Cantautor polèmic, activista anti pena de mort, ex addicte a l’heroïna, ex convicte, veterà de sis divorcis, actor i escriptor, i profundament crític amb la política de Bush, Earle és un artista al que val la pena veure, ni que sigui una vegada a la vida.
Per aquí ha vingut diverses vegades i en formats diferents, sol o amb banda, acústic o elèctric, més orientat al folk o al rock. Vaig tenir la sort de veure’l el 14 d’agost de
Tot i que estic enamorat de Bilbao en particular i d’Euskalerria en general, quan em vaig assabentar que Steve venia, vaig decidir anar a veure’l a Sos, un poble que els cinèfils recordaran perquè allí Luis García Berlanga va rodar la seva pel·lícula La vaquilla. Vaig pensar que seria millor (i més autèntic) veure’l en un indret com aquell que en una sala de concerts normal. A més, Earle actuava en el marc d’un festival que fan allí tots els estius anomenat Luna Lunera i que reuneix cantautors de tota mena.
I no em vaig equivocar. En primer lloc, el concert es va celebrar a hores raonables, a les onze en punt. Després, el lloc era una meravella: a l'aire lliure, l'escenari en un edifici històric, graderies per a veure el concert asseguts (com ha de ser en un concert d'aquestes característiques), so perfecte, agradable brisa d'estiu, etc.
L’excursió a Sos va estar plena d’anècdotes. Aquí en recullo unes quantes:
1. Loquillo va veure el concert d’Earle en el backstage i després es va fer les fotos de rigor al costat del nord-americà. Que ningú pensi malament: el Loco estava a Sos per a participar en el festival Luna Lunera i, d’altra banda, diu molt al seu favor veure’l com a espectador: demostra que té molt bon gust i que escolta música, a diferència de la majoria d’artistes de l’estat espanyol, que rarament van a concerts i només coneixen els discos dels seus companys de segell.
Vam poder conversar amb ell prop d'una hora, i va ser molt interessant: ens va parlar del nou CD i DVD (Just An American Boy), en el qual s’incloïa una cançó del seu fill Justin (l'única gravada en estudi), al costat de monòlegs sobre temes polítics, el bonus que realment feia interessant al disc, perquè en realitat es tractava d'una espècie de grans èxits en directe complementari al documental d'Amos Poe; de la pròxima edició del seu llibre de relats en castellà (Rosas de redención, publicat per Gamuza Azul), moment que va aprofitar per a queixar-se de com n’és de lenta a vegades la indústria editorial; dels seus fills i especialment de la carrera musical de Justin (segons ell, una meravella, al que ha ajudat produint-li un disc: “toca millor la guitarra que jo, i a més és més atractiu”); de la novel·la que està escrivint, I’ll Never Get Out of This World Alive, sobre un suposat metge que acompanyava a Hank Williams (de fet, va confessar que aprofitaria els seus dies a l’estat espanyol per escriure); del seu canvi d'aspecte físic (s’havia aprimat, havia perdut pèl, portava ulleres de disseny modern i s'havia afaitat la barba, cosa que confessa fer cada any, encara que va prometre tornar a deixar-se-la); d'un concert que havia de fer a Badalona en aquella gira, però que finalment es va frustrar; del seu fugaç pas per Barcelona fa anys, camí de Mallorca on havia de ser entrevistat per
Earle també va mostrar interès pel poble de Sos i la seva arquitectura; es va queixar d'haver d'actuar al dia següent a la una de la nit a Bilbao ("m'avorreixo, a més ja no bec”). I clar, també va exposar algunes idees polítiques: li vam preguntar per què en el concert va dir que "tinguéssim cura dels sindicats", i això va dur a una llarga explicació en la qual va arribar a destacar la importància de les associacions de consumidors... En fi, en qualsevol cas va demostrar tenir el cap molt bé moblat. Alguns tics nerviosos, com el fet d'encendre l'encenedor de forma compulsiva, eren potser els darrers rastres de les seves addiccions, a més de la seva incontinència verbal, que em van recordar Willy DeVille, un altre ex de tot l’imaginable.
3. El moment freak de l’estada a Sos el vaig protagonitzar jo mateix. Després del concert, i quan era a un bar, un individu una mica begut em va confondre amb Earle i, malgrat que li vaig jurar i perjurar que no era ell, em va fer signar el programa del concert com si fos Steve, perquè estava en joc el seu ligue per a aquella nit. Així que vaig signar com imaginava que podia fer-ho Steve Earle, i més tard vaig veure al tipus acompanyat d'una rossa. Almenys la meva petita mentida li va servir per dormir calent aquella nit.
4. Més moments freaks: el matí del dia del concert, prop de
5. I per acabar, una de l’España profunda: Earle i el seu equip s’allotjaven en el Parador Nacional de Sos. A la recepció, un guàrdia civil (l'únic del poble) es queixava que el cotxe del “grup de rock” (sic) obstaculitzava el pas, i que havien d'avisar-los perquè el retiressin.
Quan al concert, Earle va escollir la via difícil del cantautor, amb l'única companyia de guitarres acústiques, harmònica i mandolina. A
En definitiva, una generosa i representativa mostra de tota la seva obra, amb un brillant desplegament de country, rock, folk i bluegrass com mai s'havia vist per aquestes terres. I un públic entusiasmat (corejant amb tota la seva ànima l'I Ain’t Never Satisfied, suplicant el Billy Austin), i un Steve sorprès pel fervor dels espectadors. Per cert, que la revista Rockdelux va escollir aquesta actuació com el millor concert internacional del 2003.
En els temps que corren, la veu de trobador emprenyat de Steve Earle és més oportuna que mai. I encara que en els seus concerts a l’estat espanyol moltes vegades no es prodigui amb els discursos, n’hi ha prou amb el seu magistral cançoner, el seu tarannà compromès a l’estil d’un Woody Guthrie del segle XXI, amb la força d'un Neil Young i el carisma d'un Springsteen.
2 comentaris:
Quin matí i quin esmorçar tan particular! Ja quasi ni recordaba els detalls i el teu article m'ha tornat els records al cap.
Gran blog, si senyor, ara només et queda fer una revista/web i ser la #1 del pais. No et costaria gaire.
Salva
gràcies Salva, però això de la revista /web ho veig una mica difícil, i més si l'hagués de fer tot sol. de moment, amb el blog ja faig...
Publica un comentari a l'entrada