries, però dic jo que algú deu escriure les mínimes línies argumentals, no? I si podia ser jo, millor que millor.
Així que vaig aprofitar un xat que va organitzar Vilaweb amb el Son per tornar a establir-hi contacte. Em va donar el número de telèfon del seu despatx i vaig quedar que el trucaria. Però per desgràcia no ho vaig fer: qui sap si hagués pogut iniciar una brillant carrera en el cinema porno... en català.Això sí, vaig poder imaginar el que sentiria una estrella del gènere al Saló Eròtic o com li diguin ara (del què era un asidu quan el feien al Poble Espanyol), retratant-me al costat d'actrius com Eva Morales o Jeanna Fine (a la foto superior). Com diuen en castellà, "de ilusión también se vive", no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada