jo de gran vull ser com el Hank Moody

Mai no he estat una persona d’aquelles que tenen herois a qui admirar o a qui imitar. Però les experiències dels darrers anys de la meva vida (personal i professional) i la bona salut de les produccions televisives nord-americanes m’han portat a trobar els meus herois... o més aviat antiherois, perquè tenen poc de convencional.

El primer és Earl Hickey (el de la butaca a la foto de dalt), protagonista de la sèrie My Name Is Earl, un penjat de l’Amèrica profunda amb el qual m’uneixen algunes coses. Interpretat per l’actor Jason Lee, un habitual de les pel•lícules de Kevin Smith, representa el típic perdedor, la persona que, com diria el blues, ha nascut under a bad sign, sota un signe fatídic, i és víctima d’un destí cruel que el porta a viure una vida de fracassos (amorosos, laborals, familiars i de tota mena).

El fil conductor de la sèrie és el que ell anomena el Karma: un cop descobreix que el destí es porta bé amb ell quan fa bones accions, Earl fa una llista per arreglar coses que ha fet malament durant la seva vida. Crec en el destí o karma o el que sigui, però de moment encara no tinc cap llista per arreglar males accions, perquè jo he estat sempre més aviat la víctima que rep els cops que el cabró que fa les putades.

El meu altre heroi actual és Hank Moody (el de la butaca a la foto de la dreta), el protagonista de Californication. D’entrada, em sembla genial el títol de la sèrie, tret de l’àlbum i la cançó del mateix nom dels Red Hot Chili Peppers. Una paraula que combina Califòrnia amb formicació, i que resumeix molt bé l’esperit d’aquesta producció. No és la única referència: un dels personatges, la secretària del representant de Moody, es diu Dani California (i casualment és una suicide girl, un interessant fenomen del que parlaré en un altre moment). El que passa és que al grup d’Anthony Kiedis tot això no li va fer massa gràcia i va demandar la productora Showtime.

D’altra banda, per a mi té un significat especial que el protagonista sigui David Duchovny, tenint en compte que jo era un freak d'Expediente X. I si tot això no fos prou, una sèrie que comença amb una escena a una església amb una monja que li fa una fel•lació al protagonista, enganxa per força. Aquí la podeu veure, dedicada a la conferència episcopal i a tots els bisbes espanyols:



Amb Hank Moody tinc alguna cosa en comú: és un escriptor en crisi creativa que subsisteix escrivint un blog. Bé, no sóc escriptor ni puc subsistir amb aquest blog, però entenc el seu estat d’ànim.

Ara bé, el que em diferencia totalment del personatge és que ell es passa el dia cardant, i en això és digne d’admiració. A més, té un entorn familiar que jo tampoc no tinc: una ex-dona i una filla adolescent que sembla una rèplica d’Emily The Strange. Per cert, que en aquesta pàgina es pot escoltar la banda sonora de Californication (amb èxits dels Rolling Stones, My Morning Jacket i Bob Dylan, entre d’altres).

En qualsevol cas, i per raons molt diferents Earl i Hank són els meus herois actuals: el primer, perquè em recorda la vida penosa que porto, i el segon, perquè és el que voldria arribar a ser.

Ah! I recordeu que avui el canal Fox emet els dos darrers episodis de la primera temporada de Californication. Esteu avisats...