la bellesa en la distància d’Alela Diane

Quina casualitat. Fa un parell de dies parlava de les entrevistes telefòniques i la poca gràcia que em feia fer-les, i ahir en vaig haver de preparar una a corre-cuita. La cronologia dels fets va ser la següent:

11.59: m’envia un e-mail el coordinador de redacció de Rockdelux i em diu que a les 18.30 del mateix dia (o sigui, ahir), hi ha un phoner amb la cantant nord-americana Alela Diane. I clar, em pregunta si la puc fer, perquè com vaig escriure la crítica del seu disc The Pirate’s Gospel...

12.55: arribo a casa del gimnàs (això és sagrat, i més quan tinc classe de bodycombat), llegeixo el missatge i responc que sí, que faré l’entrevista.

13.01: em passen un e-mail amb el número de telèfon de Los Angeles on he de trucar.

13.25: Envio la crítica del concert de Joe Henry que ahir vareu poder llegir aquí, això sí, en una versió molt més extensa que la que es publicarà a Rockdelux.

A partir d’aquell moment, comença una carrera contra rellotge per preparar l’entrevista amb Alela, només interrompuda per la parada per dinar.

18.00: Dono per bo el qüestionari de l’entrevista, i penso que aquesta és una d’aquelles vegades que maleeixo no haver-la pogut fer en persona. Perquè mentre buscava informació a la xarxa sobre la noia, m’he anat enamorant cada cop més d’ella: no només és el seu aspecte físic, d’una bellesa “inquietant” com alguns la descriuen, però amb una certa candidesa. Bé, el millor és veure la foto de dalt i jutjar un mateix. Però és també la seva música, arrelada en el folk més primitiu, i la seva manca de pretensions.

18.30: Truco al número de Los Angeles i em surt Alela a l’altre costat. Li dic bon dia i ella em pregunta si aquí és per la tarda. Li dic l’hora i ella em diu que s’acaba de llevar. Bé, l’entrevista dura uns vint minuts (per primer cop acabo amb totes les preguntes del qüestionari, perquè no s’estén massa amb les respostes), i la conclusió és que l’Alela és molt simpàtica, tot un encant. I encara lamento més no haver-la pogut fer en persona. Sí, ja sé que només té 24 o 25 anys i podria ser la meva filla, però què hi farem... Ara, tenint en compte el nerviós que m’he posat per telèfon (pronunciant l’anglès pitjor que mai), ja m’hauria agradat veure el que m’hagués passat si l’hagués tingut davant meu...

En fi, perquè comproveu que no exagero, aquí podeu veure l’Alela en una breu entrevista:

I aquí la podeu veure interpretar en directe la cançó Pirate’s Gospel:

Per cert, suposo que l’article amb l’entrevista es publicarà a Rockdelux el mes d’abril.