qui vigila als vigilants, qui critica als crítics?

Si avui és dimarts, avui toca Telemonegal a BTV. Per a mi, és l’únic programa de televisió que aconsegueix treure’m de polleguera després de 59 segundos de TVE-1 (especialment amb els acòlits del PP i els ultres de la COPE i La Razón).

Segueixo la columna de Ferran Monegal a El Periódico des que va començar a fer-la, i he de reconèixer que al principi el seu estil no em va agradar, perquè el llistó estava molt alt (amb antecedents com Ramon Miravitlles o Manuel de Luna qui, per cert, va ser company meu de classe a la facultat de Ciències de la Informació, com a alumnes del gran Josep Maria Baget). Però poc a poc m’he anat acostumant als seus tics, tot i que no sempre coincideixo amb les seves opinions.

Però bé, anem al gra: el programa de Monegal es basa en una gran fal·làcia: la suposada intel·ligència del públic que mira la televisió. Si això fos veritat, ¿com s’explica el fracàs d’audiència d’excel·lents sèries com Vientos de agua a Tele 5, i el triomf de tot el contrari? Els números (de les audiències) canten, i això és una data objectiva. Potser els espectadors de Telemonegal són diferents i més intel·ligents del normal, però “visto lo visto”, això no és així. Ja ho deia Jordi Estadella quan es preguntava quins programes, quins discos i quines pel·lícules eren número 1 a l’estat espanyol... amb això està tot dit, tenim el que ens mereixem, i si existeix l’anomenada tele-escombraries, és perquè la majoria de la gent la mira.

Com molts altres que ell mateix critica, Monegal ha caigut en el parany d’una de les llegendes urbanes que s’ensenyen a la facultat de periodisme, la participació del públic, tant perillosa com allò de l’interès humà (que ha degenerat en els espais tipus El diario de Patricia). Com en el futbol, qualsevol persona es creu autoritzada per fer comentaris sobre la música, el cinema i la televisió. Tothom és un entrenador en potència, tothom és un programador de televisió en potència, i en el fons no aporten cap idea intel·ligent.

Amb això vull dir que la participació a Telemonegal es queda com un simple element decoratiu, per molt que ho anunciï a bombo i plateret, perquè ningú no diu res realment interessant ni trencador. La crítica (de qualsevol mena) no deixa de ser una opinió subjectiva, però sempre es basa en referents, en un background que no tothom té.

Per això estic en contra de les associacions d’espectadors i similars, perquè el seu criteri sempre és exagerat. Només fa falta observar els casos en que aquestes associacions s’han queixat per determinats anuncis o programes de TV: la majoria són ridículs, amb arguments puerils i agafats pels pèls. La susceptibilitat dels espectadors i de determinats col·lectius està arribant a uns límits que censura la creativitat de guionistes i creatius publicitaris.

El segon punt és que he comprovat amb horror com, al llarg de les setmanes, Monegal està agafant els pitjors tics de tot allò que tant critica:

- La reiterada referència a la xifra del cost del programa és una “muletilla” tant irritant com quan Xavier Sardà recordava cada nit la seva audiència milionària.

- Les preguntes que fa basades en informacions “del què els meus espies m’han dit”, lluny del rigor periodístic s’apropen més al groguisme d’Aquí hay tomate.

- La tan criticada “teoria de l’impacte” dels informatius també la utilitza en les seves entrevistes, quan manipula deliberadament (ja sigui a través del muntatge o de l’elecció de les imatges) els fragments que utilitza per desacreditar o atacar al convidat.

- El seu protagonisme a les entrevistes (especialment quan troba algun contrincant dur) l’està convertint en el “Pedro Ruiz de la mossegada”. No es pot portar a algú a un programa per deixar-lo verd i, el que és pitjor, no deixar que es defensi. En símils pugilístics, està vist que davant un convidat amb caràcter i idees clares com pugui ser l’Albert Om o l’Alfons Arús, el Monegal no aguanta ni un assalt, i la manera que té de sortir-se’n és mossegar l’orella com va fer el Tyson, interrompre al convidat i no deixar-lo parlar, limitant-se a repetir els arguments demagògics que evidencien la seva manca de fons i de tècnica. En una paraula: perd els papers.

- Lligat a això, el programa s’hauria de dir Monegal y sus muñecos, perquè el que l’interessa és que els convidats només parlin quan ell vol o diguin el que vol sentir. Per no parlar del públic del plató: quin sentit té que surti un paio per dir que el programa de Patricia és fastigós? És aquest el minut de glòria que es mereix? És una mostra de la intel·ligència i del rigor crític dels seus espectadors, expressar una cosa tan òbvia com aquesta? Quin valor aporta al programa donar la paraula a gent que es limita a repetir el que el presentador pensa i repeteix setmana rere setmana, si no és reforçar el seu ego?

- I queda el tema de la propaganda, de la sinèrgia, i de la publicitat encoberta. Si es mirés els grans late shows de la televisió nord-americana (Jay Leno, Jon Stewart, etc.), veuria que el 99% dels entrevistats són actors, escriptors, músics, periodistes o polítics que tenen alguna cosa per vendre (un llibre, una pel·lícula, un disc, un ideari, etc.). I en aquestes entrevistes s’acostuma a parlar 1 minut del producte a la venda, i la resta es basa en preguntes més aviats personals i anecdòtiques, més enllà de les entrevistes a fons. Els nostres late shows estan a anys llum dels americans, i el nostre star system és penós si el comparem, però no és just criticar l'Andreu Buenafuente quan fa conyetes en una entrevista amb Ben Gazzara perquè el Jay Leno probablement fa el mateix. Una altra cosa és que el Leno és molt millor i , malgrat la lleugeresa, sabrà treure-li punta. I ja que parlem de propagandes i promocions, ¿no és Telemonegal una propaganda de les columnes de TV de Monegal a El Periódico, i a l’inrevés?

I per últim, és un costum molt lleig criticar a les persones que no són davant per defensar-se (encara que tampoc no podrien, com ja he explicat abans). La razzia particular contra Mercedes Milà, Patricia i tots els altres personatges que reiteradament ataca, cada cop perd més força, per repetitiva i evident.

Però aquestes no són les úniques coses que em posen dels nervis quan miro Telemonegal. N’hi ha més:

1. Són lamentables els errors que setmana darrera setmana comet quan parla d’alguns programes, i és del tot imperdonable en una persona que pretén dedicar-se a la crítica confondre canals de televisió, noms de programes i de persones. Li donaré el benefici del dubte i pensaré que aquests errors són fruit del directe.

2. Està molt bé que critiqui alguns programes per emetre imatges escandaloses, escatològiques o que puguin ferir sensibilitats. Però una cosa és parlar-ne en un diari i descriure-les, i l’altre és tornar-les a emetre, i a més, congelar les imatges en la pantalla mentre critica al programa de torn. Això no és caure en el mateix pecat que tant condemna, i a sobre recrear-s’hi?

3. Les seves preteses mossegades s’estan quedant en pessics. Moltes vegades ha perdut ocasions d’aprofundir en temes que haguessin merescut més atenció. Per exemple, en el cas del Pitu Abril i la informació esportiva, va perdre l’oportunitat de preguntar per què els locutors esportius són tan cridaners, o per què utilitzen alegrament mots en anglès, o per què són tan tendenciosos, especialment en alguns mitjans catalans.

4. D’altra banda, també me n’he adonat que tant en els seus articles en el diari com a la televisió gairebé mai no critica programes de BTV, el qual no deixa de ser sospitós. ¿Hi ha alguna mena de “pacte de no agressió” per no criticar els espais de la mateixa cadena? I això de dir que “només parlem de cadenes que es veuen a tot arreu” no em serveix, ara que gran part de programes de BTV es veuen a tot Catalunya a través de la Xarxa de Televisions Locals.

En resum, que moltes vegades seria d’agrair que presentés el programa el seu canari Papitu, que sembla tenir millor esperit crític i més sentit de l’humor.

La crítica no només ha de ser destructiva: ha de destacar els valors positius i fer descobrir coses que potser la gent no veu, i també ha de condemnar els valors negatius, però no es pot basar només en això últim. Perquè si no, es converteix en una xarlotada com el programa que feia Deborah Ombres a MTV España, on presentava videoclips desqualificant els artistes, o en una arenga demagògica com el programa de Jiménez Losantos a la COPE.

No m’agrada la paraula "crític", prefereixo la de "comentarista" (i no sóc l’únic d’aquesta professió que renega de la primera denominació). El mot "crític" està massa sobrevalorat i denota una certa postura d’estar per sobre del bé i del mal que no comparteixo.

Fins i tot si féssim una accelerada anàlisi semiòtica de Telemonegal arribaríem a la conclusió que tot té un sentit: la iconografia del personatge dolent amb bigoti i celles amb punta, clàssica de les pel·lícules de cinema mut, i que el presentador encarna; per no parlar de la careta de presentació amb el dit acusador (el J’accuse de Zola) o adreçat a l’espectador per reclutar-lo com els cartells del Tío Sam en la seva guerra contra la televisió; i el paisatge de fons (suposo que el Poblenou), entre industrial i desastrós (la TV és una indústria, la TV és una porqueria). Visca la manipulació!

I ara, després de tota aquesta argumentació, algú em pot dir: si tant dolent és Telemonegal, com és que li acaben de donar un premi Ciutat de Barcelona? Bé, dues cosetes: una, quan jo treballava a l’Sputnik també ens van donar aquest premi; i dos, l’èxit del programa consisteix en la seva excepcionalitat, en el fet de ser l’únic. Però això no garanteix la seva excel·lència, necessàriament.

I ara, al final d’aquest article, me n’adono que he caigut en el parany del Monegal: només he fet una crítica destructiva, parlant dels aspectes més discutibles i per a mi erronis del seu programa.

I és que la seva concepció apocalíptica de la crítica com a atac - tan simplista com la dels que consideren tota la publicitat com a propaganda (en el seu aspecte negatiu), sense tenir en compte que moltes vegades pot tenir molt d’art - es contagia.