per què et venen la mateixa moto dues vegades?

L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).

Dons bé, l’email en qüestió m’anunciava la propera edició de la versió “de luxe” del mític àlbum de Whiskeytown Stranger’s Almanac, de 1997. Pels qui no ho recordin, en aquesta banda hi militava Ryan Adams (tot i que després ha renegat bastant d’aquella època), i puc afirmar sense temor a equivocar-me que, en la seva carrera en solitari, mai no ha superat el nivell i la qualitat d’aquell grup.

La reedició de Stranger’s Almanac és una més d’aquestes tàctiques de les discogràfiques que no acabo d’entendre, m’emprenyen i, és més, em fan justificar que la gent es descarregui CD d’internet. Aquesta tècnica de les Deluxe Editions consisteix en publicar l’àlbum original (això sí, remasteritzat), acompanyat d’un altre CD amb cançons que no van entrar, rareses i directes de l’època. Em sembla perfecte, sempre i quan no tinguis el CD original, com és el meu cas. Que se suposa que he de fer? Comprar-me aquesta Deluxe Edition pel material extra?

El que jo em pregunto és que, si el material extra és de l’època en la que es va editar originàriament el disc, per què no el van incloure en aquell moment? Crec que les companyies s’ho fan molt malament, i podrien optar per solucions alternatives. Per exemple, si tens el CD original i vols comprar-te l’edició ampliada, haurien de donar l’opció de poder anar a la botiga, lliurar el teu disc, i a canvi fer-te un important descompte en el nou. Però no, la qüestió és guanyar diners com sigui. I després es queixen...

Això ja em va passar amb les reedicions de luxe del Guitars, Cadillacs, Etc Etc de Dwight Yoakam, y el Car Wheels On A Gravel Road de Lucinda Williams. Tenia els CD originals i vaig picar comprant-los.

En resum, aquest cop no penso caure un altre cop amb els Whiskeytown, i si alguna anima caritativa el penja a internet, no dubteu que me’l baixaré sense cap càrrec de consciència.

Si no, que n’aprenguin de la indústria del DVD, que quan publica un nou títol et dona l’opció d’endur-te’l en la seva edició bàsica o l’ampliada amb tota mena de xorrades que, a l’hora de la veritat, no acabes veient mai. Però això ja és un altre problema.