Com molts, vaig començar de forma amateur, durant els anys de facultat. Allí tenia un cercle íntim d’amics que compartíem gustos comuns per la música, el cinema i la cultura en general. Aquest cercle estava integrat per Carles Santamaria, un expert en còmics que ha dirigit durant molts anys el Saló del Còmic de Barcelona; Javier Palacio, crític literari i de música clàssica i contemporània a La Vanguardia i traductor; i Lluís Barrios, una veritable rata de filmoteca, en el bon sentit de l'expressió.
La nostra primera experiència radiofònica conjunta va ser amb un magazine cultural anomenat La luna azotando esquinas, que vam fer en una emissora pirata del Poblenou, propietat de l’amo d’una botiga d’electrodomèstics. Després vam passar a Ràdio Sant Adrià (no la municipal, sinó una mena d’invent pagat pel propietari d’una botiga d’animals), on vam fer un espai titulat La mala hora. El pas per aquesta emissora va ser tempestuós: vam acabar literalment a hòsties amb un paio d’un altre programa i vam arrencar la bústia a patades. I aquí es va acabar l’experiència radiofònica conjunta dels quatre. Ens ho vam passar bé, vam riure molt, però he de reconèixer que els nostres programes eren un conyàs, fets amb guions massa carregosos i on cadascú de nosaltres vomitava els rotllos que ens agradaven. El millor de tot era quan patíem atacs de riure en directe.
Ja en solitari, l’any 1993 vaig tornar a la ràdio durant uns quants mesos, com a presentador i director del programa musical Letanía de los santos a Cerdanyola Ràdio. En aquells moments l’experiència em va servir com a teràpia per a superar una depressió per motius amorosos.
Però l’època radiofònica que més em va marcar va ser molt més llarga. Entre 1994 i 2002, sense cap interrupció, vaig ser el presentador i director a Ràdio Ciutat de Badalona de Rústicos y Renegados, un programa musical d’arrels americanes (el que avui es coneix com Americana, tot i que en principi només havia de ser un programa de country pur i dur).Com a oient de la ràdio, educat pels mítics programes de Ràdio 3 dels anys 80, per locutors com Diego A. Manrique, Rafael Abitbol i Jesús Ordovás, vaig aprendre una cosa: és molt preferible saber de què es parla que tenir una veu perfecta. Per això odio els lloros repetitius de 40 Principales, Flaix FM i fórmules similars, perquè per molt bé que vocalitzin, per molt que posin la veu gutural i profunda, per molt que cridin, no en tenen idea del que posen i es limiten a ser missatgers dels objectius de les discogràfiques, sense cap criteri. De l’escola de Ràdio 3 també vaig aprendre una altra cosa: val més parlar poc, donar la mínima informació i deixar sonar les cançons, sense interrompre-les. L’oient sempre ho agraeix.
Així que en la meva experiència a Rústicos y Renegados vaig aplicar-me la lliçó: conscient de no tenir una veu perfecta segons els canons de Luis del Olmo, el meu fort era donar bona informació de la música que posava que, atenció, mai no procedia de discos promocionals, sinó de descobriments que feia un servidor.
Al llarg dels vuit anys que va durar el programa vaig tenir alguna sorpresa. No és que tingués molts oients (al menys, mai no m’ho van dir), però com el públic del country i aquests tipus de música és reduït i fidel, sí em van arribar alguns contactes, com el d’una noia que volia muntar una festa country amb el patrocini del programa, o un grup de bluegrass que va actuar en directe a l’estudi. Fins i tot vaig aconseguir que es parlés del programa a llocs tant “elitistes” i “moderns” com El País de las Tentaciones (l’any 1996), com es pot veure en el retall adjunt de dalt, al costat de la promo de l’emissora.
I per què vaig deixar de fer el programa? Molt senzill: durant aquests 8 anys no vaig cobrar ni un duro (bé, només al final unes testimonials 5 mil peles al mes, crec recordar), i em vaig sentir com quan portes molts anys amb una parella i la vostra relació no va enlloc. Si ets un becari, no et toca més remei que aguantar, però jo ja tenia una edat, i el temps que em treia la preparació i la gravació del programa deixava de fer altres coses per les quals sí em pagaven. Va ser doncs un acomiadament amistós, però sentia que ja havia complert un cicle. Si m’haguessin fet una oferta econòmica important potser la cosa hauria canviat.
Durant l’època de Rústicos y Renegados també vaig tenir el projecte de fer un portal basat en els continguts del programa, anomenat Yi-haa. M’hi vaig posar intensament durant uns mesos, però després el vaig deixar. Una llàstima, perquè em vaig avançar a tota la moda actual de l’Americana. Aquí podeu veure com era la portada d’aquesta (per avui) morta web.
El setembre de 2002 vaig fer una maqueta en castellà i una altra en català del programa, i la vaig enviar juntament amb una explicació del programa i el meu currículum a totes les emissores de Barcelona (bé, a Radio Taxi no). Encara espero alguna resposta. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada