country, alcohol i dones: una combinació letal

Tots els anys des del 1991, es lliuren a Harvard els Ig Nobel Prizes, coneguts també com els Anti-Nobel, concedits a científics que fan recerques inusuals, que "primer et fan riure, i després et fan pensar". En la categoria de medicina, el 2004 el guardó se'l van endur Steven Stack i James Gundlach, pel seu estudi de 1992 The Effect of Country Music on Suicide.

L'estudi establia el lligam entre el country i les taxes de suïcidi a les grans ciutats. La hipòtesi és que aquesta música promou un estat d'ànim suïcida perquè tracta de problemes comuns en la població propensa a treure's la vida, com ara els conflictes matrimonials, l'abús de l'alcohol i l'alienació del treball.

Els resultats d'una anàlisi a 49 àrees metropolitanes on les emissores country tenen un important mercat (com Nashville, Atlanta, o Nova Orleans) mostraven que allí la taxa de suïcidis entre la població blanca és més gran.

No cal dir que la divulgació de l'estudi va provocar una certa controvèrsia. Així, per exemple, la Country Music Association va expressar el seu desacord.

Els autors del treball es van defensar i van dir que "és important recordar que el country no causa el suïcidi. Nosaltres només argumentem que aquells que ja són susceptibles al suïcidi tenen un risc més gran quan l'escolten."

De fet, si tenim en compte que el principal artífex d'aquest estudi, Steven Stack, és un dels màxims experts mundials en una disciplina anomenada suicidologia, i és autor de gairebé un centenar d'articles sobre aquest tema, els resultats no estranyen tant. Si en lloc d'ell, l'estudi l'hagués fet un especialista en addiccions, potser hauria conclòs la correlació entre el country i l'alcoholisme.

En el fons, el treball de Stack i Gundlach segueix la línia dels corrents d'opinió retrògrads que els anys cinquanta advertien del perill del rock'n'roll, dels que veien missatges satànics en les cançons de determinats grups de heavy o dels que acusen el rap d'incitar a la violència.

Les seves conclusions són una reafirmació -això sí, amb coartada científica- dels tòpics que sempre han envoltat el country. Té cançons tristes? Sí, però no totes. I no és l'únic estil que parla de tragèdies: i el bolero o el tango, per exemple?

I, d'altra banda, els investigadors no van preveure una altra possibilitat: i si els que se suïciden ho fan precisament perquè no els agrada el country i a la seva ciutat només hi ha emissores d'aquest estil?

I encara n'hi ha més: els amants del country de veritat (els tradicionalistes) es queixen sovint que a les emissores només punxen artistes contemporanis de country pop llefiscós (Shania Twain, Faith Hill, Garth Brooks). No pot ser aquest, el veritable motiu dels suïcidis?

I la indústria, què hi pensa fer, davant conclusions tan aterridores? Posar etiquetes als discos de country com les del tabac: "Atenció, aquest CD pot ser perjudicial per a la seva salut", amb fotos de paios que s'han volat el cap amb una escopeta?

A vegades, sembla que darrere de certs estudis hi hagi interessos amagats. No devia ser que, en aquells moments, a algú li convenia desprestigiar el country perquè s'associava massa a l'onada conservadora de Bush?

Perquè, vaja, la majoria de música que programen les radiofórmules a l'estat espanyol (i el country no hi entra, precisament) sí que incitaria al suïcidi per la seva mediocritat.

Ja que hi som, proposo altres estudis de gran interès, com analitzar la relació entre les cançons de l'anomenat "so del Raval" o "so Barcelona" amb el consum de porros i falàfel, per tractar un tema més proper a nosaltres.