31/3/08

i si ens tornem a reunir...per fer calaix?

Quan un matrimoni se separa, sigui pel motiu que sigui, rarament es tornen a ajuntar i a casar, perquè saben que donar-se una segona oportunitat els portarà de ben segur al fracàs. Sempre trobarem la típica excepció de les parelles autodestructives que se separen i es tornen a ajuntar una vegada i una altra, com Frida Kahlo i Diego Rivera, però no n'hi ha gaires.

La història de la música és plena de grups que s'han dissolt per raons molt diverses: la mort del líder, el cansament creatiu, els problemes d'ego entre els seus components, les addiccions i un llarg etcètera. Per això, no té gaire sentit que, de sobte, hi hagi una epidèmia de reunions de bandes que ja estaven ben mortes i enterrades.

El Live 8 de l’any 2005 va ser una excusa perfecta perquè alguns d'aquests grups aprofitessin per reunir-se després d'anys sense actuar plegats o compartir un mateix espai. Així, en la monumental sèrie de concerts organitzada per Bob Geldof vam assistir al retrobament d'històrics com Pink Floyd i Roxy Music. I la veritat, vistos els resultats, més valdria que no s'haguessin reunit.

Però no són els únics: en els darrers anys hem estat testimonis de la tornada dels Pixies, The Who, Queen, Gang of Four, Duran Duran, Cream, Dinosaur Jr, Sex Pistols i de tota una colla més. Els més recents han estat els B-52’s (a la foto inferior), amb el disc Funplex acabat d’editar.

La pregunta és òbvia: quin és el motiu pel qual aquestes i altres bandes decideixin aplegar-se de nou i tornar a la carretera? En alguns casos podríem parlar d'una mena d'orgull personal per reivindicar allò que van inventar i que ara altres fan passar com a estil propi. Tots aquells que pensen que la barreja de punk i funk és una creació de bandes actuals com !!! o Franz Ferdinand, s'equivoquen, i per això els Gang of Four (uns dels pioners en aquesta barreja) tenen tot el dret a recordar-ho.

Però no ens enganyem, la majoria de bandes que es tornen a reunir ho fan bàsicament per motius econòmics i, tot s'ha de dir, amb resultats patètics en molts casos, que no aporten res de nou des d'un punt de vista creatiu i, al contrari, enterboleixen el bon record que havien deixat amb les seves obres clàssiques.

Estic convençut que si John Lennon i George Harrison fossin vius, els Beatles tornarien a reunir-se aprofitant un Live 8 o qualsevol altra excusa. I no cal dir que un esdeveniment d'aquestes característiques generaria uns guanys (gires, discos) astronòmics.

I a l'estat espanyol, també ha arribat la mania de les reunions? Doncs sí, i podríem citar casos com el dels Ronaldos (a la foto inferior) o els Hombres G, per exemple. Sense comptar amb els retorns més esperats pels fans, com el d’Héroes del Silencio.

Per això, caldria proposar algunes reunions més: per exemple, Teddy Bautista podria tornar amb Los Canarios per deixar de donar la llauna des de l'SGAE i sentir en la seva pròpia pell el problema del top manta (en el molt hipotètic cas que els seus discos s'arribessin a piratejar).

I uns altres que haurien fet bé de tornar, en el seu cas més per necessitat social que per motius econòmics (perquè justament aquest no és el seu problema), serien els components de La Trinca: les seves cançons iròniques i crítiques haurien estat un bàlsam durant l'època negra de la presidència d'Aznar, i de ben segur que haurien triomfat amb sàtires sobre la guerra de l'Iraq, el Prestige, l’11-M i totes les ficades de pota del Partit Popular.

2 comentaris:

rockviu ha dit...

La gent se'n riu quan dic que en menys de deu anys serà possible un retorn dels Beatles -o gira de McCarteny/Starr (al senyor Paul de ben segur li fan falta algunes lliures extres per pagar divorcis)- o de Nirvana a Courtney Love al capdavant.

Impossible? tal i com van les coses, no m'estranyaria gens que això fos possible.

miquel botella ha dit...

si durant les celebracions de l'anniversari de la mort de l'Elvis han fer concerts "virtuals", amb una banda real que acompanya un vídeo del cantant, ja no m'estranya res.