En el meu rànquing de preferències, no cal dir que la que més m’agrada és la presencial, perquè tens l’artista davant teu, i aquest aspecte visual (com va vestit, com es mou, quina cara posa segons les preguntes, etc.) també et pot ajudar a l’hora d’escriure un article. Per no parlar de la possibilitat de deixar anar la meva faceta de fan fatal (si es dona el cas) perquè em signi els seus discos. Aquest és el tipus d’entrevista que més vegades he fet al llarg de la meva carrera.
En el segon lloc del rànquing, la meva preferida és la feta a través d’e-mail. Sí, ja sé que aquí el contacte encara és més fred, i que ningú no m’assegura que sigui l’artista el que respon (potser ho fa un paio de la discogràfica en el seu lloc). Però què hi farem, la trobo molt còmode. Només té un problema: no a tothom li agrada escriure tant com a mi, i per això, per molt bones que siguin les preguntes, no tothom es presta a escriure grans textos i més aviat pot limitar-se a respondre amb una o dues frases. Que jo recordi, per e-mail només he fet dues entrevistes, curiosament amb cantants d’Americana: Laura Cantrell i Neko Case (a la foto superior).
Per últim, les entrevistes que menys m’agraden (i malauradament, són les que més ofereixen les discogràfiques) són les telefòniques. D’aquestes potser n’hauré fet unes deu (o potser no hi arriben), i crec que la primera va ser amb la canadenca k.d.lang, quan encara gravava discos de country. I quin són els motius pels quals no m’agraden els phoners? El primer és més aviat psicològic: tot i que amb l’anglès em defenso més o menys bé, perdo una mica la confiança en les meves possibilitats en una conversa telefònica. El segon és tècnic: la parafernàlia que has de muntar per poder gravar l’entrevista.
Fa pocs dies em van proposar entrevista la cantant nord-americana Mavis Staples (a la foto inferior) per a Rockdelux... per telèfon. La qüestió és que vindrà a actuar al proper festival Blues & Ritmes de Badalona el 25 d’abril, i la revista vol publicar-la en el número d’abril (suposo que per animar la gent que vagi al concert). Així que com darrerament la feina no em sobra, vaig acceptar.
Fins ara, per a gravar les entrevistes telefòniques utilitzava un mètode molt cutre: connectava un vell contestador Panasonic que permetia enregistrar en una cinta de cassette. El problema és que, per raons que desconec, cada cinc o deu segons emetia un pip que enterbolia el so.
Així que vaig pensar que havia arribat l’hora de canviar de mètode. Sabia que existien aparells específics per gravar entrevistes telefòniques. Ara només em faltava trobar-los. A través d’una recerca amb el Google, vaig descobrir sorprès que la majoria de llocs on venien dispositius d’aquest tipus era a les anomenades “botigues per a espies”. O sigui, que el que jo necessitava per a treballar era utilitzat per a fer espionatge o com a element de protecció.
Com no en treia l’aigua clara, vaig optar per preguntar-ho a la llista de correu del Grup de Periodistes Digitals (GPD). Per sort allí vaig trobar la solució. Vaig descartar la possibilitat d’utilitzar la telefonia via internet amb Skype i un programa anomenat Pamela, perquè reconec que encara no he provat aquest sistema alternatiu de trucades, però si la proposta d’una companya que em donava els links de dues botigues on line on comprar un senzill i barat dispositiu que permet connectar una gravadora. Bé, m’estalvio els detalls tècnics. La qüestió és que el trasto aquest funciona, i m’ha evitat haver de treure de l’armari el vell contestador Panasonic i, sobre tot, el sorollet de fons.
Ara he recordat el tercer motiu pel qual no m’entusiasmen els phoners: la incertesa. A vegades et diuen: et trucarem nosaltres al número que ens diguis. Llavors esperes tranquil·lament a casa a que soni el telèfon, resant perquè a la mateixa hora prevista no et truqui un comercial pesat per oferir-te passar-te a Tele2 o qualsevol altra xorrada. El més surrealista que em va passar una vegada va ser amb el grup G. Love & Special Sauce. Van venir a un festival (crec que era el FIB, no ho recordo bé), i m’havien de trucar: sí, ho van fer, però era el paio de la discogràfica per dir-me que els havia perdut i no els trobava!!!
L’altra opció és que et donin el número de telèfon i truquis tu. Això és com una ruleta russa, perquè encara que saps que el número és correcte, no saps a on truques: a un hotel, a les oficines d’una discogràfica, a una casa particular? Et sortirà directament l’artista, o primer hi haurà un intermediari o el recepcionista? I tot això encara et posa més nerviós.
Amb el cas de Mavis Staples, i com no em van aclarir d’on era el número on havia de trucar, vaig decidir fer indagacions. Primer, segons el calendari de la gira de la cantant, aquell dia no tenia concert (ni els dos anteriors ni els dos posteriors). Per tant, la possibilitat que fos a un hotel es reduïa. Segon, en una d’aquestes webs on poses un número de telèfon i et diu a qui pertany i a on viu, vaig descobrir que era una línia fixa de Chicago. Deducció: era el número de la casa de Mavis, ja que viu a aquella ciutat.
En fi, no cal dir que va ser ella la que em va respondre al telèfon, i que l’entrevista va anar força bé. Per a mi era un honor parlar amb una dona que ha conegut i ha treballat amb tres personatges als quals admiro per diferents motius: Martin Luther King, Prince i Ry Cooder. A més, resulta que va a la mateixa església que Barack Obama. I no només això, va estar a punt de col·laborar amb Chuck D de Public Enemy.... però tot això ja ho llegireu al número d’abril de Rockdelux.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada