Gràcies a la revista Rockdelux, descobreixo molt sovint nous artistes força interessants dels quals la resta de mitjans no en parlen. La meva darrera troballa és un cantautor argentí anomenat Gabo Ferro.Si alguna cosa defineix Gabo Ferro, és el seu caràcter poc convencional. Com, si no, es pot descriure l’ex líder d'una banda argentina de hardcore (Porco) que, en ple concert el 1997, va abandonar l'escenari i l'endemà es va matricular a la facultat d’Història, per a culminar amb una tesi doctoral titulada Barbarie y Civilización: sangre, monstruos y vampiros durante el segundo gobierno de Rosas (1835-1852)?
Després del parèntesi acadèmic, Gabo va tornar a la música el 2005 reconvertit en cantautor amb Canciones que un hombre no debería cantar, considerat un dels millors discos de l'any per la premsa argentina, i va cimentar la seva fama amb diverses gires pel circuit universitari nord-americà.
Mañana no debe seguir siendo esto (2008) és el tercer i més recent àlbum de Ferro, definit per l'autor com un treball "amb l'amor com a tema central d'un univers romàntic clàssic". Amb una instrumentació delicada i insinuant, amb guitarres, mandolina, piano, contrabaix, violí i percussió, potencia unes cançons en les quals el més important és la lletra i la seva veu llastimosa i trencadissa, sovint xiuxiuejant, una mica en la línia d'un Albert Pla, encara que a la foto de la portada de l'àlbum (sobre aquestes línies) té una retirada al Steve Earle.
En el disc predominen les balades intimistes amb lletres poètiques sobre l'amor. Però els moments més interessants arriben quan Gabo es posa irònic, el què afecta l'embolcall sonor de les cançons. Així, el jazz cabareter de Cuando el amor no entra (amb una interpretació més histriònica i grans frases com "cuando el amor no entra, no empujes, que no va a entrar"), o aquesta espècie de tango de Tu amor es como el hambre constitueixen les pedres de toc que el diferencien de l'arquetip clàssic de cantautor sud-americà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada