4/3/08

"Sputnik", sense rumb i a la deriva

En el capítol anterior vam veure com el vell Sputnik es transformava en un nou concepte molt més ambiciós, una evolució necessària i que va obtenir bons resultats. Fins aquí tot era molt maco, però en el fons reflectia un greu problema dels seus creadors: el que podríem anomenar com una impaciència que impedia aposentar una fórmula que funcionava, i que obligava a una total reestructuració cada cop que començava una nova temporada.

O dit d’una altra manera, el gran capo F.F. estava obsessionat per introduir canvis radicals a cada temporada, esborrant gairebé del tot les coses que funcionaven per embarcar-se en noves idees que no se sabia ben bé cap on portarien. El seu motiu el desconec: potser perquè és un cul inquiet, potser sentia la pressió dels mandamases de TV3, no ho sé. El cas és que molts, entre els quals m’incloc, ens sentíem descontents davant aquesta manca de direcció cap al desconegut.

Si a això li sumem la ja citada lluita interna entre les dues maneres de tractar la música (la comercial i la indie), no és estrany que el 1992 l’Sputnik mutés cap a un nou concepte. S’ha de reconèixer que l’idea era bona i ambiciosa: el programa es va escindir en cinc espais diferents, amb personalitat pròpia, i portats per equips diferents, amb uns gustos i sensibilitats també diferents. Per dir-ho clarament, aquella va ser l’edat d’or d’Sputnik: la llàstima va ser que, com sempre, no va durar el suficient. A més, s’havia d’afegir un altre problema: el nostre major enemic eren les retransmissions esportives al Canal 33 (de qualsevol xorrada, des de bàsquet a campionats d’escopinades, per dir alguna cosa) que contínuament feien saltar el programa.

La nova fórmula d’Sputnik es repartia de la següent manera:

- Dilluns, Sputnik Concert, dedicat a les actuacions en directe i, un cop al mes, amb concerts gravats als estudis de Sant Joan Despí en un espectacular plató.

- Dimarts, Sputnik Cecília, dedicat a la música alternativa.

- Dimecres, Sputnik Rewind, un repàs a la història del rock a través de vídeos clàssics, amb Gerard Quintana com a presentador.

- Dijous, Sputnik Cliptobroquil, un monogràfic protagonitzat per la família Cliptoman, amb un collage d’imatges de tota mena, molt en la línia del que va suposar l’Arsenal en el seu moment.

- I divendres, Sputnik Total, un magazine presentat per Santi Faro d’orientació més comercial, amb notícies, novetats discogràfiques, llista d’èxits, actuacions a plató, i seccions com la del Club de fans.

Dins d’aquest projecte, un servidor es va encarregar de portar l’Sputnik Cecília. I quan dic portar, vull dir que tot i que no figurava ni cobrava com a director, ho era de facto: decidia els continguts, però també feia les entrevistes i redactava els guions.

I per què es deia Cecília? D’una banda, perquè és la patrona dels músics, i perquè era el nom del planeta fictici de les tres heroïnes galàctiques, amb un look entre el còmic i la fotonovel•la, que constituïen la imatge del programa. Només la imatge, perquè mai no parlaven: aquest era un espai sense presentadors.

Sputnik Cecília era un programa dedicat a la música alternativa, en un concepte molt ampli: no només donava cabuda als nous valors indie del pop i el rock, sinó que s’acostava a grups i estils que no apareixien normalment a la televisió, com per exemple la música negra en tota la seva extensió (del blues al funk), o la música amb arrels. Sempre penso que es va avançar en el seu temps.

Així, es van emetre monogràfics dedicats a Willy DeVille, Stevie Ray Vaughan, el segell Sub Pop, el pop mallorquí (a la foto de sota, en un moment del rodatge) o les mutacions d’Elvis Presley (El Vez, Dread Zeppelin, Superelvis), entrevistes exclusives (Texas Tornados, Disposable Heroes of Hiphoprisy), reportatges sobre discogràfiques indies (Munster Records, Por Caridad Producciones) i sobre grups allunyats del més comercial (Subterranian Kids, Claustrofobia, Mercury Rev).

Part dels bons resultats de l’Sputnik Cecília es deuen a l’equip. I en aquest sentit cal destacar a la seva realitzadora Mai Balaguer, més tard creadora de meravelles com Colors en sèrie i Silenci? Reconec que, en un principi, em va costar adaptar-me a les seves (gairebé sempre) innovadores idees, i que més d’un cop vam tenir alguna discrepància. Però vaig trobar la solució per treballar bé junts: enamorar-me d’ella (sense que ho sabés). Així, tot el que em proposava em semblava fantàstic. No vaig tenir la mateixa sort amb l’altre realitzador Manel Mayol, un pretensiós personatge que més tard ha dirigit documentals, però a qui mai no perdonaré haver-me destrossat el monogràfic sobre Willy DeVille en passar-se pel forro dels collons el meu guió.

Queda clar que, com a responsable del Cecília, em situava al front de la línia alternativa que lluitava contra la línia comercial que mantenia la resta de l’equip d’Sputnik. I en aquesta lluita aviat vaig quedar sol, i per tant, vaig perdre. A més, casualment el dimarts semblava ser el dia escollit pels cabrons d’esports per fer retransmissions, amb la qual cosa el Cecília no va aconseguir mantenir un públic fidel. I si a això li sumem el ja esmentat desinterès per part de F.F. de conservar les coses, el final és fàcil d’imaginar.

Vist amb perspectiva, en aquella època un programa com Silenci? no hagués durat més d’una temporada. A diferència de TVE, on espais de culte com Metrópolis van durar anys malgrat els canvis de dia d’emissió i horaris infames, a TV3/Canal 33 es mataven els programes abans que podessin guanyar adeptes. Una política, des del meu punt de vista, totalment equivocada. Si al Cecília se li hagués donat l’oportunitat, segurament hauria pogut durar molts anys més.

I el 1993, novament, va arribar el canvi: Sputnik va matar l’esquema dels cinc programes diferents, i es va reconvertir en un macroprograma que només s’emetia els dissabtes. Un contenidor on es barrejava la música (això sí, majoritàriament la més comercial), el cinema, els debats, les exposicions, les notícies i fins i tot sèries nord-americanes com l’humorística The Edge.

Per portar a terme aquest calaix de sastre, es va contractar un ampli equip de cares noves: a més del presentador oficial Santi Faro, hi havia actors com Txe Arana (encarregada dels flashos Informatius) i Jordi Mollà (responsable de Fan cine, una secció de la que m’encarregava jo), i fins i tot Miqui Puig (amb S.O.S. Cuina, amb lliçons de “cuina de supervivència”, a la foto de sota). Per cert, que l’ex cantant de Los Sencillos explica sempre que va deixar de col•laborar en el programa després d’una trucada personal de Marta Ferrusola, descontenta per veure’l en pantalla. Llegenda urbana?

Amb aquesta darrera volta de rosca, la credibilitat que havia aconseguit Sputnik com a programa informatiu seriós va caure pels terres. En part, aquesta darrera mutació va ser deguda al concepte erroni que els responsables de TV3 i de totes les cadenes tenen sobre la música, en considerar-la un element d’oci juvenil més, com els videojocs. Mentre es pensi que els programes musicals només van adreçats als adolescents, no anirem bé. I aquest Sputnik descafeïnat on hi cabia de tot va acabar per allunyar als veritables amants de la música que, per cert, moltes vegades tenen més de 30 anys.

Amb aquest ambient, estava clar que el meu futur a Sputnik tenia els dies comptats. I així va ser. L’estiu de 1993, quan estava de vacances i mirava per la finestra pensant que la vida em somreia perquè tenia un treball collonut, guanyava pasta, viatjava, etc, va sonar el telèfon. Era el meu cap, el mateix F.F. gràcies al qual havia entrat a TV3, que des d'una platja de Formentera (això no sé si va ser així, però m'ho imagino), em deia amb tota la fredor del món que de cara a setembre "em busqués alguna altra cosa", perquè no em tornarien a contractar, sense cap explicació més. Bé, sí, el típic eufemisme “reducció de pressupost”, un argument que no anava enlloc perquè, quina casualitat, tots els redactors que van entrar després que jo ho fes el 1990 van seguir i encara segueixen a l’empresa.

Des d’un punt de vista professional, l’etapa d’Sputnik va ser per a mi la més enriquidora, perquè em va permetre aprendre molt sobre el món de la televisió, perquè era tot el contrari a una feina de despatx (viatjava contínuament per fer entrevistes, gairebé un cop per setmana a Madrid, sense comptar estades a Londres, París, Amsterdam, i Munic), i perquè guanyava moltíssima pasta (una quantitat que no crec que torni a veure en la vida).

I què n’ha quedat de la millor època de l’Sputnik? Per a mi, l’hereu directe de l’esperit trencador i alternatiu del Cecília és el magnífic Silenci? I el rastre d’aquell calaix de sastre que com diuen els castellans barrejava churras con merinas es troba a Loops, on fan coses tan increïbles com parlar de Ricky Martin i Flaming Lips en un mateix reportatge, i es queden tant amples.

1 comentari:

Anònim ha dit...

[url=http://www.blingforfun.com]hip hop jewelry[/url],[url=http://www.blingforfun.com/pendants/cat_9.html]hip hop pendants[/url],hip hop watches,[url=http://blingforfun.com/belts/cat_18.html]bling bling[/url] ,hip hop,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]hip hop chains[/url],hip hop bling,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]iced out chains[/url],[url=http://www.blingforfun.com/chains/cat_7.html]wholesale chains[/url]
hip hop jewelry
wholesale hip hop watches
hip hop rings