En aquestes trobades, gairebé sempre coincidíem els crítics i periodistes musicals de tots els mitjans de Barcelona, i més o menys ens coneixíem tots. Un d’aquests personatges era el fotògraf F.F., en aquells moments director de la revista Rock de Lux. Ell va ser qui, un dia, em va proposar de col•laborar en aquesta publicació. En aquella època, també llegia Ruta 66 i, ho de confessar, potser m’hi apropava més perquè tractaven temes freak com les pel•lícules de Russ Meyer i bestieses similars, era la cultura del rock entesa en el seu aspecte més global. Però vaig anar a la competència, el Rock de Lux hereu del Rock Espezial, una mítica publicació dels 80.
Així que un dia vaig quedar per anar a parlar amb els responsables de la revista a les seves oficines del carrer Déu i Mata. La meva entrada va ser gloriosa: recordo que estava assegut esperant, i de sobte van portar una corona de flors (com la dels enterraments). Pel que sembla, l’enviava Loquillo, descontent per una crítica que algú havia escrit (NOTA: Loco, et demano disculpes si no vas ser tu i va ser un altre).Encara amb la sorpresa al cos, aviat ens vam entendre i el 1988 començaven oficialment les meves col•laboracions amb Rock de Lux, avui coneguda com Rockdelux o simplement RDL. El meu primer article va ser un treball conjunt amb Ramon Súrio, una entrevista amb David Byrne dels Talking Heads (a la foto superior). Cadascú la va fer per la seva banda, i després es va fer un matxambrat amb tot.
Després, i fins ara, he escrit crítiques de discos i de concerts, entrevistes (per telèfon, mail o en persona), articles sobre grups, necrològiques, informes sobre estils, he portat algun cop la secció de cartes dels lectors i un llarg etcètera. Si hagués de triar un parell de coses per sobre de tot destacaria l’entrevista amb Public Enemy (crec que va ser la primera de l’estat espanyol, i a més va ser portada de la revista, crec que la única amb un article meu), l’entrevista amb The Handsome Family, i un poster-revista especial sobre Prince.
Musicalment, el meu pas per RDL també ha reflectit la meva evolució: vaig començar molt centrat en grups de rap (sobre tot els dels 80 i primers 90, l’Old School, la millor per a mi), i després m’he dedicat al que es coneix com Americana, tot i que no li faig ascos a res, sempre i quan tingui (per a mi) cara i ulls.
Com a col•laborador de RDL, també vaig participar en projectes paral•lels com l’esplèndida Factory (on vaig escriure un dossier sobre les millors sèries de TV dels anys 90, molt abans de l’actual boom de produccions nord-americanes). En canvi, no recordo haver fet res a Dancedelux.
Per a mi, la col•laboració amb RDL encara suposa una de les fites més gratificants de la meva carrera. Mai no m’han censurat, puc escriure sobre el que m’agrada i fins i tot carregar-me el que no m’agrada… només trobo a faltar que m’ofereixin més encàrrecs. Del RDL dels inicis en quedem pocs: amb els anys, la redacció s’ha omplert de joves que avui dia acaparen les tasques més interessants. A la foto superior es pot veure una imatge de part de la redacció, en un article publicat a El Mundo.És curiós perquè, quan fa uns anys fèiem el típic sopar de Nadal, més o menys ens coneixíem tots, i fins i tot tenim aquell horrible costum de l’amic invisible, encara que per a nosaltres consistia en regalar el que consideràvem el millor disc de l’any. Tot i així, sempre ens dúiem alguna sorpresa quan algú no s’ho prenia seriosament i et tocava un disc d’un artista de benzinera.
Amb el temps, els sopars es van fer multitudinaris amb la incorporació de nous col•laboradors, va desaparèixer l’amic invisible i a vegades era realment difícil asseure’s amb una taula amb algú que coneguessis.
Però si hi ha una persona que sobre tot recordo de RDL, aquesta va ser Elvira LaPinga…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada