jo vaig matar Elvira LaPinga

Els qui estiguin familiaritzats amb Rockdelux (RDL), potser hagin llegit en alguna ocasió una critica o un article d'una misteriosa periodista anomenada Elvira LaPinga. Qui s'amagava darrera d'aquest estrany nom? Per a dissipar dubtes, en una desapareguda secció de la revista on se sotmetia als col•laboradors a un qüestionari, es va publicar una fugaç instantània d’Elvira. Ara puc descobrir que jo vaig fer la sessió de fotos amb ella en el port de Barcelona, una de les quals és la que aquí es pot veure.

Si algú tenia dubtes de l'existència d’Elvira, espero que desapareguin... com va desaparèixer ella, per cert... potser s'escapoliria amb un fogós legionari que li enviava cartes d'amor a la redacció? Aquí en reprodueixo dos fragments:

I aquí va la transcripció de la carta:

"Sólo puedo haceros un reproche: la escasa participación de Elvira Lapinga. Desde que leí la sección de cartas que hizo hace ya algún tiempo, dos años, tal vez tres, y sobre todo porque conocí sus razones para haber formado parte del movimiento punk, siento una infinita atracción por esta mujer, a la que imagino atractiva, fuerte, ácida, sincera, fatal pero sensible, en definitiva una verdadera mujer, un tipo de mujer que algunos tenemos la dicha de hallar en algún momento de nuestra vida..."

I segueix:

"No quiero saber quién coño es, sino qué coño es, incluyendo bajo este concepto la totalidad de facetas que una mujer como ella puede tener."

No tinc paraules... Però crec que tota dona se sentiria orgullosa de rebre una carta com aquesta. Acceptem que ningú pot dir-se Elvira LaPinga (és obvi que era un pseudònim)... Però algú en el seu sa judici podria creure que si fos un personatge inexistent despertaria tantes passions?

Doncs bé, ha arribat el moment de descobrir la terrible veritat: Elvira LaPinga era jo. En un moment de crisi personal, en el qual no em sentia especialment valorat a nivell professional, vaig decidir crear un personatge a través del qual pogués descarregar la meva mala llet, sense pèls a la llengua. Vaig fer una llista amb possibles pseudònims, tots masculins, però a darrera hora vaig decidir que aquest personatge seria femení.

D’on va sorgir el seu nom? Doncs Elvira prové d’Elvira, Mistress of the Dark, un personatge de culte creat per l’actriu Cassandra Peterson, una mena de vampiressa d’estètica gòtica molt sensual que presentava pel•lícules de terror de sèrie B a un canal de televisió, i que després va tenir el seu propi film i fins i tot va gravar discos. I LaPinga surt d’una frase d’una cançó del raper cubà Mellow Man Ace que deia “mama la pinga” i que no necessita cap aclariment.

Un cop vaig tenir el nom, havia de crear el caràcter del personatge, i me’l vaig imaginar una mica com m’agraden les dones: amb un caràcter fort, sense por a dir el que pensava, molt crítica i cínica, molt sensual. Per raons òbvies (mantenir el secret), Elvira només escrivia crítiques i articles, però no feia entrevistes. I per a augmentar la seva credibilitat, quan va arribar l’oportunitat de protagonitzar el qüestionari del què abans parlava, vaig decidir que li havia de donar una imatge i inventar-li un passat.

Hagués pogut agafar una foto d’una model desconeguda, però vaig optar per triar una persona real, una noia anomenada Montse P. que en aquella època es dedicava a la promoció d’una discogràfica i a la que m’unia una certa amistat. Ella es va prestar a cedir la seva imatge, i l’engany es va completar.

Durant molt de temps, vaig col•laborar a RDL amb el meu nom i com a Elvira, i vaig intentar (crec que amb èxit) escriure amb dos estils diferenciats. Però de sobte em vaig adonar que el monstre que havia creat s’estava fent més popular que jo.

D’una banda, em vaig quedar de pedra quan un altre col•laborador de la revista, M.A.Q., em va dir un dia: “Digues-li a la teva amiga Elvira que no té ni puta idea de Miles Davis”. S’ha d’aclarir que molt poques persones a la redacció sabien la veritat, tot i que en general se sabia que Elvira era una “amiga” meva. Quan li vaig confessar al citat M.A.Q. que jo era Elvira, no s’ho va creure.

Però el moment en què vaig veure que la cosa se n’anava de les mans, va ser quan la revista Interviu, en un reportatge sobre la indústria de la música a l’estat espanyol, va citar Elvira en un destacat. En tots els meus anys de carrera no havia aconseguit una cosa així, i ara amb un personatge inventat ho feia!!!!

Finalment, vaig decidir que havia arribat l’hora de matar Elvira. Després d’una temporada sense col•laborar, LaPinga va reaparèixer per darrera vegada amb motiu del número especial 200 de RDL, l’octubre de 2002, amb un còmic il•lustrat per Luis Bustos anomenat Futuro imperfecto, on feia prediccions del que passaria a partir de l’any 2000. Bestieses com que María Jiménez gravaria un disc amb versions de Nirvana, o que Manu Chao presentaria un concurs tipus OT titulat El mestizaje, ¡qué gran montaje!

Va ser un bon final per Elvira LaPinga, sense comiats ni explicacions.