es mereix Barcelona una revista com “Time Out”?

Una de les primeres coses que faig quan viatjo a Londres és comprar la revista Time Out, una mítica publicació necessària per poder orientar-te en la multitud d'ofertes culturals que pots trobar a aquella ciutat. L'èxit de l'invent ha estat tant gran que el model s'ha exportat a diverses capitals del món, i la més recent ha estat Barcelona. A priori, havia de ser un dels esdeveniments de l’any. El fet que una revista de tant prestigi aterrés a la ciutat comtal amb una versió catalana, prometia molt. Per rematar-ho, van muntar una festa de presentació a la sala Apolo. Per raons que ara no venen al cas, havia aconseguit una invitació per a aquest acte, i el cert és que tenia posades algunes esperances. No sé ben bé el què, però m’esperava una nit especial... però res de res.

Anem al gra: veient el personal que corria per allà – molt tiu amb traje i corbata, inclòs un cos de seguretat que semblava que fos allí per protegir George Bush - , aviat me’n vaig adonar que allò, més que una festa, semblava un d’aquells pessebres pretensiosos que es muntaven als anys 90 a locals como Nick Havanna, Otto Zutz o Universal, plens de pijos, dissenyadors, modernillos i gent fashion que només va a desfilar i a deixar-se veure.

Però això no era el pitjor: fins i tot hi havia polítics! Quan va fer la seva entrada l’impresentable del David Madí, vaig començar a pensar que m’havia equivocat de festa. Per una nit que surto! On era la festa? Perquè a part dels canapès i les copes que repartien, un escenari amb un DJ penós que de tant cool et donava pel cul, i unes quantes nenes amb samarretes de Time Out, allò era avorridíssim. És molt graciós que la revista tingui el lema “Si t’avorreixes és perquè vols” i sigui incapaç de fer una festa amb cara i ulls.

Portava vint-i-cinc minuts des de l’inici de la “festa”, amb un overbooking que començava a molestar, i a punt de patir un atac de pànic i d’angoixa, vaig decidir marxar. Encara seguia entrant gent a patacades, i la cua s’estenia pel carrer. Però que s’esperaven? Si ni tan sols van tenir el detall de donar un trist exemplar de la revista!

Potser després la cosa es va animar. De fet vaig llegir que va actuar el Jaume Sisa, però sincerament no penso que aconseguís aixecar la nit. No crec que hi hagués un número de strip-tease, ni una baralla de galls, ni un espectacle de lluita mexicana... No, la gent allí reunida era massa elegant i snob. I això era una festa??? El meu concepte de festa té més a veure amb el que faria Tarantino: cambreres amb poca roba, rock & roll, tequila a dojo i baralles entre el públic... això sí seria una festa. Això era una vetlla d’un difunt!

D’acord, reconec que darrerament no estic massa sociable i que potser la festa de Time Out no era la millor manera de passar l’estona. Perquè, al pas que porto, ja em veig com el Brad Pitt al Club de la lucha, almenys porto sis anys entrenant el meu cos.

Tornant a Time Out, si la festa de presentació era allò que diuen “a preview of comig attractions”, és a dir un avanç del que entenen per diversió a Barcelona, estem apanyats. Vaig donar una ullada al primer número de Time Out Barcelona (comprat al quiosc), i em vaig fixar sobre tot en un aspecte com el musical. Quin era el concert recomanat de la setmana? El de Babyshambles... ohhhhh, què originals. I és clar, pels motius de sempre: esperar si Pete Doherty vomitarà a la primera o a la tercera cançó. I després venia aquesta llista que fan titulada “Ens agrada”. I què els agradava en el primer número?

1. Babyshambles (un altre cop!!!);
2. Albert Pla;
3. En/Doll vs. Reactable (el toc per a modernillos seguidors de la Björk);
4. Helloween (!!!!!); i
5. El Chivi (encara més !!!!!).

Que em perdonin, però veig una manca de criteri total, una sensació de dir “farem una llista que agradi a tothom”...

Potser el problema no és de la revista en sí, sinó de Barcelona en concret. Des del 92, algú ha venut la moto que aquesta ciutat és la hòstia, amb un nivell comparable al de Londres, etc. I la bola s’ha fet cada cop més gran. I la realitat és una altra: poden haver-hi molts concerts, sí, però pocs valen la pena. Hi ha una gran quantitat d’artistes de molt més talent dels que parla la revista que no han passat encara per aquí. El cas de Tom Waits és el més greu, però n’hi ha molt més. Quantitat no vol dir qualitat, malauradament.

En el fons, tenim el que ens mereixem. Culturalment, Barcelona és una merda. Els promotors de concerts (excepte honroses excepcions) no tenen ous d’arriscar-se i de portar coses que no surtin a les portades de les revistes angleses o del Mondo Sonoro, i van al més segur amb Springsteens, Knopflers i companyia, i festivals on repeteixen gairebé sempre els mateixos (tots, des de Barnasants al Primavera Sound).

L’art? Si el MACBA ha de ser el símbol de la modernitat de la ciutat, estem apanyats: apart de ser arquitectònicament un nyap horrorós que ha destrossat la zona del Raval i no s’ha integrat gens en el barri, només serveix per rodar anuncis i perquè una colla de niñatos facin el burro amb el seu monopatí, amb exposicions snobs per aquells que se l’agafen amb paper de fumar i un impresentable servei de seguretat. I així amb tot: ens han venut una imatge d’una Barcelona idíl•lica, moderna, avantguardista, arriscada, i no hi ha res més lluny de la realitat.

Repeteixo, tenim el que ens mereixem, i l’únic que podrà fer l’edició barcelonina de Time Out és donar fer d’aquesta pobresa. Per cert, que el director de la revista, Toni Puntí, va deixar el càrrec a partir del segon o tercer número. Quin mal rotllo, no???