El 2004, la premsa britànica explicava el cas de Mark Purseglove, un paio que s'havia fet milionari gràcies a la venda de còpies il·legals de concerts i que va ser condemnat a una sentència de tres anys i mig de presó.Suposo que ara ja deu ser al carrer, però no he trobat cap notícia al respecte, perquè el que interessava de cara a la galeria i per a espantar la gent era dir que l’engarjolaven.
El noi, de 33 anys, va fer una fortuna amb els pirates de concerts d'artistes com Oasis, Eminem, David Bowie, Madonna, Prince, Eric Clapton, Pink Floyd, Michael Jackson, Manic Street Preachers, Bob Dylan, Neil Young, R.E.M., Radiohead, George Michael, Paul McCartney, Guns N'Roses i Bruce Springsteen.
Aquestes gravacions les feien els tècnics de so dels grups, prèviament subornats per Purseglove. El paio venia els CD a festivals, botigues i per Internet, a preus superiors als 195 euros.
Aquesta mena de pirateria no té res a veure amb la del top manta, que es limita a clonar les darreres novetats. Es tracta d'una pirateria més elitista, perquè els preus no són precisament econòmics, i perquè s'adreça a un públic col·leccionista.
La pirateria dels concerts (i en un sentit més ampli, de gravacions d'estudi que per alguna raó o altra no veien la llum de forma oficial) és molt més antiga que la del top manta. Fins i tot, al llarg de la història, hi ha molts casos de discos que primer es van vendre com a pirates i que després van ser editats per la corresponent discogràfica legal: seria el cas, per exemple, dels diferents volums de les Bootleg Series de Bob Dylan, o del famós Black Album (Paisley Park, 1994) de Prince.
I ja que parlem de Prince, i perquè es vegi la diferència d'aquesta mena de pirates amb els del top manta, explicaré un cas concret. Puc presumir de posseir una de les col·leccions més completes de discos pirates del Prince, i absolutament tots els vaig comprar als grans magatzems, a qualsevol de les conegudes botigues del carrer Tallers, i sobre tot a les famoses fires del disc del Tardà, on aquest tipus de productes constituïa un dels principals al·licients.
I quina mena de material hi ha entre aquests pirates del Prince? Des de concerts d'arreu del món - com el famós Small Club (imatge 2) o fins i tot el famós after que va fer a la desapareguda sala Estándard de Barcelona (imatge 3) -, fins a material inèdit (com Crucial, les famoses sessions gravades amb Miles Davis) o actuacions a programes de televisió (imatge 4).
No cal dir que la qualitat d'aquests pirates va evolucionar: des dels enregistraments barroers a peu de pista amb un casset a mà alçada on se sentien els comentaris dels paios del costat, fins a les gravacions de taula de so amb qualitat digital i unes portades i llibrets interiors molt més luxosos que els editats per una discogràfica convencional.
Aquest concepte de pirateria, més artesanal i alhora artístic, anava més enllà del simple CD, i fins i tot es podien trobar discos triples i caixes. Els italians eren, especialment, els reis d'aquest negoci, i hi havia un seguit de segells, el nom dels quals era sinònim de prestigi (és a dir, bon so i bona presentació), com Moonraker, KTS o Thunderball, entre d'altres.
Aquesta mena de discos es coneixia internacionalment com a bootlegs, però aquest concepte, com el de la pirateria, també ha canviat, ja que ara s'aplica a la tècnica que consisteix a refer una cançó amb una remescla, o bé afegint-hi fragments d'altres cançons o traient-hi elements.
Per desgràcia, la lluita contra el que podríem anomenar la pirateria cutre - el top manta - ha acabat també amb l'antiga pirateria, i ara és pràcticament impossible trobar discos d'aquesta mena a les botigues, i només a internet es poden localitzar.
És a dir, res a veure amb la situació de fa uns anys, quan les botigues exhibien als aparadors gravacions pirates de concerts celebrats a Barcelona la setmana anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada