Crec que això és molt discutible, i que una prova d’aquesta mena és necessària. Viatjar en metro sempre ha estat tota una experiència per als sentits... i no només els olfactius, els tàctils o els visuals, sinó sobre tot els auditius.
Abans, estàvem molt acostumats a la típica cantarella: "es triste pedir, pero más triste es robar". L'entonació i el contingut idèntic del missatge ens podia fer pensar que tots aquests personatges assistien a una mateixa acadèmia de dicció, com aquelles que prometen convertir-te en locutor de ràdio en quatre dies. Era massa coincidència que tots posessin la mateixa veu i diguessin el mateix.
Entre tanta poca varietat, a vegades sorgia algú que cridava l'atenció pel seu estil personal i inconfusible. Era el cas, per exemple, d'un home de mitjana edat que, a part d'expressar-se en català, revestia el seu missatge d'una vehemència i una interpretació tan forçada que recordava el Flotats protagonitzant La ferida lluminosa.
Però les modes passen, i ara el metro és el regne dels músics. Aquí cal distingir-ne dos tipus bàsics: els qui van de bolos (de vagó en vagó) i els qui actuen en un escenari únic (als passadissos).
A la primera categoria, és indubtable que l'instrument protagonista és l'acordió. De sobte, ha aparegut una nova generació d'acordionistes tan nombrosa que desbordaria les previsions de
Malauradament, a aquests acordionistes els passa el mateix que als recitadors de l'"es triste pedir...": el seu repertori acostuma a ser sempre idèntic (de Les feuielles mortes a tangos, alguna ranchera, o l'inevitable tema d'El padrino) i, el que és pitjor, no destaquen especialment pel seu virtuosisme. I la cosa s'agreuja quan actuen en combinacions de dos acordions, o acordió i violí.
Dit d'una altra manera, algun crític musical seriós podria dir que, més que interpretacions, fan deconstruccions dels clàssics que, en alguns casos, poden provocar-te un atac de nervis. Un consell per no acabar ensordit és situar-se el més lluny possible de les portes centrals del vagó: aquest és el punt estratègic que escullen els artistes per actuar i ser vistos des de qualsevol angle.
Davant aquesta homogeneïtat, novament cal preguntar-se si tots aquests "músics" van a la mateixa escola; si és així, potser que canviïn de professor. Des d'aquí, suggereixo a l'Ajuntament de Barcelona que creï una mena d'acadèmia d'Operación Triunfo, i proposo que contractin a, per exemple, Flaco Jiménez per donar classes. D'acord, potser ell també es repeteix darrerament, però doneu-li una cervesa i farà meravelles. De tota forma, aquests grups de bolos són cada cop menys freqüents i estan més perseguits.
Parlàvem abans d'una segona categoria en els músics del metro, i és la dels qui actuen als passadissos, més concretament, en els llocs que TMB ha assignat per aquesta tasca. En aquest cas, sí que hi trobem molta més varietat (amb un sistema de rotació que permet que durant el dia passin diversos artistes) i, cal reconèixer-ho, més qualitat.
En un d'aquests escenaris soterranis hi poden actuar al llarg del dia, entre d'altres, un imitador de Serrat que faria furor a Lluvia de estrellas (per la seva veu, no per la semblança física); un cantant acompanyat de guitarra i gos, que interpreta temes dixie en francès evocadors de Nova Orleans; un guitarrista de flamenc; un cantautor en la línia del rock nord-americà i amb versions de Creedence Clearwater Revival; un saxofonista dedicat a la música lleugera; i una violoncel·lista clàssica que si fos més guapa resultaria més sexy amb l'instrument entre les cames.
Per completar el cercle, no estaria de més que els de TMB editessin un fulletó amb la programació dels passadissos, i per fer-ho encara més rodó, que els del top manta venguessin les gravacions dels artistes. Així tot quedaria a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada