27/3/08

quan la música és, literalment, una tortura

Avui fa una setmana (el passat 20 de març), es complien cinc anys de la guerra d’Iraq, i l’impresentable del José María Aznar va fer aquelles simpàtiques declaracions on deia que la situació actual del país després de la invasió per part de les tropes nord-americanes "tot i no ser idíl·lica, és molt bona". M’abstindré de dir el que penso d’un personatge tan nefast com aquest.

Totes les guerres són il·legals i immorals, i la de l'Iraq n'és un exemple perfecte. Però, al marge dels conflictes bèl·lics i les tragèdies humanes, aquesta guerra es farà famosa per acumular un seguit d'anècdotes relacionades amb la música (sense comptar les polèmiques generades per artistes crítics amb el poder com Steve Earle, Dixie Chicks o Willie Nelson, entre molts altres).

Una d’aquestes anècdotes la va explicar l'agència Associated Press: els marines nord-americans a Fallujah van retransmetre missatges a través d'altaveus per agitar els insurgents iraquians, on deien coses com "sou uns covards per amagar-vos darrere les dones i els nens. Sortiu i lluiteu", mentre sonaven cançons de heavy metal, entre les quals hi havia Shoot to Thrill d'AC/DC.

L'estiu de 2003 Lars Ulrich (a la foto de dalt), el bateria de Metallica, es va emprenyar molt quan va descobrir que els militars ianquis utilitzaven les seves cançons per fer perdre el control als captius iraquians a Bagdad. Els interrogadors posaven diversos temes de la banda, com Enter Sandman, amb l'esperança d'extreure informació sobre les armes de destrucció massiva.

Ulrich va manifestar que "em sento molt malament per això. No entenc perquè ens hem de veure implicats en aquesta merda. Què se suposa que he de fer, trucar a George Bush i dir-li que ordeni als seus generals que posin Venom o alguna banda noruega de death metal?"

Però les cançons de Metallica no eren les úniques utilitzades per a la tortura. El gener de 2004, la revista Newsweek afirmava que els nord-americans interrogaven els presoners iraquians amb bluegrass posat a un volum molt alt. Segons declarava un sergent especialista en operacions psicològiques, "es tornaven bojos quan ho sentien."

I encara n'hi ha més: l'espanyol internat més de dos anys a Guantánamo Hamed Abderraman va explicar que va ser obligat a sentir durant tot el dia música considerada "patriòtica" com, ara el Born in the USA, de Bruce Springsteen: "Ens havíem de posar tovalloles mullades al cap per suportar la calor i no sentir la música." Segur que al Boss no li devia fer massa gràcia.

Aquestes anècdotes, més que respondre a estratègies militars planificades als despatxos, tenen tot l'aspecte de nyaps improvisats. En el cas de les tortures psicològiques, potser sí que hi ha estudis sobre el tema, però pel que fa a difondre música pels altaveus, més aviat sembla obra d'algun fanàtic d'Apocalypse Now a qui se li acut emular l'escena dels helicòpters, però, com que no té gravacions de Wagner a mà, agafa una cinta d'AC/DC a un pobre soldat que la duia per evadir-se del mal rotllo de la guerra.

La pregunta que es planteja en aquests casos és: què fa l'ASCAP (la SGAE americana) amb relació als drets d'autor? Perquè no m'imagino els sergents xusqueros demanant permisos per posar aquesta música als altaveus.

A més de les qüestions econòmiques, hi ha els aspectes ètics. De la mateixa manera que un artista pot negar-se que es faci servir una cançó seva en un anunci, també hauria de tenir dret a negar-se que s'utilitzi en una guerra.

Segur que hi ha artistes que cedirien encantats les seves cançons (patriotes com Ted Nugent o Toby Keith), però a la majoria no els faria gaire gràcia.

Encara que, si tenim en compte que en un videojoc bèl·lic anomenat Battlefield Vietnam se senten cançons de Creedence Clearwater Revival, Kinks, Deep Purple, Jefferson Airplane i altres mentre se sobrevolen els camps d'arròs, un no sap què pensar.

1 comentari:

Nahim ha dit...

Hola Miquel! Doncs segons el que vaig llegir, el FBI quant va assetjar la granja de Waco on s'havien fet forts els Davidians, vàren torturar als assetjats amb la cançó d'en Billy Ray Cyrus "Achy Breaky Heart" que la repetien una i altra vegada a tot volum. Salutacions!